QUE BONIC ES VIURE en el Cinema Truffaut

It's a Wonderful Life USA 1946

(Que bonic es viure)
Director: Franc Capra
Guió: Frances Goodrich,
Albert Hackett,Frank Capra
Intèrprets: James Stewart,
Donna Reed,Lionel Barrymore,
Thomas Mitchell,  
130 minuts.

Sempre, val la pena viure.

Franc Capra, Nascut amb el nom de Francesco Rosario Capra a Sicília al poble Bisacquino el 1897, va emigrar als Estats Units a l'edat de sis anys amb el seu pare Salvatore, la seva mare Rosaria Nicolosi i els seus germans Giuseppa, Giuseppe i Antonia. Va estudiar a l'Institut Tecnològic de Califòrnia  i va obtenint el grau d'enginyer químic. El 18 d'octubre de 1918, es va enrolar, després de la seva graduació, a l'exèrcit americà com a professor, es va  llicenciat el 13 de desembre de 1920 al contraure la grip espanyola. Aquest any va obtenir la ciutadania nord-americana.
Aquesta dualitat cultural es notarà al llarg de la seva carrera cinematogràfica, dirigint històries molt humanes, algunes de tendres, altres reivindicatives, algunes divertides i d’altres amb un doble sentit crític de la societat americana. De fet, ell va crear el cinema de la “felicitat” amb un toc de crítica social.

Capra va començar com la majoria dels directors dels anys 30 i 40 del segle passat, amb el cinema mut. Va destacar com a director i guionista de comèdies protagonitzades per Harry Langdon. El 1934 va dirigir Va succeir una nit   interpretada per Clark Gable i la Claudette Colbert, una comèdia que s’ha convertit en un clàssic del cinema i que va guanyar els oscars més apreciats: Millor guió adaptat, millor pel·lícula, millor director, i millor actor i actriu.

A partir d’aquí Capra, amb el prestigi que havia aconseguit a base d’un bon aprenentatge i treball constant,   va combinar la comèdia, com “Arsènic per compassió” (1944) amb Cary Grant ; “Un gàngster per un miracle” (1961) amb Glen Ford i Bette Davis, amb el  cinema social   com “State of Union” (1948) amb Spencer Tracy, Katherine Hepburn i Van Johnson. Però on Capra deixa anar tot el seu sentimentalisme, la seva visió optimista de la vida i les ganes de viure i que connectarà amb el gran públic, es amb la sèrie de pel·lícules que en podrien “de la felicitat” amb tocs socials,  com “Mr. Snitg Goes to Washingtons” (1939) que en castellà la van titular Caballero Sin espada amb James Stewart i Jean Arthur o “L’home del carrer” (1941) interpretada per Gary Cooper, Barbara Stanwych i Walter Brennan, i fins a arribar a la que des de fa anys, cada  22 de desembre projectem en el Cinema Truffaut, i ens serveix per renovar forces per viure amb entusiasme tot l’any nou, em refereixo a “Que bonic és viure” (1946) amb James Stewart, Donna Redd, Lionesl Barrymore, Thomas Mitchell.

Una història tendre, entranyable i que et fa veure la vida com una sort. Ets la joia de viure i de compartir-la amb els teus. Es una història sobre l’amistat i els amics.

Es la història d’un personatge anomenat George Bailey, que viu en un poble petit, agradable i amb gent treballadora i senzilla. Ell té unes aspiracions que mai podrà acabar de portar a terme. Malgrat d’anar en contra de la seva voluntat, acabarà dirigint amb entusiasme i dedicació, una mena de cooperativa Inmobiliaria que està mes el servei de la gent que de l’especulació, cosa que li portarà greus problemes amb el “cacic” del poble.

Tornarem a trobar-nos en el Truffaut per gaudir d’aquesta meravella, en versió original i pantalla gran. Tornarem a compartir una nit entranyable, molt adient per aquestes dates. I acabarem menjant coca de l’avia i xocolata desfeta, gentilesa de Casa Moner.

Bones Festes i molt bon any, gràcies a Franc Capra.

Guillem Terribas. Full de sala del Cinema Truffaut.

Josep M. Fonalleras escriu sobre el Cinema Truffaut, el 22 de desembre i Que Bonic es viure, en el Periodico el 23.12.2018

https://www.elperiodico.com/es/opinion/20181223/bondad-recompensada-por-josep-maria-fonalleras-7217904?utm_source=facebook&utm_medium=social&fbclid=IwAR2YIXtTuSWJ8kJ5VmagKWmc5IRFic9Y-EcVmd3nGTG8RB3vxdtGnsO1BIg

Imatges de la "Festa de la Vida", en el Cinema Truffaut 22.12.2018

  

PROMOCIÓ HIVERN 2018 * LLIBRERIA 22 / Girona

Imatges de presentacions, Campanya de Nadal i Reis, Recomanacions i suggeriments de llibres, imatges pel record. Imatges de la festa dels 40 anys de la 22 (20.12.2018). Imatges pel record.

Què llegirem en el noi de la mare?

S’acosten les festes de Nadal i el Servei de Biblioteques de la Generalitat va posar en marxa el Born to Read, una campanya de foment de la lectura, amb un pessebre vivent al Born CC, que va comptar amb la complicitat del seu director, en Quim Torra i de dotze figurants es van disfressar de pastorets i van posar davant les càmeres acompanyats de dotze personalitats de la cultura.  

Foto de grup, ahir al Born CC | Foto de Jordi Alabern Josep Pedrol, Màrius Serra, Àngels Bassas, Carme Fonoll, Salvador Sunyer, Ada Perellada, Guillem Terribas,
Josep M. Fonalleras, Albert Serra, Quim Torra i Xavier Alberti.

Entre els figurants del pessebre hi havia el cineasta Albert Serra, l’actriu i escriptora Àngels Bassas, el director del TNC Xavier Albertí, la xef Ada Parellada o els escriptors Màrius Serra o Josep M. Fonalleras, entre d’altres. La instigadora de tot plegat, Carme Fenoll, remarcava que ningú no ha pagat ni ha cobrat res per sortir en aquesta foto. La imatge resultant aviat s’enriquirà amb música de les Mamzelles, arranjada per Rafel Plana, i un vídeo que servirà per recomanar lectures. Se’n farà un cartell i un punt de llibre (click & play) que es distribuirà per les xarxes.

Tot el grup. 

Com podeu apreciar a la fotografia, l’Àngels Bassas feia de Mare de Déu. I el poeta Josep Pedrals feia de Sant Josep, però ‘sense dret a roce’. Pedrals llegia devotament l’últim llibre de Joan Todó, L’horitzó primer (L’Avenç). En Jordi Nopca, redactor de Cultura de l’Ara, feia de nen Jesús i tant els pastors com els reis d’Orient el van obsequiar amb llibres, com si no en tingués prou amb l’allau de novetats que li arriben a la redacció. Les maquilladores li van untar la cara fins a convertir-la en una cosa fina i encerada com el massapà.  En Màrius Serra, en canvi, venia del programa Divendres i no es va haver ni de maquillar. Feia de Jeremies, per tant és ben probable que quequegi avui a Catalunya Ràdio quan dicti l’enigmàrius. 

Àngels Bassas, Guillem Terribas i Albert Serra durant la sessió de maquillatge

L’Albert Serra, el cineasta (no la novel·la), feia de Satanàs. Es va deixar maquillar una bona estona i va quedar tan ben caracteritzat que feia por i tot enmig d’aquelles tenebres del Born. Albert Serra portava al cap com a lectura recomanada ‘Ulises y las comadrejas’ (Acantilado), una simpàtica introducció als emrcats financers. “L’he triat perquè feia de dimoni, i se suposa que he de fer mal. I aquest llibre explica molt bé què és el mal i també, d’una manera molt pràctica, com fer mal als altres’. A l’hora de la veritat Albert Serra es va deixar el llibre a casa i va haver de posar davant les càmeres amb un exemplar de Tirant lo Blanc. Una premonició?

A l’hora de fer la foto es van donar algunes situacions còmiques. El director de fotografia instruïa a Xavier Albertí, figura del caganer, en quina posició s’havia de posar. El director del TNC es va afluixar la faixa i es va posar en totes les postures possibles amb un llibre de Comadira a la mà. Albertí, director d’escena com és, es queixava que el feien estar massa al mig com el dijous per fer el cagarrot. Albert Serra mirava el càmera amb ulls de sàtir, com si no acabés d’entendre per on l’havia d’enquadrar.

Els tres Reis van fer una entrada triomfal. Tots tres venien de Girona, que és avui el nostre Orient cultural, allà on la cultura encara és ubèrrima, epifànica. Salvador Sunyer, director de Temporada Alta, feia de Melcior, Josep M. Fonalleras feia un Baltasar sumptuós, esplèndid. El llibreter de la 22, Guillem Terribas encarnava el rei ros. No cal dir que va ser rebut amb crits de ‘Gaspar dimissió…’.

En un altre raconet, la xef Ada Parellada centrava l’anunciació tota guarnida amb un vestit d’àngel dels Pastorets de Granollers. L’acompanyaven, ara sí, l’amfitrió Quim Torra, que portava sota el braç un assaig de Santiago Albertí, l’11 de setembre. I, per descomptat, la Carme Fenoll, mestra de cerimònies, que brandava un carnet gegant de biblioteques, la seva ofrena al noi de la mare.

Què llegirem que li sàpiga bo? Contes i rimes i un mos de Vicens Vives…

Bon Nadal a tothom.

10.12.2013  

Bernat Puigtobella

Publicat en el Núvol
https://www.nuvol.com/noticies/que-llegirem-en-el-noi-de-la-mare/

Full de sala d'ENTRE DOS AGUAS d'Isaki Lacuesta / Isa Campo

ENTRE DOS AGUAS 

Espanya, 2018
Direcció: Isaki Lacuesta
Guió: Isaki Lacuesta, Isa Campo, Fran Araújo
Intèrprets: Israel Gómez Romero, Francisco José Gómez Romero,Rocío Rendón,Yolanda Carmona, Lorrein Galea, Manuel González del Tanago
Gènere: drama documental
Durada: 130 minuts
Idioma: castellà

 Real com la vida mateixa

Primer va ser l’Isaki en solitari qui ens va sorprendre amb la interessant Cravan vs Cravan (2002), en què ja s’intuïa per on volia anar el cineasta: explicar històries situades entre la realitat i la ficció. On comença la mentida i s’acaba la veritat. On és la veritat i la mentida. Aquesta ha estat la base de l’obra de l’Isaki Lacuesta, que s’amplia i es concreta molt més quan comença a treballar juntament amb la seva parella (imprescindible) Isa Campo. I llavors, al igual del seu cinema, mai sabem on comença un i acaba l’altre o quan són un o una.

El tàndem Lacuesta/Campo neix oficialment el 2009 amb la pel·lícula Los condenados. D’aleshores ençà, treballaran junts, crearan, dirigiran; portaran a terme un seguit de pel·lícules que proposen un estil i una manera concreta d’entendre i d’explicar les històries (moltes d’aquestes històries, reals com la vida mateixa).

El 2006, l’Isaki Lacuesta (un cop més en solitari pel que fa al guió i la direcció, però amb el suport de l’Isa Campo en el projecte i la realització) s’embarca a explicar una història que parteix de la llegenda de Camarón de la Isla i acaba essent un documental-ficció (La leyenda del tiempo) sobre la vida de l’Israel Gómez (Isra), un vailet gitano orfe de pare, que vol ser cantant i té un germà, en Francisco José (Cheíto), i sobre la història, paral·lelament, de la Makiko, una noia japonesa fascinada pel flamenc i les seves arrels.

Dotze anys després, el tàndem Campo/Lacuesta torna a l’illa de San Fernando, als mateixos paisatges on va rodar i explicar la història de l’Isra i en Cheíto, i ens posa al dia de com estan tots dos germans, les seves famílies, amigues, nòvies; de com han canviat el paisatge i la gent, i de com el temps i les circumstàncies han canviat aquests personatges que van iniciar l’aventura a La leyenda del tiempo.

Hi retrobem l’Isra, que acaba de sortir de la presó (on ha estat tancat per narcotràfic), té dos fills i vol recuperar la seva dona per tornar-hi a tenir una relació com si no hagués passat res. I també hi retrobem el seu germà, en Cheíto, enrolat a la marina, que ha tornat d’una llarga missió que l’ha dut a visitar Somàlia.

A través d’aquests retrobaments (entre famílies, dona i fills, germà i cunyada, i amics de l’illa) viurem el malviure de l’Isra, que no sap trobar el seu lloc dins la societat, no troba feina ni cap solució a la vida que li ha tocat viure. El seu germà prou que intenta donar-li moral i alguna solució, però les circumstàncies i la precarietat de la vida a l’illa fan que la cosa es compliqui.

Pre-estrena en el Cinema Truffaut de Girona el 20 de novembre
2018. Guillem Terribas, Àngel Quintana, Isa Campo i Isaki
Lacuesta. Foto: Cinema Truffaut. 

I aquí és on descobrim el bon treball dels protagonistes, interpretats pels personatges reals de la història. És aquí on es veu la sensibilitat de la parella de realitzadors. És aquí on ens trobem davant d’un testimoni visual i poètic i d’un gran realisme alhora, que fa que alguna vegada l’espectador/a se senti incòmode/a davant d’algunes situacions realment tenses. Lacuesta/Campo entren dins de les intimitats dels personatges i ens en fan participar com si fóssim allà, a prop d’ells.

Hi ha alguna escena realment dura, tensa, entre tots dos germans, que es recriminen que no s’han ajudat prou i rememoren la pèrdua del pare, que va morir en un moment molt important de les seves vides. És llavors, en aquests instants, intensos i reals, quan no saps on comença la ficció i acaba la realitat. Campo/Lacuesta han filmat amb elegància una de les escenes més íntimes que s’han vist mai en el cinema, creant l’atmosfera de realitat necessària per entendre que estem vivint una història autèntica.

Aquesta és la gràcia i la virtut de la pel·lícula. Aquest és el cinema que crea imatges que destil·len pur cinema, pura realitat. Aquest és el cinema de l’Isaki Lacuesta i l’Isa Campo, o al revés.

Una vegada més, parella, benvinguts al Truffaut..

Guillem Terribas
Col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Estrena el 30/11/2018

ESTEVE RIAMBAU DIRECTOR DE LA FILMOTECA DE CATALUNYA

“El que m’ha mogut sempre ha estat la curiositat per descobrir”.
Amb més de quaranta llibres publicats, el director de la Filmoteca ens cita per parlar de ‘Laia Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil’ (L’Avenç), una aventura insospitada.

Esteve Riambau, a la Filmoteca davant d'un poster del director David lean.. Foto: Arxiu Filmoteca.

El llibre sobre Laya Films és com un integral de la feina d’historiador del cinema i crític. Què el va impulsar?

Des de sempre m’interessava el cinema de la Guerra Civil. També per proximitat perquè des de la Filmoteca, un dels nost

res valors patrimonials és Laya Films, una empresa envoltada d’una aura mítica i misteriosa. Era el moment d’entrar a fons en el tema de Laya i les persones que la integraven...

En el context dels tres anys de guerra on passen moltes coses.

Efectivament. Laya Film no s’entén sense contextualitzar-lades dels anys de la República previs a la guerra. Pretenia explicar d’on venia cadascú i com s’estaven coent els elements per comprendre el paper de Laya en el cinema de propaganda i en el que va significar.

Què era Laya?

Laya era l’estratègia cinematogràfica del Comissariat de Propaganda de la Generalitat per fer una pinça amb els comunistes per contrarestar el monopoli cinematogràfic que tenia la CNT des dels primers mesos de la guerra.

El llibre s’acaba convertint en una novel·la gairebé picaresca.

Hi ha personatges ben singulars. Em vaig enamorar de Joan Castanyer, extraordinari heroi injustament desconegut. Era un pintor de Blanes, que se’n va a París durant la dictadura de Primo de Rivera i va contactar amb Buñuel. A partir d’aquí el seu triangle seran Picasso, Buñuel i Jean Renoir. Acaba pintant sota la mecenatge de la vescomtessa de Noailles a la Costa Blava. La vescomtessa havia pagat L’age d’or de Buñuel i Dalí. Vaig trobar una correspondència formidable amb Picasso durant els primers mesos d’exili. I com tu dius hi ha personatges de la picaresca. Per exemple, Rosario Pi, la primera cineasta del sonor és un personatge de vodevil i té una vida tràgica. Paco Elias, fundador dels estudis Orphea, era un manipulador que va passar de quintacolumnista a dirigir les pel·lícules anarquistes que s’havien de fer. Després se’n va en un fals exili a veure la seva mare que està a Mèxic i allà s’embrancà en pel·lícules contrarevolucionàries per tornar a l’Espanya franquista on acaba en la misèria. Un altre és Antonio Cánovas, que, com diu Joan Mariné, era un home que va començar la guerra amb la granota cenetista; quan la Generalitat es fa amb el control, treballava de muntador a Laya, i, quan entren els franquistes, reparteix els carnets de sindicat vertical entre els afins...

Qui era l’home clau?

Portada del llibre 

A qui l’interessa realment el cinema és a Jaume Miravitlles. Té uns perspectiva de modernitat extraordinària i en el seu disseny del comissariat de propaganda, on el que intenta fer és el mateix que els nazis alemanys i els feixistes italians, però des d’una òptica d’esquerres. Mentre la Guerra Civil espanyola és el banc de proves de la Guerra Mundial, el cinema d’aquí recull el primer conflicte sonor. Hi ha un cinema de propaganda, de noticiaris relacionats amb la Revolució russa o amb la Primera Guerra Mundial, però encara des del cinema mut. Aquí és on experimenten totes les faccions per assolir els seus objectius propagandístics. El cinema d’aquella època a Catalunya és la metàfora perfecta per il·lustrar les guerres civils dins la Guerra Civil.

Extrapolable a l’actualitat?

Crec que hauríem de fer una reflexió profunda respecte a la unitat de les esquerres davant un enemic comú tan fort com era el feixisme. Comença a ser hora de fer explícit que una de les causes de la derrota de la República va ser deguda a les guerres internes entre bàndols irreconciliables. Els interessos particulars van afeblir moltíssim el bé comú. És una lliçó que cal assumir sense sectarismes.

Com situa el llibre sobre Laya dins la seva trajectòria com a historiador, crític, realitzador...

És difícil autodefinir-se, però el que m’ha mogut sempre ha estat la curiositat per aprendre, per descobrir... Això m’ha portat a una vida heterodoxa. No oblidem que vinc de la medicina. Durant deu anys exercia de metge i escrivia sobre cinema fins que els termes es van invertir: la professió va passar a ser el cinema i l’afició la medicina.

On s’ha sentit més còmode?

Sens dubte com a historiador, més que amb la crítica. El de Laya és meu llibre número quaranta. Les dues pel·lícules com a realitzador amb l’Elisabet Cabeza van ser experiències extraordinàries, tant la primera sobre una història familiar, com dirigint Josep Maria Pou fent d’Orson Welles, a la segona.

Fins a la Filmoteca, on va arribar l’any 2010.

Sí, la Filmoteca ha estat com arribar al mar. Vull subratllar que el llibre sobre Laya Films no és un llibre institucional sinó que volia fer un llibre personal i des d’una perspectiva ideològica molt concreta. És la meva opinió i en cap cas volia que es barregessin les carpetes.

David Castillo, publicat en el PuntAvui 30.11.2018

 

CON EL VIENTO, full de Sala Cinema Truffaut.

CON EL VIENTO  Catalunya, 2018

Direcció: Meritxell Colell
Intèrprets: Mónica García, Concha Canal,Ana Fernández, Elena Martin, Xavier Martín,Paquita Pérez, Rakhal Herrero, Florencio Ortega,José Mari Martín,Jose Mari Crespo
Gènere: drama
Durada: 100 minuts
Idioma: castellà

EL PARADIS PERDUT

“M'interessava parlar de la tornada als orígens: la terra, la casa, la mare; i parlar d'una realitat i una manera de vida que desapareixeran quan ho facin la gent gran "
Meritxell Collell.

No es la primera vegada que una jove realitzadora vagi a la recerca d’un mon, d’una gent i un paisatge que s’està perdent. Un viatge a l’interior del nostre passat. Meritxell Collell, també fa aquest recorregut a Con el Viento d’una manera planera, directa, sensible i sense presa. Amb tot el temps del mon. Aportant una nova visió a aquesta realitat, d’una manera extraordinària. 

Meritxell Collell de 35 anys, es va llicenciar en comunicació visual per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. A Buenos Aires va estudiar cinema a la Universitat del Cine (FUC) i des del 2007 ha fet documentals, sobretot per a la Fundació Miró. Aquest és el seu primer llargmetratge.

Sobre apunts de la seva pròpia experiència, els  pares de Meritxell son de Burgos, ens explica la història de Mònica ( impecable l’actuació de Monica Garcia) una dona de mitjana edat, nascuda en un petit poble de Burgos i des de fa anys que viu a Buenos Aires on es una coreògrafa ballarina que està intentant crear una nova obra, sense gaire èxit. Una trucada de la seva germana ( interpretada per la sempre eficient Ana Fernández) li comunica que el seu pare s’està morint i li demana que torni al petit poble de Burgos.  Quan arriba el seu pare ja es mort, però retrobarà a la seva mare i a les seves dues germanes i començarà a fer un viatge interior al seu passat i a conèixer-se  millor.  La mare li demana que es quedi uns dies i que els hi ajudi a vendre la casa. Una gran casa, plena d’història, que ara ja no té sentit.

Presentació en el Cinema Truffaut, 25.11.2018
Guillem Terribas, Mónica García, Meritxell
Collell i Àngel Quintana. Foto: C. Truffaut. 

Es a partir d’aquests apunts, d’aquestes situacions que tenen molt de real,  que Meritxell ens relata la tornada de Mònica, amb una fotografia molt intimista de primers plans, sense presa, amb molta delicadesa i en petits detalls, com  per exemple, jugar a cartes amb la seva mare. Una escena impecable en que ella, la Mònica, està més per mirar i observar la felicitat de la seva mare que li encanta jugar la brisca i a més guanyar-la...; passejar i mirar els paisatges, grans esplanades nevades i solitàries a l’hivern i plenes de llum i solitud a la primavera. Son els únics moments en que la fotografia obra el seu camp d’observació i deixa el primer pla. També sentirem la fred de l’Hivern a fora i a dins de les cases i viurem la història d’alguns pobles que s’estan despoblant i que ja no tenen sentit la seva existència.

Meritxell Colell, ens mostra la vida que se’n va i les coses que ja no valen la pena guardar. Ens mostra que un mon s’acaba i que no ens convenç el que vivim. Que estem perdent els orígens.

Guillem Terribas Roca. Full de sala del Cinema Truffaut de Girona

     

Pre-estrena d’Entre dos aguas, d’Isaki Lacuesta, la seqüela de La leyenda del tiempo

ENTRE DOS AGUAS (Espanya 2018)

Direcció: Isaki Lacuesta
Guió: Isa Campo, Isaki Lacuesta i Fran Araújo
Repartiment: Israel Gómez Romero,
Francisco José Gómez Romero, Rocío Rendón,
Yolanda Carmona, Daniel, Erika i Manuel Gómez Rendón,
Lorrein Galea i Manuel González del Tanago
Productors: La Termita Films, BTeam Pictures,
All Go Movies, Mallerich Films, Bord Cadre Fils Sarls,
Studio Indie Productions
135 m. 

Dotze anys després 

Primer va ser l’Isaki en solitari que ens va sorprendre amb la interessant Cravan vs Cravan (2002) on ja s’intuïa per un volia anar el cineasta: explicar històries que van entre la realitat i la ficció. On comença la mentida i s’acaba la veritat. On es la veritat i la mentida. Aquesta ha estat la base de l’Isaki que s’amplia i es concreta molt més quan comença a treballar amb la seva parella (imprescindible) Isa Campo. I aquí,  igual que al seu cinema, mai sabem on comença un i acaba l’altre o quan són un o una. És a l’any 2009 amb la pel·lícula Los condenados, que neix oficialment el tàndem Lacuesta/Campo i que treballaran junts, crearan, dirigiran, portaran a terme un seguit de pel·lícules proposant un estil i una manera d’entendre i d’explicar històries moltes d’elles reals com la vida mateixa. L’any 2006, amb guió i direcció en solitari, Isaki Lacuesta (tot i que li fa costat l’Isa Campo, en el projecte i en la realització) s’embarca a explicar una història sobre una base inicial de la llegenda de Camerón de la Isla, titulada La Leyenda del tiempo, que acabarà essent un documental/ficció sobre la vida d’un vailet gitano que ha quedat orfe de pare, que té un germà i que vol ser cantant. Paral·lelament, explica la història d’una noia japonesa anomenada Makiko, que està fascinada pel flamenc i les seves arrels. Dotze anys després, el tàndem Campo/Lacuesta, tornen a la illa de San Fernando, tornen als mateixos paisatges on van rodar i explicar les històries dels dos germans Israel Gómez (Isra) i Francisco José (Cheito) i ens posen al dia de com estan aquets personatges, les seves famílies, les seves amigues i novies. Com ha canviat el paisatge i la seva gent. I com el temps i les circumstàncies han canviat els personatges. I ens trobem a Isra, que acaba de sortit de la presó per narcotràfic, té dos fills i una dona que vol recuperar. També narra el retrobament amb el seu germà Cheito enrolat a la Marina, que ha acabat una llarga missió que l’ha portat a visitar Somàlia. És en aquesta relació, amb aquests retrobaments, entre famílies, entre dona i fills, germà i cunyada i els amics de la Illa, que viurem el mal viure d’Isra, que no sap trobar el seu lloc dins la societat. Que no troba feina i que no troba solució a la vida que li ha tocat viure. El germà, ja intenta donar-li moral i alguna solució, però les circumstàncies i la precarietat de la vida a la illa, fa que la cosa es compliqui. I aquí és quan trobem el bon treball dels actors, interpretats pels autèntics personatges de la història. Es aquí on es veu la sensibilitat de la parella realitzadora. Es aquí on ens trobem davant d’un testimoni visual i poètic  d’un gran realisme, que fa que alguna vegada l’espectador/a se senti incòmoda davant de situacions realment tenses. Lacuesta/Campo entren dins les intimitats dels personatges i ens fan participar d’aquesta intimitat, com si fossin allà amb ells. Hi ha alguna escena realment dura, tensa entre els dos germans que es recriminen que no s’han ajudat prou i rememoren la pèrdua del pare, en un moment molt important de les seves vides. És en aquests moments intensos i reals que no saps on comença la ficció i on acaba la realitat. Amb l’elegància en què es filma una de les escenes més intimes que s’han vist en el cinema, creant una atmosfera de realitat, necessària per entendre que estem vivint una autèntica història. Aquesta es la gràcia i la virtut de la pel·lícula. Aquest és el cinema que crea imatges que destil·len pur cinema, pura realitat. Aquest es el cinema de Isaki Lacuesta i Isa Campo o al revés. Una vegada més, parella, benvinguts al Truffaut.

Guillem Terribas Roca, col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Full de sala Cinema Truffaut, cicle de Cinema dins el Festival Temporada Alta 2018.

El realitzador gironí Isaki Lacuesta va estrenar ahir a Girona la seva última pel·lícula, Entre dos aguas, després de triomfar a Sant Sebastià, i ho va fer al cinema Truffaut, dins l’apartat cinematogràfic de Temporada Alta. A la foto, Lacuesta apareix assegut entre Guillem Terribas i Àngel Quintana, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i al costat d’Isa Campo, coguionista del film.

Isaki Lacuesta estrena ‘Entre dos aguas’

Foto: Manel LLadó

El realitzador gironí Isaki Lacuesta va estrenar ahir a Girona la seva última pel·lícula, Entre dos aguas, després de triomfar a Sant Sebastià, i ho va fer al cinema Truffaut, dins l’apartat cinematogràfic de Temporada Alta. A la foto, Lacuesta apareix assegut entre Guillem Terribas i Àngel Quintana, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i al costat d’Isa Campo, coguionista del film.
Publicat en el Punt Avui 21.11.2018

ISAKI LACUESTA

DIRECTOR DE CINEMA I ARTISTA AUDIOVISUAL

“El cinema ens permet viure més vides” entrevista a el PuntAvui de Jordi Camps a Isaki Lacuesta:
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1505304-el-cinema-ens-permet-viure-mes-vides.html

 

El realitzador gironí Isaki Lacuesta va estrenar ahir a Girona la seva última pel·lícula, Entre dos aguas, després de triomfar a Sant Sebastià, i ho va fer al cinema Truffaut, dins l’apartat cinematogràfic de Temporada Alta. A la foto, Lacuesta apareix assegut entre Guillem Terribas i Àngel Quintana, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i al costat d’Isa Campo, coguionista del film.

El realitzador gironí Isaki Lacuesta va estrenar ahir a Girona la seva última pel·lícula, Entre dos aguas, després de triomfar a Sant Sebastià, i ho va fer al cinema Truffaut, dins l’apartat cinematogràfic de Temporada Alta. A la foto, Lacuesta apareix assegut entre Guillem Terribas i Àngel Quintana, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i al costat d’Isa Campo, coguionista del film.

Macho Man - Temporada Alta 2018

MACHO MAN

Una instal·lació de teatre documental sobre les diverses cares de la violència masclista, creada per Àlex Rigola.
Un espectacle-instal·lació sobre violència masclista. Un viatge escènic que convida els espectadors a desplaçar-se per diferents espais, guiats per una dona que ha sofert violència de gènere. Els deu espais tenen un mecanisme d’interacció per ensenyar diverses cares de la violència masclista: en l’àmbit de la parella, familiar, laboral, social i judicial. Qui són les víctimes? Com reaccionen els poders davant la situació? Preguntes que planteja Àlex Rigola en una proposta que remourà.

La dotzena edició del Shopp Out vol aprofitar la campanya de Nadal

  El mercat social a favor de la Fundació Ramon Noguera es durà a terme entre el 15 i el 18 de novembre.

 El padrí serà el popular llibreter Guillem Terribas.   

Xavier Alomar, Guillem  Terribas, Pepita i Glòria Plana.

Els estands se situaran al polígon Mas Xirgu de Girona. A banda de moda, els assistents hi trobaran també una àmplia oferta de gastronomia, per mitjà de food truck, i diverses propostes d’oci amb concerts diaris, activitats infantils i espectacles a càrrec de les companyies L’Ascènica i La Minúscula. També hi haurà una zona infantil habilitada com a ludoteca. “Aquesta col·laboració entre empresa privada i món social, que en aquest cas funciona, hauria de servir d’exemple i estendre’s a altres projectes”, va exposar Alomar. Els organitzadors confien arribar als 40.000 visitants de les últimes edicions. El Shopp Out estarà obert de les deu del matí a les nou del vespre, a excepció de diumenge, que tancarà a les vuit.

La dotzena edició del Shopp Out de la Fundació Ramon Noguera, el mercat social més important de l’Estat, amb 4.000 m² d’expositors, es durà a terme entre els dies 15 i 18 de novembre amb la intenció de promoure les compres amb vista a Nadal. En aquest mercat, on es poden trobar descomptes de fins al 70% en marques de moda, un 5% de les vendes es destinen a projectes socials de la Fundació Ramon Noguera. Aquesta entitat fa 50 anys que es dedica a l’atenció de persones amb discapacitat intel·lectual de la comarca del Gironès. A banda del canvi de dates, una altra de les novetats és que un 25% de les 44 marques que hi participaran hi seran presents per primer cop. Algunes de les noves marques són de complements, un dels productes que es volen potenciar en aquesta edició, segons va explicar ahir el coordinador de marques, Xavier Alomar.

Els estands se situaran al polígon Mas Xirgu de Girona. A banda de moda, els assistents hi trobaran també una àmplia oferta de gastronomia, per mitjà de food truck, i diverses propostes d’oci amb concerts diaris, activitats infantils i espectacles a càrrec de les companyies L’Ascènica i La Minúscula. També hi haurà una zona infantil habilitada com a ludoteca. “Aquesta col·laboració entre empresa privada i món social, que en aquest cas funciona, hauria de servir d’exemple i estendre’s a altres projectes”, va exposar Alomar. Els organitzadors confien arribar als 40.000 visitants de les últimes edicions. El Shopp Out estarà obert de les deu del matí a les nou del vespre, a excepció de diumenge, que tancarà a les vuit.La dotzena edició del Shopp Out de la Fundació Ramon Noguera, el mercat social més important de l’Estat, amb 4.000 m² d’expositors, es durà a terme entre els dies 15 i 18 de novembre amb la intenció de promoure les compres amb vista a Nadal. En aquest mercat, on es poden trobar descomptes de fins al 70% en marques de moda, un 5% de les vendes es destinen a projectes socials de la Fundació Ramon Noguera. Aquesta entitat fa 50 anys que es dedica a l’atenció de persones amb discapacitat intel·lectual de la comarca del Gironès. A banda del canvi de dates, una altra de les novetats és que un 25% de les 44 marques que hi participaran hi seran presents per primer cop. Algunes de les noves marques són de complements, un dels productes que es volen potenciar en aquesta edició, segons va explicar ahir el coordinador de marques, Xavier Alomar.

Els estands se situaran al polígon Mas Xirgu de Girona. A banda de moda, els assistents hi trobaran també una àmplia oferta de gastronomia, per mitjà de food truck, i diverses propostes d’oci amb concerts diaris, activitats infantils i espectacles a càrrec de les companyies L’Ascènica i La Minúscula. També hi haurà una zona infantil habilitada com a ludoteca. “Aquesta col·laboració entre empresa privada i món social, que en aquest cas funciona, hauria de servir d’exemple i estendre’s a altres projectes”, va exposar Alomar. Els organitzadors confien arribar als 40.000 visitants de les últimes edicions. El Shopp Out estarà obert de les deu del matí a les nou del vespre, a excepció de diumenge, que tancarà a les vuit.

La dotzena edició del Shopp Out de la Fundació Ramon Noguera, el mercat social més important de l’Estat, amb 4.000 m² d’expositors, es durà a terme entre els dies 15 i 18 de novembre amb la intenció de promoure les compres amb vista a Nadal. En aquest mercat, on es poden trobar descomptes de fins al 70% en marques de moda, un 5% de les vendes es destinen a projectes socials de la Fundació Ramon Noguera. Aquesta entitat fa 50 anys que es dedica a l’atenció de persones amb discapacitat intel·lectual de la comarca del Gironès. A banda del canvi de dates, una altra de les novetats és que un 25% de les 44 marques que hi participaran hi seran presents per primer cop. Algunes de les noves marques són de complements, un dels productes que es volen potenciar en aquesta edició, segons va explicar ahir el coordinador de marques, Xavier Alomar.

Els estands se situaran al polígon Mas Xirgu de Girona. A banda de moda, els assistents hi trobaran també una àmplia oferta de gastronomia, per mitjà de food truck, i diverses propostes d’oci amb concerts diaris, activitats infantils i espectacles a càrrec de les companyies L’Ascènica i La Minúscula. També hi haurà una zona infantil habilitada com a ludoteca. “Aquesta col·laboració entre empresa privada i món social, que en aquest cas funciona, hauria de servir d’exemple i estendre’s a altres projectes”, va exposar Alomar. Els organitzadors confien arribar als 40.000 visitants de les últimes edicions. El Shopp Out estarà obert de les deu del matí a les nou del vespre, a excepció de diumenge, que tancarà a les vuit.

La “curiositat” de Guillem Terribas

El conegut llibreter Guillem Terribas va reconèixer ahir que, tot i considerar-se una persona curiosa i al corrent del que s’esdevé a la societat gironina, desconeixia de la celebració d’aquest mercat social. “Vaig acceptar de fer de padrí per conèixer més de prop l’esdeveniment i la tasca de la Fundació Ramon Noguera. Gràcies a la tasca de la fundació, els discapacitats són persones cada cop menys marginades”, va dir.

 Núria Astorch, foto i text /  publicat en el Punt Avui 10.11.2018 

40 anys de la 22 * 20 d'octubre 2018 LA FESTA

Imatges captades pel realitzador Joan Roura durant la celebració dels 40 anys de la Llibreria 22 de  Girona,  el dia 20 d'octubre de 2018.

Fires i festes de SANT NARCÍS 2018 · Girona

Imatges de les Fires i Festes de Sant Narcís, patró de Girona. Teatre, cinema, premis literaris, circ, sardanes, fira del dibuix, Exposicions, les atraccions de la Devesa, ... Imatges recollides per Guillem Terribas, que n'ha fet el muntatge dels dies que van del 27 d'octubre al 4 de novembre de 2018.

Repassant Girona

Jordi Grau.

Una de les millors coses que es pot fer a Girona una tarda d’octubre (de fet, qualsevol dia de qualsevol mes, a qualsevol hora) és fer-la petar amb dos personatges d’aquesta ciutat. Dos gironins, no necessàriament de la Girona profunda, que no han nascut a Girona però que són ambaixadors de la ciutat. Un va néixer a Salt i ha fet el pregó a Girona i al seu poble. L’altre és de Besalú i no passaran gaires anys que el faci, el pregó, a Besalú o a ciutat. Tots dos estan ben presents als mitjans de comunicació: Guillem Terribas fins a l’extenuació aquests dies, com a ànima de la Llibreria 22, que ha fet quaranta anys; Salvador Garcia-Arbós com a comissari de l’Any del Xuixo, presentat aquests dies. Passar una llarga estona amb ells, i si pot ser amb un cafè i un bon havà –en Guillem és un fumador de cor però ho té prohibit per raons mèdiques– vol dir anar passant gent que tant poden parlar de l’exposició que ahir es va inaugurar, que reivindica l’obra i la figura de Damià Escuder, com del Girona de futbol, dels Casero, de periodisme, de cine o de teatre. Parlar amb ells té un problema i és que com que ho saben tot, és difícil sorprendre’ls en alguna cosa, sigui qualsevol moguda política –com la que té el suport del llibreter– o qui ha invertit en un restaurant del Barri Vell. Això sí, pots acabar descobrint que un d’ells no suporta el cinema de Godard. El paper de la Llibreria 22 per dinamitzar la vida cultural gironina és inqüestionable i en Vador va pel camí. Això del xuixo és cosa seva i és molt bona cosa, perquè tocava i perquè, amb poca inversió, es parlarà molt i bé de la ciutat. I perquè toca reivindicar gent que el va posar de moda, el senyor Puig, i els que encara treballen per fer uns xuixos collonuts que es poden trobar en diverses pastisseries i obradors de la ciutat. O sigui, que en menys de dues hores vam repassar Girona i en la conversa va sortir mitja ciutat. Em va fer gràcia saber que Damià Escuder, amb un gran paper a l’Assemblea i a l’Assemblea d’Artistes, va pronosticar en el seu moment que Jordi Pujol seria un gran president i que Modest Prats havia d’arribar a bisbe de Girona. El primer va ser-ho. D’en Modest en tenim un gran record i una gran estima, i els personatges amb qui vaig passar la tarda pensen que mai va pretendre arribar a bisbe, encara que n’hagués estat un i de molt savi.
JORDI GRAU, a la Galeria del diumenge 28.10.2018, publicat en el Punt Avui.

Sergi Pàmies, escriu sobre la Llibreria 22 i Guillem Terribas.

Barcelona -Girona

Sergi Pàmies

La Llibreria 22 de Girona fa quaranta anys. Són quatre dècades que s’encarnen en un llibreter moderadament jubilat, Guillem Terribas, que manté la passió per l’ofici i una fina astúcia per participar en tots els complots i aventures culturals del ­país. Compartim un viatge en cotxe que comença amb una cita d’estructura clandestina. Terribas compareix atent a la pantalla del mòbil. A contrallum, li brillen els cabells, escandalosament vigorosos per a l’edat que té, i un llaç groc de proporcions i textura menys indòmites que el que porta el president Torra. Terribas és un conversador sinuós i alhora cabalós. Com a bon lector i cinèfil, administra la informació de cada relat alternant la història en majúscula i un basar d’anècdotes amanides amb un verí agredolç de collita pròpia. Coneix tothom i cultiva una bonhomia de somriure fàcil, que defuig la riallada emfàtica i que, afegint-hi l’imprevist doll d’humanitat que li aporta la condició d’avi, li permet mantenir uns magatzems de memòria gestionats amb el posat logístic d’un Marcello Mastroianni tardorenc.

Guillem Terribas i Sergi Pàmies a la 22 el 19.10.2018
Foto: Manel Martin 

L’any 1978, quan van fundar la llibreria, Terribas i els seus còmplices no sabien que haurien de dedicar tantes hores a la supervivència financera com a la cultura. Volien ser a la primera fila del festival de canvis d’una època monstruosament devaluada pels que la van prostituir. Terribas recorda perfectament l’energia de la transició, les renúncies i les victòries, que aleshores se celebraven amb una fraternitat trans­ideològica que el va situar en el lloc idoni per conèixer eternes promeses de la política i del periodisme, estafadors de vodevil rusiñolià, savis vaticanistes i tots els candidats a artistes susceptibles d’enfortir l’ànima i el cos de la tribu. Eren altres temps. Avui, i potser perquè els protocols llibreters imiten els de l’hoteleria, es pretén imposar un nou perfil de booktender circumspecte i de rictus altiu, que, des d’una robòtica superioritat, menysprea la distància curta practicada per Terribas. El seu historial d’anècdotes és infinit i mutant. Es reconstrueix amb cada aportació, amb una alta capacitat de tolerància que no li impedeix mantenir les seves conviccions (i amistats) més subversives. Quan tant la política com la cultura fomenten trinxeres d’intransigència i egos d’autodestrucció massiva, ell manté l’actitud del bomber en un món de piròmans i no renuncia a res del que li ha donat l’ofici.
SERGI PÀMIES, Opinió La Vanguardia 19.10.2018
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/lecturalia-guillem-terribas-la-gent-que-entra-a-les-llibreries-sap-el-que-vol/audio/1013668/   a la Ràdio 17.09.2018 Mònica terribas.