Demà serà un altre dia.

dissabte, 4 de febrer del 2017

Un home de cinema

Ara fa un any es va jubilar com a llibreter de la 22 de Girona. Després de trenta sis anys d’ofici. Però en Guillem Terribas (Salt, 1951) ja sabia que la seva no seria una jubilació tranquil.la sinó que portaria una vida tant o més activa que abans. Terribas no s’ha jubilat com a lector, cinèfil, crític, pintor-dibuixant i molt menys d’escriptor. I ara ens encomana el seu amor pel cinema amb un llibre per compartir aquesta passió amb la mainada.
Si no tenim en compte la seva aparició a la pel.lícula de David Trueba Soldados de Salamina (2003) on feia d’ell mateix, la seva interpretació de capità Templeton Smith a la websèrie Scaletti, Girona connection és el més destacat que ha fet al cinema. Un homenatge en clau d’humor de les sèries de lladres i serenos dels anys setanta a l’estil Starsky & Hutch. I en Guillem n’està ben orgullós. No en va amb aquesta actuació tenia la possibilitat de fer realitat un somni d’infantesa- ser actor- posant-se en la pell d’un personatge que està molt a prop sentimentalment del de Harry el brut que interpretava el seu estimat Clint Eastwood. No és estrany doncs que per titular un llibre que parla de records, experiències i vivències sobre el cinema i que proposa vint-i-dues pel.lícules per veure amb la mainada hagi fet servir una frase d’una de les pel.lícules del seu admirat Clint.

Alegra’m la vida, és una picada d’ullet al “Alegra’m el dia!” les paraules que un sobrat Harry “el brut” Callahan dedica a un atracador que amenaça un ostatge a disparar i donar-li així un pretext per disparar-li un tret. Però al mateix temps aquest llibre és un homenatge a la frase de François Truffaut que deia que:” Quan un estima la vida, va al cinema”. I en Guillem s’ha passat la vida estimant el cinema, les històries i la vida. I com que des que s’ha jubilat també fa d’avi de la seva néta, la Martina, s’ha dedicat amb ella a veure pel.lis tan diverses com les que proposa en el llibre. De Mary Poppins a De ilusión también se vive, de E.T, l’extraterrestre a West Side Story, de Somriures i Llàgrimes a Un dia perfecte per volar. O Set núvies per a set germanes a La princesa promesa, El Moulin Rouge de Baz Lurhman o Les aventures de Robin Hood d’Errol Flynn. Terribas té dues teories que comparteixo i que exposa en la primera part del llibre. Una que diu que no hi ha edats per mirar les bones històries que ens ha ofert el cinema. Apel.la al bon criteri de l’adult conscienciat que sabrà trobar, mai censurar, la pel.lícula adequada i perquè la mainada és prou intel.ligent per entendre a la seva manera tots els arguments. I l’altra teoria, aplicable tant al cinema com a la literatura, és que com més tocat estàs, més recomanable és mirar o llegir una història que et toqui encara més la moral, els sentiments i que et faci plorar a llàgrima viva. Desfogar-te a través de l’art et fa sentir millor i relativitzar el que et passa. Reconeix que hi ha hagut molta gent del món del cinema que l’ha influït en la seva vida (actors, directors, productors, tant homes com dones) i els agraeix que en un moment o altre l’haginn fet més feliç i més savi i que pogués entendre coses que són difícils
d’entendre pel fet que la humanitat és complicada per naturalesa i es complica la vida. Alegra’m la vida és un exercici d’agraïment d’aquest dinamitzador cultural al cinema i a tots els que han format part de la seva particular història d’amor amb el setè art. Reflexions en veu alta per compartir amb els de la seva quinta però també pels de la generació de la seva néta. Pensaments escrits sobre com les mentides de vegades es poden transformar en veritats. O com diu en Guillem, que aquella mentida que ens ha emocionat, que no hem pogut oblidar, amb el temps la convertim en veritat i la vivim d’una manera real fins al punt que ens alegra l’existència i ens fa estimar la vida.
Martí Gironell, publicat en El Mundo, en el Suplement "Tendències"  26.01.2017

http://martigironell.com/un-home-de-cinema/

Cinèfils

Serge Daney distingeix entre aprendre a mirar pel·lícules de manera professional i viure amb les pel·lícules que el van veure créixer.
Fotograma d'Hiroshima mon amour, d'Alain Resnais.

A propòsit d’una expressió de Jean-Louis Schefer, que parla de “les pel·lícules que van mirar la nostra infància”, el crític de cine Serge Daney distingeix entre aprendre a mirar pel·lícules de manera professional i viure amb les pel·lícules que el van veure créixer i el van mirar, com si fos un captiu de la seva biografia futura. Molts d’anys després d’haver vist Hiroshima mon amour, l’experiència que el va situar en un punt zero, que va constituir el seu segon naixement i que va donar resposta a la pregunta sobre què faria amb la seva vida —ser crític de cine—, Daney va entrevistar el seu director, però quan va confessar-li l’impacte que li havia produït l’obra, Alain Resnais li va agrair el comentari amb un aire sec i distant, “com si hagués elogiat el seu impermeable nou”. Daney s’ofèn, però ben aviat s’adona que no hi havia cap motiu per fer-ho perquè “les pel·lícules que van mirar la nostra infància no es poden compartir, ni tan sols amb el seu autor”, com si l’emoció fílmica primigènia fos rigorosament personal i intransferible i, per tant, inefable i impossible de descriure, com si es fos refractari a les particularitats formals i les instruccions d’ús que proposa cada pel·lícula, i la font d’on emana la vivíssima emoció estètica que s’experimenta es mantingués reclosa en el misteri. No deixa de ser significatiu que, en una de les entrevistes recollides a Persévérance, Daney es refereixi a ell mateix amb una paraula que té un so idèntic a cinéphileciné-fils.
Per confirmar el que diu Serge Daney, acaba d’arribar a les llibreries el text d’un altre cinèfil, Alegra’m la vida (Columna), de Guillem Terribas, un homenatge al cine vist com una emoció pura —el cine vist com una esgarrifança a la pell, com un nus a la gola, com un esclat hilarant de riure, com una deu de llàgrimes a punt de brollar— que es propugna inaccessible al metallenguatge. El seu baptisme en imatges, aquella experiència radicalment singular —aquella experiència del món quan ell no hi era, i que esdevé la xifra secreta d’un saber impossible sobre ell mateix—, i que constitueix l’escena primitiva que el va convertir en un cinèfil, pertany a una pel·lícula de Leo McCarey, Tu i jo, però Terribas ha tingut més sort que Daney ja que, gràcies a la seva neta, la destinatària dels seus records com a espectador, sí que pot compartir les pel·lícules que va mirar durant la seva infantesa.
Llegir Alegra’m la vida és com llegir les paraules melancòliques i felices d’un enamorat molt fidel que no deixa de contemplar l’objecte del seu amor amb uns ulls desmesuradament oberts, d’algú que s’ha forjat una vida de voyeurprofessional amb el propòsit de recuperar a la seva retina un saber fatalment oblidat.
Ponç Puigdevall, publicat a la seva Columna del Quadern d'El País "Provocacions".
26.01.2017.
http://cat.elpais.com/cat/2017/01/26/actualidad/1485453513_791307.html