dilluns, 26 de juny de 2017

Promoció Llibres i autors ESTIU 2017 / LLIBRERIA 22



Portades de llibres que la Llibreria 22 de Girona reconama per aquest estiu.
També hi han imatges de presentacions de llibres a la 22.

dilluns, 12 de juny de 2017

Una vida plena

MIQUEL BERGA 

PROFESSOR D’HUMANITATS A LA UPF. AMB EN SALVADOR SUNYER VAN ENCAPÇALAR COM A INDEPENDENTS LA CANDIDATURA DEL PSC DE SALT DURANT 8 ANYS
Miquel Berga, salvador sunyer i eusebi cabezas
A L'AJUNTAMENT DE SALT 1989. FOTO: TOMÀS CASADEMONT

Una vida plena que va transcendir l’àmbit privat per esdevenir una font d’estímul i d’inspiració per a molts. Sense estridències i per pur efecte exemplar. En ocasió dels seus 90 anys es va fer una trobada amb tots els treballadors de l’Ajuntament de Salt de la seva època. No n’hi va faltar cap. Va resultar un acte insòlit en el món de la política: funcionaris de tota classe i condició manifestant la influència decisiva que va tenir per a ells tenir-lo com a alcalde. En Sunyer, a banda de les seves virtuts personals, feia d’alcalde amb sentit “institucional”, un rol indispensable en l’articulació de la societat que està desapareixent, de manera alarmant, en els lideratges actuals.
Quan un parla de l’avi Sunyer, com li solíem dir, planeja en l’ambient un pensament de santedat, però, com que jo subscric allò que tots els sants són sospitosos mentre no es demostri el contrari, puc certificar que en Salvador era perfectament humà. Aclarit aquest punt no m’estaré de fer-ne elogis. Amb ell es podien fer bromes que aplicades a un altre sonarien grotesques. Per exemple la que m’agradava repetir de tant en tant: a Girona tenen catedral, però a Salt tenim en Salvador Sunyer. No es tractava de minvar el valor grandiós de la Girona gòtica ni tampoc d’insinuar que en Sunyer fos un monument. Era una excusa per remarcar una certa dialèctica entre gran i petit, entre centre i perifèria, que ha marcat la representació del món que ens hem fet els que som de Salt i, suposo, els de Girona. La figura i la trajectòria d’en Salvador ens donava elements per entendre la vàlua –finalment superior– dels homes sobre les pedres. En el cas d’en Salvador l’assumpció dels orígens humils de la seva família, del seu poble i de la seva gent va ser clau en el seu projecte literari i en la seva pràctica política. La poètica de Sunyer és lluny dels grans centres monumentals: habita, discreta, entre les ombres acollidores de les Deveses o els entorns recòndits del Reremús, aquell petit braç del Ter que és, en paraules del poeta, “amb prou feines un modest torrent”. “Tu i jo” –escriu el poeta adreçant-se a aquell rierol “que curteja de tots cantons”–, “tu i jo tenim absoluta identitat de destí”.
Primer lliurament Premis 3 de març
( 03.03.1989) Ramon Paraols, Guillem Terribas
 (representant a la revista La farga)
i l'alcalde Salvador Sunyer.
En Salvador era, en essència, poeta. Un poeta que estimava i treballava la seva llengua i que portava a dins un mestre natural. Amb l’empenta de la Transició aquell home, com tants altres, va ser arrossegat a la política, al servei públic i institucional, i en aquell àmbit va fer aportacions dignes i substancials. Va ser, però, un interludi. Ell va viure fins al final essent poeta. Un poeta que no vivia en cap torre d’ivori ni habitava cap illa imaginària. El poeta convivia amb un home de caràcter diligent i tenaç (potser tossut) que va viure a l’empara de tres conviccions: la fe cristiana, l’amor a la família i la lleialtat al seu poble. Va tenir una aliada impagable en la seva esposa, la Carme Bover. Aquests darrers temps, amb més de 90 anys, era espectacular veure les interaccions de la parella en la seva vida diària. La sensació que projectaven era la d’una parelleta d’enamorats embadalits en la complicitat, la tendresa i l’admiració mútua.
En els anys que vam treballar junts a l’Ajuntament vaig entendre que el seu ideari d’esquerres bevia més del Sermó de la muntanya de Jesús de Natzaret que no pas d’El capital de Karl Marx. La justícia social i el catalanisme eren els motors de la seva acció política. La seva visió del món, però, estava arrelada en el que els marxistes en dirien “consciència de classe”, una consciència que en Salvador va adquirir de ben petit gràcies al fet d’haver nascut en un poble que tenia centenars de treballadors i un sol marquès, el marquès de Camps. Les seves memòries (A la vora del camí, un llibre indispensable) permeten entendre com es va forjar l’educació sentimental dels nens de la seva generació. En Salvador hi evoca, de manera memorable, la visió del nen Sunyer veient el seu pare atemorit davant del pas del senyor Marquès. En aquella visió hi havia la constatació de qui era qui en el seu món, i a partir d’aquella empremta fundacional es va articular el seu compromís amb la causa de la justícia social.
Durant dècades en Sunyer es va lliurar –discret i tossut com sempre– a fer família, a guanyar-se la vida despatxant a la farmàcia, però també i, efectivament, a seguir el dictum del seu poeta de capçalera, Salvador Espriu, és a dir, a “salvar-nos els mots”. Els anys d’en Sunyer mestre de català van ser d’una productivitat extraordinària i se’n van beneficiar una llista interminable d’alumnes de totes les edats i condicions de les comarques gironines. Durant aquells anys, en Salvador va fer un servei a la reconstrucció d’aquest país d’un valor incalculable, un acte de voluntariat que va marcar unes quantes generacions i que va ajudar centenars de gironins a saber qui eren i d’on venien.
Poques vegades un home sol ha fet tant per la llengua de molts. Poques vegades un autodidacte ha instruït amb autoritat tanta gent amb estudis. No tots els pobles de Catalunya han pogut tenir, com Salt, el seu Sunyer, és a dir, el vincle prim però decisiu que establia ponts entre passat i present, la veu indòmita de qui vivia per mantenir viva una llengua i una cultura amenaçades d’extinció per un règim brutal i barroer.
Per a molts ciutadans de Salt i les comarques gironines la veu poètica, didàctica i política d’en Salvador Sunyer ha estat un referent i un estímul. Amb la perspectiva que dona el temps s’engrandeix la figura d’un home que va ser clau en la configuració d’un catalanisme transversal que posa sempre al davant la justícia social i l’ajut als desvalguts, d’una acció política que posa sempre –fins on és possible– la voluntat de consens i la de sumar energies.
Ara que ens deixa cal recordar que va deixar arrels, que va viure ell mateix arrelat a la terra i al seu entorn immediat. Són arrels de bona mena, són d’una estirp d’autèntics aristòcrates (i que em disculpi el senyor Marquès): les arrels de l’alta noblesa que caracteritza la gent que no ha envejat mai res.
Poques vegades, d’una manera tan clara, en l’hora de la seva mort sentim les ganes de celebrar la seva vida i de dir: gràcies per tot, Salvador.
Miquel Berga, publicat en el Punt-Avui 11.06.2017
"A més de ser una personalitat important, per a tota una generació de saltencs ens va donar un sentit a les nostres vides. A través de la seva bondat, amabilitat i ferm positivisme, ens donava forces per mirar sempre endavant." Guillem Terribas. 

dijous, 8 de juny de 2017

La memòria dels refugiats

Vanessa Redgrave, als seus vuitanta anys esplendorosos, ha realitzat la seva primera pel·lícula, Sea Sorrow/El dolor del mar, que ahir va presentar a Canes. S'ha decidit a fer-la pel seu activisme polític, que ara se centra a donar suport als refugiats que arriben (o intenten arribar-hi) a Anglaterra fugint de Síria, l'Iraq, l'Afganistan i diversos països africans. Amb un títol que remet a la frase de La Tempestat, de Shakespeare, amb què acaba el relat amb el qual, fent-s'hi present amb Ralph Fiennes, Pròsper explica a la seva filla Miranda per què, víctima d'una traïció, van haver de refugiar-se a l'illa on habiten, el documental primer dona veu a refugiats i després a activistes que, com la mateixa Redgrave, demanen un compromís als governs i els ciutadans per acollir tantes persones que han hagut de fugir dels seus països en el món actual. L'actriu apel·la a l'esperit de la Declaració Universal dels Drets Humans que, proclamada l'any 1948, ella té present des que era una nena que, durant la II Guerra Mundial, va haver de desplaçar-se del Londres bombardejat pels alemanys. Recorda els fugitius dels feixismes. També explica que, quan era una jove estudiant d'Art Dramàtic, va ajudar els refugiats hongaresos que, l'any 1956, van marxar del seu país quan van entrar-hi els tancs soviètics. I no oblida les seves visites als camps de refugiats palestins al Líban.
Vanessa Redgrave vol dir-li a Europa que, fent memòria dels seus propis exilis i refugiats, hauria de ser per força sensible al “dolor del mar” que transporten els refugiats del present. I mentre admira l'actitud dels grecs amb aquells que arriben sense res a les seves costes, considerant-los un exemple per a la humanitat, lamenta que el govern anglès sigui tan poc procliu a recollir els refugiats. Com saben, no és l'únic govern i aquesta és una de les vergonyes actuals d'Europa. Veient Sea Sorrow vaig pensar que Vanessa Redgrave pràcticament no es refereix a l'exili de tants de republicans espanyols que van haver de refugiar-se arreu del món. En tot cas, nosaltres l'hauríem de tenir molt present. No fer-ho té les seves conseqüències. I és així que he recordat una pregunta que va fer-me fa poc el meu amic Guillem Terribas: “Per què creus que els del PP no tenen cap mena de sensibilitat pels refugiats?” I la resposta, en part, és perquè les seves famílies no van haver d'exiliar-se: no tenen la memòria dels refugiats.