Demà serà un altre dia.

diumenge, 15 de març del 2015

Guillem Terribas. 22 maneres de dir adéu

D'esquerra a dreta: Guillem Terribas; Lluís Morral;
 Pep Amargant; Sílvia Rodriguez;Toni Punti; Blanca Roca.
Guillem Terribas, fundador i ànima de la Llibreria 22 de Girona, va ser homenatjat per amics i companys del sector del llibre a Barcelona. Ell va haver d’insistir: “Encara no heu entès la cosa, sí que estic jubilat, eh?”. 
Imagineu-vos una festa sorpresa on tots els convidats són allà amb la (sana) intenció de boicotejar l’homenatjat. Sí. De dur-li la contrària, de fer-lo desdir, d’acabar capgirant el motiu de la trobada. Això és el que va passar aquest 2 de març a la festa-homenatge a en Guillem Terribas, fundador, soci principal i, fins ara, gestor de la Llibreria 22 de Girona. Perquè, no, ningú no es volia creure encara que ho deixa, que fa un pas enrere, que no el trobaran darrere del taulell quan hi tornin. Perquè, no, ningú no es creu que s’ha jubilat.
36 anys de feina i activisme cultural donen per a molt. I per això, pràcticament tot el sector del llibre, -autors, agents literaris, distribuïdors, editors, llibreters, promotors i periodistes culturals-, van ser presents a l’acte, que va coincidir amb un dilluns especialment antipàtic, marcat per la mort Rosa Novell i Jordi Tardà el cap de setmana.
El “boicot”, sincer i emotiu, el va començar el periodista Toni Puntí, que va afirmar que l’acte a Barcelona era de “de rebel·lió contra una jubilació que ningú desitja” i de “gelosia” després del reconeixement que se li havia fet a Girona durant la presentació del Premi Casero. Blanca Rosa Roca, directora de Roca Editorial, que va compartir amb Terribas la direcció de la Cambra del Llibre de Catalunya, tampoc va voler donar crèdit: “Això és un fins després. Sé que estaràs darrere de totes les mogudes, al peu del canó”. I Sílvia Rodríguez, com a representant dels caps de premsa, li va agrair que sempre hagi estat “un senyor amb tothom”, i va fer riure tothom amb una anècdota ben sucosa que ho demostrava.

Girona era una festa

Després d’haver acollit més de 2.000 presentacions de llibres, Terribas va rebre també l’aplaudiment dels autors. L’escriptora Blanca Busquets va recordar com, el primer cop que va pujar a presentar una obra a la 22, van advertir-l’hi: “Girona és una festa!”. I com ben aviat va corroborar-ho perquè “t’hi trobes estimat, embolcallat”. “Amb tu Girona era una festa”, va parafrasejar.
I tot eren llibres, amb els parlaments de Lluís Morral (Laie), en nom dels llibreters i de Pep Amargant, per part dels distribuïdors: Però a la sala en la penombra d’un restaurant a l’Eixample, de sobte, es va obrir pas l’altra gran passió del Guillem: el cinema. Albert Serra, (el cineasta, no el novel·lista), també hi era. Vingut de Banyoles, va etzibar, fidel al seu estil: “No m’agrada parlar amb ell de cine, perquè no hi entén res”. Serra va explicar que ja feia anys que la 22 havia vençut tots els prejudicis del seu entorn i s’havia convertit en un lloc de referència per a ell.

“No he plorat, i he parlat!”

“Acabaré amb un atac de cor de satisfacció!”, va dir Terribas com a resposta a tots. I agraït, va tornar-los els elogis un per un. “No he plorat i he parlat!”, se sorprenia al final. Però ningú semblava tenir-ne prou: “Encara no heu entès la cosa, sí que estic jubilat, eh?”.

Fa uns anys, Guillem Terribas es va adonar que el número 22, el número on es troba la llibreria al carrer de les Hores, el perseguia. Ho va explicar en les seves memòries “Demà serà un altre dia: aventures d’un llibreter”, (Ara llibres, 2007): 22 són els dies  que es porta amb la seva dona i sempre que compta les persones en una reunió n’acaben sent 22. I després hi ha la llibreria. El/la 22 l’hi ha marcat la vida. Ara, ell -potser ja hi compta, potser ja ho sap- haurà d’inventar-se 22 maneres de dir adéu abans no el creguin. En tot cas, el seu, és un adéu feliç, perquè la 22 seguirà endavant.
Victòria Miró, publicat en el NÚVOL 13.03.15
http://www.nuvol.com/noticies/guillem-terribas-22-maneres-de-dir-adeu/

dilluns, 9 de març del 2015

La bañera de Elton John y los pelos de Elvis Presley

Jordi Tardà alcanzó el sueño que todos tenemos: vivir de sus pasiones

Era irrepetible y alcanzó el sueño de todos: vivir de sus pasiones. Sin saber pronunciar bien la erre hizo carrera en la radio. Sin ser músico estuvo en el escenario con los Stones. Sin ser el crítico más reputado, ha estado al lado de lo mejor de la escena musical. Rock and roll, Tintín y lo que hiciera falta.
Vendedor imbatible, era capaz de crear y hacer crecer la feria del disco y convertirla en un referente con una estructura mínima, gracias al trabajo ingente de su equipo y de su cómplice de siempre,Romy Masferrer, para quien hoy van dirigidos todos mis besos.
Con Jordi Tardà compartimos conciertos, horas de viaje, habitaciones de hotel, música, mesa y estimación. Él podía hacer suya aquella canción de los Stones donde aseguran que el tiempo está de su lado, (Time is on my side). Había sabido dar largas, varias veces, a esa enfermedad que normalmente manda y que suele marcar los tiempos, pero Jordi sabía negociar.
Hoy nos deja una de las colecciones de memorabilia del rock and roll más importantes y el recuerdo de muchos oyentes que se conectaban al Tarda Tardà para sentir aquello de «bona tarda, família». Y es que todos se sentían formar parte. Él era el único que podía pinchar un disco entero antes de que la compañía lo autorizara o programar un concierto pirata y salir indemne. Los tenía locos a todos. Nos tenía a todos alucinados. Con él hemos vistola bañera de Elton John, pelos de Elvis Presley o la lata de refresco de la que bebía a tragos Keith Richards antes de salir al escenario.

La música y la leyenda

Le interesaba tanto la música como la leyenda; las canciones como las frikadas. La música desde la pasión del fan. Desde la pasión del que sabe del poder curativo de las canciones. Gracias Jordi por tantos ratos que hemos compartido. ¡Pon buena música allí donde estés! ¡Let's rock the house!
MANEL FUENTES, publicat en El Periódico 02.03.15.

Breument.
La nostra relació Tarda-Romy-Guillem ve de temps. El nom de Jordi Tardà, em ve molt lligat amb el de Gay Mercader, tot i que vaig conèixer abans a en Mercader. Els Rollings, la música i la malaltia d'en Tardà els va unir molt amb en Gay.
En Tardà va aparèixer per la Llibreria quan estava en fase d'organitzar la segona fira del disc a Girona. Li vaig comentar que una parada de llibres sobre Rock no hi faria nosa. I aquí va començar una relació que va trencar-se el passat 1 de març de 2015. Li vaig caure bé i a mi em van caure bé els dos, la Romy i en Tardà. Tardà era el nom que utilitzàvem. El Jordi el deixàvem per Sant Jordi, que sempre em venia a veure a la parada de la rambla. Vam muntar, com a "teloneros" de la Fira del disc a Girona, la Fira del Rock&Còmic i més tard el Rock&cinema. Jo li suggeria i ell ho portava a terme i em feia a mi com a responsable, però tota la marxa la portava ell. Era imaginació pura. Confabulava contínuament i d'aquestes fabulacions sempre en treia profit.
Li vaig presentar llibres a la 22 i pel·lícules de Tin-Tin en el Cinema Truffaut. Ell va presentar llibres a la 22 i pel·lícules rokeres  en el Truffaut. 

Recordo una vegada inaugurant una exposició de Tin Tin a la Casa de Cultura de Girona, que la Romy em va dir " en Jordi treu el peu d'una galleda i posa l'altre a una altra galleda". No para, no parava, l'ha aturat aquella malaltia que arrossegava d'anys i l'ha pogut, en un moment de relaxament.
Jordi que vagi bé. Descansa una mica i torna. Romy, quan em necessitis xiula, ja ho saps. 
GUILLEM TERRIBAS 


dissabte, 7 de març del 2015

Corre la brama que en Guillem s’ha jubilat, però a la seva manera

El doble avantatge de tenir una edat
Assumpte del mail: “Top secret”. Es tracta de participar en un homenatge sorpresa a Barcelona al llibreter gironí Guillem Terribas, que diu que s’ha jubilat però costa de creure. I aquí ens teniu, en un local fosc del carrer Muntaner, escoltant batalletes llibresques. “Acabaré amb un atac de cor de tanta satisfacció”, fa en Guillem quan ja l’han lloat Toni Puntí en nom dels periodistes culturals, Blanca Rosa Roca en nom dels editors, Lluís Morral en nom dels llibreters, Pep Amargant en nom dels distribuïdors, Blanca Busquets en nom dels escriptors i Albert Serra en nom d’Albert Serra.

L’homenatjat contraataca i dedica unes paraules a cadascun dels qui han elogiat la seva feina com a llibreter, activista cultural i aconseguidor-del-que-calgui a Girona. No revelo aquí les coses rares que li han arribat a demanar per preservar la imatge d’algun escriptor en particular i del gremi en general.
És una jubilació a mitges: l’amic Guillem ha deixat el taulell de la Llibreria 22, però en continua sent la cara visible. I per molts anys.
EVA PIQUER, publicat a Ara.cat 07.03.15

dimarts, 3 de març del 2015

ROSA NOVELL, (1953 · 2015) en el record

Et dec hores de felicitat, fascinació i màgia, i mai no oblidaré agraït que ets de la tropa que em va descobrir la veritat del teatre. Ara, per a mi, apart de què Molly Bloom ja té el teu rostre, seràs sempre la ‘Fedra’ de Racine en aquells inoblidables versos de Modest Prats als que vas donar vida en el Grec. Rosa Novell, que gran, i quanta quanta llum! Descansa en pau.
Xavier Antic, en el Facebook 

Fragment de la seva darrera obra L'ÚLTIMA TROBADA https://www.youtube.com/watch?v=tObOuXCW7vU

L'exemple més clar de la implicació de Rosa Novell amb el teatre (com una religió més que no pas com un ofici) és la seva recent intervenció en L'última trobada. La breu aparició de l'actriu es va allunyar de la cerimònia lacrimògena que podia significar el retorn agònic a l'escenari de qui ja tenia clavat el fibló terrible de la mort i es va convertir en un crit autèntic a favor del coratge de qui va ser, sobretot, coratjosa i indomable. I també va ser un homenatge a la veritable essència de la feina de l'actor, el compromís que signa cada vegada que entra en escena. «Us aviso: no em traureu d'aquí», van ser les últimes paraules en públic de la Novell, en rebre el premi Butaca. Us aviso: això que jo faig és una religió en el sentit d'adequació a un codi moral i no pas una exhibició de qualitats tècniques. Aquesta és la lliçó pòstuma d'una de les artistes més completes que hem tingut, que sabia valorar no solament els registres de la veu o el vol de les mans, sinó també el sentit que es desprenia de les paraules, llicenciada com era en literatura.

Una de les obres en què la vaig admirar més va ser la Fedra de Racine dirigida per Joan Ollé, en la memorable traducció de Modest Prats. Era precisa, encertada, d'una dicció pura, com un diamant. I, com un diamant, era capaç de tallar, afilada, aquella atmosfera tràgica. En recordo un vers alexandrí que ara és un epitafi: «Dels ulls, la mort em roba la llum i nitidesa».
Josep M. Fonalleras ELPERIODICO 2 març 2015



Fragment de l'obra LA MUJER JUSTA https://www.youtube.com/watch?v=TEMD7bH1Dqw&t=22

La Rosa era apassionada, intrigant, encantadora, seductora i amiga d'anys. Una dona que una vegada l'has coneguda i tractada quedes enamorat dels seus encants. Ens enteníem i ens receptàvem i ens admiràvem.Moltes vegades ens trobàvem amb la Rosa i l'Eduardo Mendoza, el seu company d'anys,  a Barcelona, a Salt, a Girona... i si volia que en Mendoza vingués a la 22, el millor era pactar amb ella. Li encantava venir a Girona, trobar els amics, anar al teatre o fer-ne i, anar a sopar. 
La darrera vegada que vaig parlar amb ella, va ser per telèfon, el setembre passat, em va explicar que estan a la platja amb la Isona Passola i en Miquel de Palol, aquests la van acompanyar, ja sega, a banyar-se. El canvi de trepitjar la sorra a començar a posar els peus en el mar, una mar calmada i amb una temperatura agradable; la sensació, repetia, va ser extraordinària. Sentir com l'aigua s'anava apoderant del meu cos, primer el peus, llavors les cames i el genolls i finalment,  a la cintura. Va ser extraordinària la sensació, el plaer, el record; em deia. Jugar amb el mar, recordar els seus colors i sentir les seves carícies. Extraordinari i vaig ser feliç, em va dir.  


Guillem Terribas 



WATCHING PEEPING TOM d'Alícia Gorina / Indi Gest

 Fer el tafaner.
El dissabte dia 29 de novembre, acompanyats per la pluja, vam poder fer una experiència nova dins les propostes de Temporada Alta d'aquest any. Combinar cinema i teatre. Ho vam fer primer anant al cinema  Truffaut per visionar la pel·lícula del director angles Michael Powell "Peeping Tom" (GB 1960) i després, amb tres quarts d'hora de diferència, a la Sala La Planeta a veure l'estrena de l'obra Watching Peeping Tom, sobre una idea de l'Àlex Gorina i la seva filla Alicia Gorina que també en fa la direcció escènica. La peça ve a ser una mena de conferència de l'Àlex Gorina sobre la pel·lícula de Michael Powell.
Però de fet el que acabarem veiem no és una conferència, sinó l'assaig per representar una conferència tertúlia d' Àlex Gorina amb la seva filla Alicia sobre la pel·lícula, però que el paper de la filla (L'Alicia) i al mateix temps directora de l'espectacle, està interpretat per l'actriu Patricia Mendoza.
Per poder gaudir i entendre bé la proposta que ens ofereixen els Gorina, és recomanable veure prèviament la pel·lícula i fer-ho com la majoria dels assistents vam fer, en poca estona de diferència. Llavors si que pots entendre molta part del discurs de l'Àlex tot i que a l'espectacle hi ha, també, la relació entre pare i filla, entre un expert comentarista i crític de cinema i una directora de teatre. Sobre el mon de d'interpretació, l'espectacle i les relacions familiars.
Tot plegat es una experiència recomanable. Per una banda poder visionar l'extraordinària i sorprenent  pel·lícula Peeping Tom, que entre nosaltres es va titular El fotografo del pánico i que en seu moment va ser molt mal tractada i estrenada,  per assistir al cap d'una estona a la classe magistral sobre la pel·lícula, el seu contingut i les seves anècdotes, amb una interpretació impecable i continguda de l'Àlex Gorina.
Tot i que l'escenari es molt despullat, hi ha una pantalla i una càmera que filma tota l'estona el que diu i fa l'Àlex. Aprofitant  el projector i la pantalla, hagués estat més entenedor  insertar-hi  alguns fragments de la pel·lícula, sobretot quan feien referència a alguna escena concreta. Aquest fet ajudaria a entrar millor en el plantejament de l'espectacle.
En sortir de fer el "tafaner" i satisfets de les dues sessions que va començar a les 6 de la tarda en el cinema Truffaut i que va acabar a la Sala la Planeta passades  les 10 de la nit, al carrer encara plovia.
Guillem Terribas. Publicat a la web de Temporada Alta 2014.

Àlex Gorina ofereix una conferència, passada pel sedàs teatral d’Alícia Gorina, sobre el clàssic cinematogràfic Peeping TomUn ull que mira. Es tracta de convertir en protagonista l’addicció de la mirada, de portar a escena la realitat. Quan aquí un pare i una filla comparteixen mirades, dues generacions dialoguen: la dels qui van descobrir el món a través del cinema i la dels qui avui s’armen amb la dramatúrgia teatral per arribar al mateix punt. Sinceritat i compromís, objectivitat i subjectivitat, el teatre o la vida com si fos un assalt a tot i a res. Amb una conferència teatralitzada que pren Peeping Tom de Michael Powell com a punt de partida, el crític cinematogràfic Àlex Gorina i la directora teatral Alícia Gorina estableixen un diàleg artístic i vital.

fitxa artística

Conferenciant: Àlex Gorina
Direcció escènica: Alícia Gorina
Intèrpret: Patrícia Mendoza
Vestuari i creació visual: Silvia Delagneau
Videos promocionals: Alberto Agnello
Il·luminació: Raimon Rius
Assessorament dramatúrgic: Ferran Dordal
Producció: Associació Artística Indi Gest 
Amb la col·laboració de Temporada Alta i el Teatre Principal d'Olot
Projecte realitzat a La Seca - Espai Brossa
Agraïments: Víctor Molina 
Estrena dins Temporada Alta 2015 a la Sala La Planeta el 29.11.14