Demà serà un altre dia.

diumenge, 2 de febrer del 2014

Salt es rendeix al compromís humanista i alegre de Sunyer

L'acte inaugural de la celebració instituïda en honor de l'exalcalde reuneix centenars d'amics, veïns i personalitats.
L'homenatjat fa una crida a defensar la llengua i a exercir el dret a decidir.

Feia quasi dues hores que escoltava com parlaven d'ell, però quan Robert Fàbregas, comissari de l'Any Sunyer, finalment el va cridar a l'escenari amb un “Som-hi, Salvador?”, va reaccionar amb la mateixa placidesa amb què els saltencs s'han acostumat a veure'l sortir de casa seva en direcció a les Deveses o el Reremús, amb la diferència que ahir va haver de fer el curt passeig des de la seva butaca fins a l'escenari davant tot un teatre dempeus aplaudint fervorosament el seu exalcalde, el seu vell mestre, el seu poeta, el seu veí, el seu amic. L'home de família, també, com van recordar als presents Nina Sunyer i Carmina Daban, les seves nétes, quan van interpretant una cançó de Nadal “encara que no toqui, però és que a l'avi li agrada molt”.
 Salvador Sunyer acompanya a l'escenari la seva esposa,
Maria Carme Bover, en un dels moments més aplaudits
de l'acte d'homenatge d'ahir al Teatre de Salt
 
Foto: JOAN SABATER.
“Un home de fidelitats fondes”, l'havia definit en la seva intervenció l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, que recordava que l'any 1963, refugiat a Girona, quan havia demanat “qui és que guarda aquí la casa?”, li havien respost que en Sunyer, és clar. Al conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que no havia tingut ocasió de tractar tan sovint l'homenatjat, el va sorprendre descobrir que “l'humanisme que impregna el conjunt de la seva acció” es distingís, a més, per una insòlita alegria. Aquest element joiós, aquesta felicitat que irradia tota l'obra política, social, cultural, literària i humana de Salvador Sunyer i Aimeric, és un dels trets distintius que més van subratllar les personalitats convidades a glossar la seva trajectòria en l'acte inaugural de l'Any Sunyer, instituït per homenatjar un dels saltencs més estimats de la història del municipi amb motiu del seu norantè aniversari. “Ets un privilegiat”, va fer-li notar l'exdelegat de Cultura a Girona, Joan Domènech: “No tots els pobles saben reconèixer els seus homes de bé.” També l'exalcalde i exconseller Joaquim Nadal, que no va poder assistir a l'acte però va voler fer-s'hi present enviant-hi un escrit d'adhesió, s'havia referit a “la bondat que Sunyer propaga”, a aquest seu “somriure amable”. Ben mirat, l'amic Miquel Berga, que va compartir-hi vuit anys de política municipal, ja havia assegurat que “si a Girona tenen una Catedral, a Salt tenim en Salvador Sunyer”. La comparació no pretenia ser graciosa, sinó subratllar sobretot “la dialèctica entre gran i petit, entre centre i perifèria”, en què s'ha hagut de debatre sempre la gent de Salt, i posar de manifest que, “enfront del poderós, el petit ha de recórrer a la imaginació”, lliçó que, va afegir Berga, “potser serviria per parlar de les relacions entre Catalunya i Espanya”. El mateix Sunyer no podia estar-hi més d'acord, perquè quan van donar-li la paraula, i després d'invocar el seu passat de mestre de català per continuar inculcant que “nosaltres som i fem la llengua“, va voler satisfer “el caprici” de llegir el poema Sobirania, en què parla d'un “ocellet que vol ser lliure”, d'un poble que vol ser “senyor i sobirà del seu estat”, i que va fer que una part del públic s'alcés cridant “Independència”.
Fàbregas, al principi de tot, en un discurs ple de referències cultes a Homer, Schlegel, Hofmannsthal o Novalis, havia comparat Sunyer amb Orfeu, “el poeta que obté de les profunditats els coneixements secrets que el fan únic i indispensable”. L'escriptor Antoni Puigverd va situar aquest saber ancestral en el profund coneixement de la tradició popular, que “s'expressa amb claredat i lleugeresa, amb gràcia i musicalitat”, i que remet a un dels elogis més repetits al llarg de la nit: Sunyer representa aquell que “ha sabut guardar-nos els mots, per recordar-nos el nom de cada cosa”. Arcadi Oliveras, president de Justícia i Pau, va recordar els anys que van coincidir al Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que l'alcalde saltenc va acceptar de presidir i al qual “va donar una empenta extraordinària”. Mossèn Joan Riu, al seu torn, va evocar l'experiència compartida a La Pastera, i Josep M. Oliveras, el primer cap de Protocol de l'Ajuntament de Salt sota l'alcaldia de Sunyer, va aprofitar per presentar l'espai que la pàgina digital Lletra, de la UOC, dedica des d'ara al polític i poeta saltenc, des d'on es pot visionar una conversa entre Sunyer i Josep M. Fonalleras que s'afegeix al documental presentat ahir per Manel Bayo i Joan Cortés.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 02.02.14  
* En el meu llibre  "Demà serà un altre dia" (Ara Llibres 2007) vaig escriure sobre Salvador Sunyer i Aimeric:

"També en aquella època vaig assistir a les primeres classes de català d’una manera clandestina i d’estar per casa, al local de la parròquia. N’era el professor en Salvador Sunyer i Aimeric, pare d’en Salvador Sunyer i Bover, ara home clau del teatre a Catalunya, director del Festival Temporada Alta i amic meu d’una generació més jove que la meva. En Sunyer pare, que és un home senzill i savi, ha estat un dels grans ensenyants del català a la zona de Girona, on moltíssimes persones han après a escriure la nostra llengua gràcies a ell. Recordo que en aquella època sempre tenia algun llibre a les mans i anava a treballar a peu a Girona, a una farmàcia de la plaça del Marquès de Camps on també treballava en Lluís Mateu. No anava mai sobrat de diners, perquè tenia molts fills per alimentar i educar. Ens feia classe un cop a la setmana i ens cobrava un duro al mes. Érem una desena d’alumnes i seguíem el llibre Signe. Anys més tard, es va dedicar a la política. Va ser senador per l’Entesa, diputat al Parlament de Catalunya i alcalde de Salt, sempre pel PSC, però conservant la seva independència. Li tinc un gran respecte i una gran admiració. Va ser a ell a qui vaig demanar que corregís la invitació a la inauguració de la Llibreria 22." 

I més endavant i afegia:

"Durant un temps, hi va funcionar el grup de teatre La Pastera, que va muntar obres que no els havien deixat representar al patronat parroquial. Amb aquest grup vam estrenar un espectacle clandestí sobre poemes de La pell de brau. D’aquesta manera vaig sentir parlar per primera vegada d’en Salvador Espriu. En Salvador Sunyer ens va instruir i ens va fer entrar en el món del poeta de Sinera. El primer cop que vaig anar a veure una obra de teatre a Barcelona va ser amb els companys d’aquest grup. Vam anar al teatre Romea a veure el primer muntatge que va preparar en Ricard Salvat de Ronda de mort a Sinera. Tot una experiència.". 

Salvador Sunyer ha estat, és i serà un refernt per a molta gent de Salt. També de Girona. També de Catalunya. Els que tenim la sort de tractar-lo, mai li podrem agraïr els conexements compartits, el catalanisme, la bondat, la solidaritat i les ganes de viure que desprent.
Visca l'any Sunyer.
Guillem Terribas 02.02.14.

 

L'alegria de viure: IGNASI M.


 IGNASI M.
Catalunya, 2013
Direcció i guió: Ventura Pons.
Durada: 95 min.
Gènere: Documental.
Idioma: Català.
Data d'estrena: 31/01/2014

Ventura Pons, es sens dubte el director català i fins hi tot m'atreviria dir de la Península, més regular que hi ha actualment. D'una manera constant i continuada ha anat produint, escrivint i dirigint pel·lícules des de que va començar en aquest mon, ja fa molts anys.
Ha conreat diversos generes, per no dir tots. El documental social amb la seva primera pel·lícula "Ocaña, retrat intermitent" (1978), o  "El gran Gato" (2002). A l'adaptació de novel·les, tant de caire social, comèdies o dramàtiques  com "la rossa del bar" (1986),  de Raul Nuñez;  de Lluís-Anton Baulenas "Amor idiota" (2004) , "A la deriva" (2009); d'en Quim Monzó "El perquè de tot plegat" (1994) i "Mil cretins" (2010); "la Vida abismal" (2006) de Ferran Torrent, entre altres. Adaptacions teatrals, com "Actrius" (1996) de Josep M. Benet i Jornet; de Sergi Balbel "Carícies" (1997) o del mateix autor "Forasters" (2008), per posar alguns exemples. També ha jugat amb la comèdia, com la seva segona pel·lícula que va tenir un èxit memorable de públic "El Vicari d'Olot" (1981),  "Que t'hi jugues Mari Pili" (1990), "Aquesta nit o mai" (1993), per donar alguns títols.
Per tant, Ventura Pons, no s'ha estancat en un camí fàcil, sinó que s'ha arriscat en diverses propostes i maneres diferents d'explicar històries.
Ventura Pons, abans de dedicar-se en cos i ànima al cinema, havia dirigit algunes obres de teatre i això li va donar la oportunitat de conèixer de prop la manera de treballar dels actors i la diversitat de les seves possibilites interpretives  i, també, una gran relació amb actors i actrius de teatre que ell ha fet debutar en el cinema, com per exemple la Rosa Maria Sardà o l'Amparo Moreno. I la malaguanyada Anna Lizaran, que mai va ser prou ben tractada en el cinema, Ventura Pons li oferir la seva millor interpretació cinemattogràfica a "Forasters", que ja l'havia representat en Teatre.
El cinema de Ventura Pons és reconegut arreu i  de vegades massa oblidat entre nosaltres.
Ara, ens presenta una nova creació. Torna a la no ficció, a explicar-nos una història real com ho va fer amb Ocaña o amb en Gato Pérez. En aquest cas ens descobreix a  un personatge que no és conegut pel gran públic, tot i que és un artista i un personatge entranyable, el de Ignasi Millet, de pares artistes, restauradors; ofici que ell continua i arriba a ser uns dels millors restauradors del país i part de l'estranger. Un personatge de Barcelona, català, independentista i actualment a l'atur.
Ignasi M., el personatge, t'atrau des de les primeres imatges. T'enganxes en les seves històries, anècdotes, amb la manera de parlar: una veu clara, intensa i segura. I, sobretot, pel seu optimisme, les seva alegria i les seves ganes immenses de viure.
I el que més et sorprèn d'aquest personatge, que molt hàbilment Ventura ens està mostrant, és que té una vida que explicada en quatre paraules, d'entrada, és negativa i una mica entranya:  zero positiu. Pren 29 pastilles el dia. Casat i amb dos fills.  Va sortir de l'armari i és va declarar homosexual convençut i actiu; va deixar la dona i al cap d'un temps la dona se'n va viure amb una altra dona. El seu pare, ja gran, no té bones relacions amb la seva mare i ja ha tingut més d'un intent de suïcidi. Fa poc que hagut de tancar la seva empresa degut a la crisis que estem aguantant. Tot això i més és Ignasi M. I en canvi, veus tota la pel·lícula amb un somriure.
I el més difícil encara, durant tot el recorregut de la pel·lícula veurem l' Ignasi parlant amb el seu pare, la seva mare, la seva exdona, la seva ex-sòcia, els seus dos fills, els amics de sant Cugat, que és on viu, els metges i les infermeres. I sempre en positiu.
Si no fos perquè és real, el personatge d'Ignasi M. semblaria tret d'una de les pel·lícules de Frank Capra. Però no, és una nova aportació de Ventura Pons al cinema, al cinema català, al cinema internacional.
Guillem Terribas, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Text per la fulla de la pel·lícula a l'estrena en el Cinema Truffaut el 31.01.14