Demà serà un altre dia.

dissabte, 31 de maig del 2014

FESTA BARRI DEL MERCADAL. El pregó

Ferran Sinatra, en plena actuació. Foto: Consol Vidal.
L' Associació de Veïns del Mercadal, amb només dos anys d'existència, aquest any ha recuperat la Festa Major del barri. De fet, en els canons tradicionals, s'hauria de celebrar el dia 11 d'agost que és Santa Susanna, patrona del barri. Però, l' Associació ha cregut millor fer-ho en aquestes dates que en un principi els veïns i la gent en general no ha desaparegut per vacances. Així és que durant tres dies en el Mercadal hi ha festa.
Divendres dia 30 dona inici amb el pregó, amb l'assistència de l'Alcalde Carles Puigdemon i de la Regidora de l' Àrea de promoció i ocupació i, també, la regidora del barri Coralí Cunyat. El pregó està previst a les 8 del vespre, abans hi hagut una petita cercavila, però durant tot el dia ha estat plovent, fins a les 19.45. Just per a donar inici a la Festa. Aquest fet ha deslluït l'esdeveniment i, tot  s'ha de dir, essent el primer any, encara la gent no estava al cas.
Després del prego hi hagut l'actuació de Ferran Sinatra ( https://www.youtube.com/watch?v=x0jkxFNpDaA) un cantant que va sol, acompanyat d'un personatge baixet, de mitjana edat anomenat Manolo, que li fa de control i li posa la música. El Sinatra català et canta el que sigui i a més amb una veu potent i amb una elegància sorprenent. Tant que ens va deixar a la gent, un centenar que ens hi vam quedar a escoltar-lo, aturats i meravellats. El final tots ballaven.
Adjunto el text del pregó.

BON VESPRE
El balcó i el pregó. Foto: Consol Vidal.

És un honor i al mateix temps una responsabilitat fer el primer pregó de la recuperada Festa del barri del Mercadal. De fet, poca cosa té a veure amb la que fa uns anys es va perdre. Segons el cronista de la Ciutat Enric Mirambell, va ser pels vols dels anys seixanta i actualment s'ha reduït a l'interior del temple el dia 11 d'agost, festivitat de Santa Susanna, patrona del barri.
Per tant aquesta recuperació va per lliure. És fruit de l'entusiasme i les ganes de recuperació del sentit de barri que té la junta, de la nova Associació de Veïns del barri del Mercadal.
És també una satisfacció obrir el camí a altres pregoners, perquè sens dubte estem vivim el principi d'una gran aventura, no només del de la Festa del barri del Mercadal, sinó de l'Associació  de Veïns.
Com molts sabeu, vaig néixer a Salt i em sento un saltenc de soca rel, però també és veritat que fa més de 30 anys que visc en aquest barri, concretament el carrer Cristòfol Gròber i els meus fills van anar tots dos a l'escola Eiximenis. I, també, és sabut que els darrers 36 anys els he passat la major part de la meva vida en aquest carrer de les hortes, concretament el número 22.
Curiosament va ser en aquest mateix carrer que hi vaig tenir el meu primer treball. Fou a l'estiu de l'any 1964, aquí el davant, en el número 18. Hi havia una distribuïdora de llibres, diaris i revistes anomenada COM-VAR ( les inicials de Comalada Varés). Per tant ja estava predestinat a que la meva vida seria treballar al mig de papers, (llibres, revistes, diaris) i en aquest mateix carrer.
Permeteu-me, ara, fer un exercici de memòria, igual que fan a les cerimònies  d'entrega de premis en els Oscar, els Goyas o els Gaudi, recordar a la gent, els establiments i els locals que han fet història i que ja no hi són, com ara a Can Martí de les capses, el garatge de Can Lázaro, els transportistes Caballé i Vidal, la fàbrica Grober, SIMA, Maderas Colon, el taller de Pere Corominas, Transports Angelats, l'Escola del Magisteri de la Normal, la funerària Poch, la confiteria Negre, La Caixa de Girona, la Fonda Barneda, el Nummulit, el Gara Gara, el convent de les monges, el cafè espanyol... i tants d'altres comerços i persones que van ocupar les hortes per donar vida aquest barri del Mercadal.
El Mercadal és viu. Nous establiments, nova gent estant donant vida i sentit a aquets carrers, que fa uns anys van ser remodelats i posats el dia,  la majoria  peatonals i que ja formen part del teixit del barri antic i comercial d'aquesta nostra ciutat.
http://www.girona.cat/ccivics/cat/index2.php?idReg=124132
És clar que hi han mancances, ni el barri ni la gent que hi vivim som perfectes, només faltaria!. De les "coses" dolentes, de les mancances ara no en vull parlar, no toca,com diria un conegut personatge. Estem de festa, però si entreu a mirar la exposició en el baixos d'aquest balco, el que era a Can Martí de les capses, hi han exposades unes fotografies on s'hi poden veure els disbarats, les mancances i les imperfeccions del barri. També si mireu el mapa dels carrers que formen el barri del Mercadal,us adonareu de l' extensió que té, la varietat i diversitat de comerços, cases històriques i locals culturals i d'Oci, com la Casa de Cultura, la Sala La planeta, el Museu del Cinema Tomàs Mallol, els cinemes Albèniz (poques ciutats han conservat al seu centre les sales de cinema), uns estudis de televisió: TVGI, sales d'exposicions, escoles, ...Ah! i possiblement la zona de més parkings per a cotxes de Girona, de pagament.
I una església. I en aquest punt, deixeu-me tenir un record per a l'admirat i enyorat Mossèn Modest Prats.
Vivim la nostra festa. Aquesta primera festa de finals de maig, el de cada dia un raig. Participem-hi i dignifiquem-la i que sigui, com he dit abans, el començament d'una aventura que ha de comportar una millor convivència entre els veïns, un millor coneixement del nostre entorn i una millor participació en la vida quotidiana del barri del Mercadal.
El futur és nostre. La gresca també.
Visca el barri del Mercadal i la seva gent.


Visca Girona i Visca Catalunya.

* Guillem Terribas. 
- Vídeo del pregó 
http://youtu.be/JkZ6cePW5E4

Mossèn Modest Prats, un gran conversador

Terribas, Sunyer, Comadira, Prats a la 22.
Mossèn Modest, per fi, s'ha pogut reunir amb els seus. Mn. Modest, de fet, es va acomiadar de tots els amics i coneguts el dia 29 d'octubre de 2011, a la presentació que vam fer del seu llibre LES HOMILIES DE MEDINYÀ, a la Residència Bisbe Sivilla, on hi ha estat, molt ben atès, fins el dia de la seva mort. Aquell dia, Mn. Modest, que ja tenia la malaltia del Alzheimer molt arrelada, encara va poder saludar, un per un, totes les persones que van assistir a la presentació. Després de la presentació del llibre, que era molt important i desitjada, és va deixar anar i va començar la llarga agonia. 

Vaig tenir la sort de participar en la elaboració d'aquest recomanat llibre, Les homilies de Medinya (editorial Empúries, 2011). Quan Mn. Modest Prats, va deixar el seu pis del carrer Cristòfol Grober ( a dues portes del meu domicili) per anar a la Residència Bisbe Sevilla, uns quants amics vam anar a posar ordre i endreça en el seu pis. Allà hi vam trobar tota una sèries de documents, escrits i anotacions que vam creure que era material per un llibre. En Món Marquès se'n va cuidar de recopilar el material, en Josep M. Fonalleras de fer les correccions, juntament amb Mn. Modest i jo vaig trucar a l'editor Xavier Folch perquè l'edites. La elaboració del llibre, ens va permetre tenir unes interessants trobades, tots cinc, a l'entorn d'una taula, que apart de parlar de com s'editaria el llibre, van fer unes sobretaules memorables i que en Modest, ja tocat per la malaltia, va poder gaudir i esplaiar-se amb els seus comentaris sobre els escrits triats, però també de futbol, de literatura i de les coses de la vida. Participar en una sobretaula amb en Modest, era el millor que et podia passar.
Mn. Modest Prats serà recordat com un bon capellà, un gran filòleg i estudiós de la nostra llengua. Un gran pedagog. Però també, com un gran conversador, un culé fins les darreres conseqüències i bon company de llargues sobretaules.
Mentre recordo el "meu" Modest, m'adono que la nostra relació ve de lluny, de quan era Rector de la Parròquia de Vista Alegre de Girona. Mn. Modest Prats va oficiar el nostre casament a Sant Martí de Llémena, ara farà ja 39 anys. De les moltes presentacions a  la Llibreria 22, tant com espectador, com de presentador o presentat. Dels  els anys que va estar de jurat en el Premi de Novel·la Curta Just Casero. Però sobretot dels darrers anys, quan va deixar Medinyà, després de la mort de la seva mare Enriqueta i el van nomenar rector del Mercadal; la nostra relació, llavors va ser diària. El seu cafè i el meu tallat descafeïnat, en el bar al costat de la Llibreria, el Neptú. I la gent que amb els anys hi van  anar passant i que ens van  acompanyar participant a unes disteses, cordials i, de vegades, divertides i apassionats tertúlies . Els viatges a Roma, a prendre cafè i descobrir-la,  passejant-la i,  sobretot, visitant esglésies . Viure la seva pèrdua incomprensible de memòria i de records i, el dia que finalment em va dir que tenia el Alzheimer. Aquell dia em va demanar que truques a l'editor Xavier Folch, perquè li demanes una visita a l'expresident Pasqual Maragall. Volia parlar amb ell, amb en Pasqual,  perquè li comentes els efectes de la malaltia. Xavier Folch, en dos dies ens va concertar la visita, que vam fer Mn. Modest, la Rosa ( la responsable del Bisbe Sivilla i una de les persones que millor el que va cuidar) i jo, amb el meu cotxe. Xavier Folch ens va acompanyar i Pasqual Maragall ens va rebre molt cordialment en el seu despatx. La meva sorpresa ( i la d'ell) va ser trobar a en Carles Bosch amb un petit equip filmant tota l'entrevista, que va dura més de dues. El director de cinema Carles Bosch, que ens coneixem de fa temps, estava realitzant el conegut i interessant documental Bicicleta, cullera, poma. Finalment la trobada Maragall-Prats, no és va utilitzar en el muntatge final de la pel·lícula, però Mn. Modest, encara, la va poder veure i li va agradar molt. La trobada va ser extraordinària, pedagògica i, també, molt divertida.
 També recordo, les darreres converses, encara lúcides, de com seria el seu comportament una vegada la seva malaltia el portés a la foscor total.
I ara, Mossèn Modest, per fi ha arribat a la claror d'aquell paradís que hi ha després de la vida, que ell sempre hi ha cregut.
Guillem Terribas. Publicat a la Revista de Blanes "El celobert" n. 121 Abril 2014


dissabte, 24 de maig del 2014

Mn. Modest Prats, gràcies per ser-hi.

Guillem T., Quim Curbet i Mn. Modest Prtas
Modest Prats serà recordat com un bon capellà, un gran filòleg i estudiós de la nostra llengua. Un gran pedagog. Però també, com un gran conversador, un culé fins les darreres conseqüències i bon company de llargues sobretaules.
La nostra relació ve d'anys, de quan va ser rector a Vista Alegre i tenia com a vicari el malaguanyat Marià Casadevall, en Pius pels amics. Allà a casa d'uns amics comuns, la família Carbó, ens solien reunir molts vespre, a l'entorn d'una llarga taula i d'una tertúlia que podia anar sobre les coses de la vida, de la situació que vivia el país, de religió o de literatura. També de futbol, el pare Carbó era una fanàtic de l'Espanyol i ell, Mn. Modest, del Barça. Amb tot i això l'amistat i la fe, els unia i els ha unit sempre. També, en aquestes vetllades vaig aprendre a jugar el "canari". Tot i tenir uns bons mestres, tant en Modest com el Pare Carbó eren dos astuts jugadors de canari, per més partides que he fet amb ells i altra gent, mai he sobresortit en aquest joc.  Al cap d'uns anys, el mateix Mn. Modest Prats,  va celebrar la cerimònia del nostre casament. Al llarg de tots aquets anys  amb Mn. Modest Prats,  he tingut molt bones històries i vivències, moltes  relacionades amb la Llibreria 22, el Premi Just Casero.
En els darrers anys, quan el van nomenar rector del Mercadal, vivíem de costat, al carrer Cristòfol Grober i cada matí, després d'oficiar la missa de 9, em pesava a buscar per la Llibreria i anàvem a prendre un cafè ell, i un tallat descafeïnat jo. Amb els temps va ser un punt de trobada i de tertúlia amb una diversitat de gent tant de Girona com de fora. Unes tertúlies que segons quines vegades podien tenir un nivell intel·lectual molt elevat a ser unes pures xafarderies sobre la vida quotidiana. Mai, però s'hi va deixar de parlar de futbol, tema que ell i els altres "futboleros", tots del Barça, em deixaven de recó, degut a que a mi això del futbol mai m'ha tret la son. D'aquestes trobades matinals, van sortir els viatges a Roma. Viatges que fèiem uns dies després de Sant Jordi, perquè jo em recuperes. La excusa era anar a provar si era més bo el cafè de San Estaquio o el de la Tazza d' Oro. Sempre va guanyar el de San Eustaquio. No hi va faltar ami un bon àpat i una bona sobretaula. Però a Roma, el que més vam fer va ser passejar-hi i civilitzar-nos, visitant la seva història i les seves esglésies, de la mà de Mn. Modest. Tot un luxe.
En aquets darrers anys he conegut un Modest molt humà, de vegades indefens; d'altres d'una seguretat admirable. També he viscut com s'ha anat apagant la seva veu, clara, forta i segura.
La seva mort, era en els darrers anys una mort anunciada i de vegades, fins hi tot desitjada, pel fet que ell se'n va anar fa temps allà on viu el Pare.
Descansa en pau Modest, t'ho mereixes. Nosaltres fa temps que et trobem a faltar.

Guillem Terribas, publicat a la revista EL SENYAL n. 148 Maig 2014

10.000 KM de Carlos Marqués-Marcet.

10 000 km-403698279-large10.000 KM
Espanya, 2014
Direcció: Carlos Marqués-Marcet.
Intèrprets: Natalia Tena, David Verdaguer
Durada: 98min.
Gènere: Drama romàntic.
Idioma: Castellà.
Data d'estrena: 16/05/201

IMATGES DE LLUNY
10.000 km. ha aconseguit ser una pel·lícula premiada, tenir una bona acceptació per part de la crítica i crear una certa expectació entre el públic, amb només dos actors i una història la mar de senzilla: Una jove parella que viuen junts des de fa set anys a Barcelona. Ella anglesa i parla un castellà perfecta, ell català. Volen tenir fill junts, però quan ho decideixen, ella rep una beca per anar a Los Angeles, durant un any, a realitzar un treball i  exposar-lo. Aquest fet fa que "aparquin" la idea de tenir un fill i comporta viure separats per 10.000 km.
Que  ho fa l' interès i la bona acollida. Doncs una bona direcció, un guió ben construït i dos actors que s'entenen, que es creuen la història i, a més, és nota que s'ho passat bé.
El director Carlos Marqués-Marcet, català nascut a Barcelona, és va donar a conèixer amb diversos curts, alguns d' ells premiats. Després d' obtenir una Beca de La Caixa, s'instal·la a Los Angeles per fer un curs d'estudi de direcció cinematogràfica. És allà on comença el projecte de 10.000 Km., amb els seus viatges entre Los Angeles i Barcelona i a través d'experiències personals i altres explicades.
Els actors. Per una banda la Natalia Tena, una jove anglesa de 29 anys nascuda a Londres, el seu pare basc i la seva mare extremenya. Aquest fet fa que parli perfectament  el castellà. Va començar de molt jove l'art de la interpretació, encara que també li va la música i forma part d'un grup musical. Coneguda per les seves intervencions en les quatre entregues de Harry Potter (Nymphodora Tonks) i, sobretot, a la sèrie de televisió Jocs de Trons.
Natalia Tena li va interessar el guió, encara que en un principi no entenia gaire de com anava la cosa i com seria la seva posta en escena. Però, sobretot el seu interès era per fer una pel·lícula en castellà. Natalia Ten, broda el paper d'Alexis. Un personatge intens, una dona seductora, agradable, forta i al mateix temps insegura.
L'altre personatge de la història és en Sergi, interpretat per David Verdaguer, un actor de teatre, sobretot de petit format (un assidu a la Sala La Planeta de Girona), que ha participat en petits papers en el cinema com "Tres dies amb la família" (2009) de Mar Coll. En David és conegut pel gran públic per les seves intervencions en sèries de TV·3 i a Polònia, Cracòvia i a Alguna pregunta més. En David, és el Sergi ideal per aquesta història. Sap combinar, amb una convicció envejable, els moments d'humor, els sarcàstics, els seriosos i els més íntims.
Tota la història de 10.000 Km. s'aguanta amb els dos personatges. Entre Los Angeles i Barcelona i les noves tecnologies: ordinadors portàtils, la "webcam", el facebook, el wasap. Una història que si no tingues un bon guió i un molt bon control per part del director, no s'aguantaria o passaria a ser la típica comèdia fàcil de les relacions amb parelles i que han de viure separats. La gràcia de 10.000 Km és la credibilitat que ens donen els dos actors que ens mostren d'una manera  intensa les seves ganes de viure i d'estimar i de viure junts.
Una reflexió que un pot tenir al veure la pel·lícula, és que les noves tecnologies tenen les seves avantatges per poder comunicar-se, però de vegades aquestes avantatges se't poder tirar a la contra, degut a que s' hi està massa pendent. Aquest contacte, només visual o sonor, fa que el desig sigui molt més fort d'estar junts. En  canvi les relacions epistolars, tenien (ara ja en queden poques) un aire més romàntic i fantasiós. No hi havia tanta dependència i és podia jugar més amb els sentiments, la intimitat i la imaginació.

10.000 Km. una pel·lícula que no et deixa indiferent i et dona unes pautes per reflexionar sobre les relacions d' avui dia, de moltes parelles que els ha tocat viure separats en un moment determinat de la seva relació.
Guillem Terribas, fulla del Cinema Truffaut.

* La pel·lícula és va estrenar en el Cinema Truffaut el 16 de maig 2014, amb l'assistència del director, Carlos Marqués-Marcet, els productors Tono Folguera i Sergi Moreno i els protagonistes Natalia Tena i David Verdaguer. 

dissabte, 10 de maig del 2014

Que us vagi bé, amics: Israel i Jordi.

Ahir va ser un matí dolorós per a molta gent de Girona. Ens assabentàvem el mateix temps de la
Israel Aurell. Foto: Jordi S. Carrera
mort d'Israel Aurell, conegut per la seva feina de llibreter a la desapareguda Llibreria Cafè, que regentava la seva mare Marta Latorre; i del periodista i amic Jordi Vilamitjana. L'Israel, tot i la seva falta de mobilitat a causa d'un accident, ja fa anys, era un "paio" divertit, ple de vida i sobretot, molt optimista. Tot i alguns mals moment que va passar, era difícil trobar-lo baix de moral. En Jordi Vilamitjana era un personatge inoblidable per la seva manera de parlar, educada i mai amb to més alt del necessari. Intel·ligent i amb una ironia sempre acompanyada d'un somriure. Gran conversador, no semblava tenir mai presa, com li cal ser a un gran pedagog. I ell ho era.
Jordi Vilamitjana. Foto: Diari de Girona
En Jordi era un gran coneixedor de la nostra ciutat, de la seva gent, de les seves històries, tradicions. També era un reivindicador, positiu. I quan calia no tenia pèls a la llengua, tant amb els seus escrits com en les seves converses. Coneixia molt el món dels llibres, dels llibreters i de les llibreries. Alguna vegada que m'havia vingut a trobar o bé per parlar de llibreries o a fer-me una entrevista, quedava parat en adonar-me com n'estava de preparat i la informació que havia recollit, de vegades més que no pas la que li podia donar jo.
Va ser a ell, en Jordi, que vam escollir perquè fos un dels participants en l'acte de reconeixement que vam fer el Gremi de Llibreters al malaguanyat Pere Rodeja, llibreter de Can Geli. En Jordi durant els darrers 35 anys l'he tingut com a veí, per tant he pogut seguir les diverses etapes de la seva vida i, malauradament, la seva llarga malaltia, que la va portar amb optimisme i amb ganes de tirar endavant, tot i les anades i sortides de l'hospital. Hem seguit a través de les xarxes socials i en els seus escrits en aquest diari tot el procés de la seva malaltia. Hem seguit les seves ganes de viure, les seves ganes de comunicar-se, les seves ganes de treballar per Girona.
En Jordi pot marxar tranquil perquè, sens dubte, a través de la seva manera de viure, de treballar i lluitar per una societat millor, deixa aquest món una mica millor de com el va trobar.
Guillem Terribas. Publicat en el Diari de Girona 10.05.14