dilluns, 8 de desembre de 2014

ROSER CAPDEVILA: Un llapis, un paper i una goma

Guillem Terribas i Roser Capdevila i un voluntari del públic,
durant l'acte celebrat a l'Auditori Josep Irla
 
Foto: JOAN SABATER.
Un llapis, un paper i una goma. Això és el que diu que ha necessitat Roser Capdevila per il·lustrar el seu imaginari. Un univers màgic on la realitat i la ficció es fusionen amb els contes clàssics, i tan prolífic amb més de 350 títols publicats que es poden llegir traduïts als cinc continents. Res més? Bé, i un xic de talent i molta vocació, com reconeix modestament l'autora de Les tres bessones.
Confessions com aquestes i un munt d'anècdotes són les que ahir va oferir al públic la cèlebre il·lustradora catalana convidada a un acte celebrat a l'Auditori Josep Irla en el marc de l'exposicióLlapis i... acció! Roser Capdevila dibuixa que es pot visitar fins al 18 de gener a l'Espai Santa Caterina de l'edifici de la Generalitat a Girona. L'acte en qüestió va consistir en un tête à tête amb el llibreter i activista cultural Guillem Terribas en què el títol,Conversa imprevisible, era si més no a priori inquietant. Lluny d'això, la xerrada va ser fluïda i molt amena. I el més important, agraïda tant pels grans com pels petits.
Asseguts en dues grans butaques, en un escenari que recordava, com bé van dir els dos interlocutors, un anunci del Banc de Sabadell –la diferència és que les interferències del micro feien la punyeta i Capdevila va reclamar que la lliguessin a la cadira perquè no parava de lliscar-hi–, Terribas i Capdevila van començar explicant la seva relació, més que cordial, i recordant com es van conèixer. És així com vam saber que van coincidir, primer, a casa del matrimoni gironí Ribas-Donato, per poc després tornar-se a trobar en un ambient més professional: a la Setmana del Llibre en Català, celebrada a Nova York. “Molt millor que no pas trobar-nos al metro, oi?”, va remarcar amb la seva habitual ironia Capdevila. Al llarg de la conversa, els entusiastes de l'artista vam descobrir detalls de la concepció de Les tres bessones, com ara que la distribució dels colors va ser totalment aleatòria i que els perfils es van inspirar en la realitat: la Teresa sempre ha estat l'aventurera; Helena, la més afamada (“prenia els biberons a les germanes”), i l'Anna, que no sabem si perquè hi era present, la va qualificar com “la més romàntica, emocional i carinyosa”. Un encant vaja.
També, preguntada per Terribas, va explicar que la maleïda Bruixa Avorrida sorgeix d'un personatge verídic, en aquest cas una mestra que va tenir: Doña Pilar, “que ja em renyava de ben petita perquè em distreia...” Imaginem que dibuixant, és clar.
Com que a la sala hi havia públic infantil, Roser Capdevila venia preparada amb la seva maleta viatgera. “En realitat és un vídeo primitiu”, els va explicar, tot desplegant un conte il·lustrat en què se succeïen les escenes amb “energia humana” –és a dir, fent anar una manovella– i amb un àudio insuperable, amb ella mateixa com a narradora en directe. Es titulava La gran patata, però més enllà de la història vam poder comprovar el seu do d'oratòria i la vitalitat, energia i passió que desprèn rere aquesta imatge d'àvia venerable.
Per completar la jornada, Roser Capdevila va oferir a continuació una visita guiada per als privilegiats assistents per aquesta petita gran exposició per la qual ja han passat prop de 3.500 persones i que posteriorment viatjarà fins a Brussel·les. Una mostra que vincula i recrea escenes i objectes de la seva vida íntima amb dibuixos i contes com ara el de La Girafa Palmira que, igual que la il·lustradora, condueix una vespa i l'apassiona la música. També hi ha un petit documental rodat per la seva filla Anna, “on foto un rotllo que no jo vull escoltar”, va sentenciar equívocament. Perquè tots els presents haurien volgut que continués explicant aventures, records i batalletes fins ben entrada la nit, com
habituament fem els adults als més petits.
Jordi Camps Linnel, publicat en el Punt-Avui el 05.12.14

diumenge, 30 de novembre de 2014

Cercas, on no pot enganyar

La presentació d'‘El impostor' omple la Llibreria 22, segona casa de l'escriptor.

Javier Cercas i Carles Ribera, ahir a la Llibreria 22 de Girona
 
Foto: MANEL LLADÓ.
A pesar d'estar ben envoltat d'amics i familiars en la seva segona casa, o justament per això, ahir al migdia Javier Cercas va fer la presentació del seu últim llibre, El impostor, a la Llibreria 22 de Girona.
Va afirmar que se sentia “inquiet” com només ho està quan presenta un llibre a Girona o a Ibahernando (Càceres), on va néixer, perquè en aquests llocs on el coneix tothom des de fa anys no pot enganyar ningú intentant semblar un “escriptor seriós”. Era la seva manera de subratllar, ja de partida, que l'autèntica raó de ser d'El impostor, el tema “invisible” que s'amaga sota la història més visible d'Enric Marco –l'home que es va fer passar per supervivent dels camps nazis i es va convertir en una “rock star de la memòria històrica”– és que tots som, en certa manera, uns impostors que intentem constantment presentar-nos com el que no som o embellir la nostra realitat, no per mala fe sinó per “l'angoixant necessitat de ser estimats i acceptats”. “Per això fem la majoria de les coses, també escriure novel·les”, va dir Cercas, segons el qual Marco és “el Picasso o el Maradona de la mentida”, però també un home “radicalment normal”.
A partir de la biografia de Marco, “un home de vida anodina que es reinventa als cinquanta anys per crear-se un passat d'heroi de la Guerra Civil i víctima de l'Holocaust”, Cercas fa un paral·lelisme amb el Quixot i, d'una manera més propera, amb “aquest país on resulta que tothom havia estat antifranquista, quan poquíssima gent va ser-ho realment”.
Carles Ribera, vicedirector d'El Punt Avui, va lloar El impostor com “un bon treball de recerca històrica i periodística, però sobretot una gran novel·la”, de la qual va destacar especialment que Cercas hi torna a aparèixer com a personatge per mostrar com va construint la història des de dins d'aquest “relat real o literatura de fricció, perquè hi freguen diversos gèneres”, segons Ribera; “un llibre freaky, com tots els meus”, segons Cercas, defensor d'un model de novel·la “més flexible i plural” que funciona com “un banquet amb molts plats”, com ara la crònica, la biografia, l'assaig i la història. “Qui ha dit que la novel·la ha de ser ficció?”, hi va afegir.
Ribera va dissentir amb Cercas en dos aspectes: a ell Marco no li sembla en absolut un Quixot idealista ni fantasiós sinó “un pícaro, un pinxo”,
ni tampoc combrega amb la visió de Cercas a través d'aquest personatge, de l'antifranquisme i de la memòria històrica. “Ens hem deixat entabanar per una versió kitsch de la història en comptes de mirar el passat de debò”, va dir l'escriptor, sempre disposat a remoure consciències. “Si la novel·la té algun sentit és perquè provoca”.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 30.11.14

Desenes d´impostors assisteixen a la presentació del nou llibre de Cercas

L'autor presenta a la 22 "El impostor" i assegura que tots som impostors
en algun moment de la vida.

Tots som uns impostors, i el que no ho sigui que tiri la primera pedra. No ho va dir així Cercas, però gairebé. I no és només que jugués sobre segur tenint en compte que no faltaven entre el públic polítics i expolítics, sinó que, com va deixar clar amb les seves paraules i com deixa igualment clar en les pàgines de El impostor, tothom en determinat moment de la vida es fa passar per algú-o per alguna cosa- que no és. Com Don Quixot. Com Enric Marco, que va arribar a presidir l'associació Amical de Mathausen, que va rebre la Creu de Sant Jordi, que va parlar davant tothom de la seva experiència -des d'escoles fins al Congrés de Diputats- fins que algú va descobrir que mai no havia trepitjat un camp de concentració.
De la vida de Marco va El impostor, la nova novel·la del gironí Javier Cercas, que va presentar ell mateix i el periodista Carles Ribera ahir al migdia a la Libreria 22. Una llibreria que es va fer petita per acollir la gran quantitat de públic que s'hi va aplegar, tant que va fer començar l'acte amb cert retard perquè Cercas no gosa dir que "no" a cap petició de signar un llibre, per més que després lloés els que en algun moment de la vida tenen la valentia de pronunciar aquest "No".

El impostor no és ben bé una novel·la, o com a mínim no és ben bé ficció. Com també va dir l'autor, cal reivindicar el concepte de novel·la del segle XIX, quan acollia tots els gèneres, una mena "d'escudella i carn d'olla"
A.S Diari de Girona 30.11.14

La ciutat amputada

El trist tancament de Discos Coll, del König de la Gran Via i del Rhin Bar 

No em recupero d'una amputació d'un tros de la meva vida, que ja cau la destral per escapçar-me'n un altre. En pocs dies m'he vist sorprès, gairebé de forma consecutiva, amb l'anunci de desaparició de Discos Coll, del König de la Gran Via i del Rhin Bar. Està desapareixent un tipus de ciutat, el que vaig conèixer en la meva infància i joventut, i el pitjor és que això significa que m'acosto jo també a la desparació
A Discos Coll hi anàvem a escoltar música -de vinil, per descomptat- en cabines. Encara no existien els auriculars, i ens tancàvem en una cabina a escoltar les novetats que havíem triat i que ens anava posant pacientment l'encarregat. Pacientment perquè devia saber que no compraríem res.
Anys més tard sí, anys més tard era el lloc on els gironins ens abastíem de música, i no em fa res reconèixer que allà vaig aconseguir el primer LP de Tequila i més d'un de Boney M. Sempre he sigut un melòman. Amb el temps i per motius totalment aliens al começ i la música vaig conèixer un dels dependents -crec recordar que es deia Manolo-, noi amb sempiterna cara d'adormit, a qui vaig veure despert i enfadat el dia que uns turistes italians van entrar a queixar-se que entre els pins -llavors ni tan sols es deien pins- exposats a l'aparador hi havia insígnies nazis, o que ells havien pres per nazis. En Manolo els va despatxar de mala manera, no perquè fos nazi -que no ho era- sinó perquè aquí no ha de venir cap turista a dir-nos què podem vendre.
Les salsitxes bratwurst que he menjat al König de la Gran Via posades en fila donarien tres vegades i mitja la volta a la terra pel seu equador, segons els càlculs més recents. Però hi ha un altre fet que el manté ancorat a la meva memòria, especialment quan arriben les dates nadalenques, com és el cas. D'entre tota la colla d'amics de joventut, només la meva família i la d'en Tomàs es mantenien fermes en la tradició catalana de celebrar el dinar de Nadal, mai el sopar de Nochebuena, importat d'Espanya.
Aquest fet, que en la infantesa no suposava res més que sopar com cada dia, fer cagar el tió i anar a dormir en espera del gran tec de l'endemà que la meva àvia feia una setmana que preparava, en l'adolescència creava un problema: les famílies marxaven a la casa de la costa i nosaltres ens quedàvem a Girona: Nadal era una nit de parranda, però havíem d'esperar.
Mentre la resta de la colla sopava en família, en Tomàs i jo havíem de trobar un lloc on sopar, amb tots els restarurants i bars tancats -estem a finals dels 80 i inicis dels 90- fins passada la mitjanit. El König mai no ens va fallar. Era l'únic antre de Girona on poder "no-celebrar" la nit de Nadal. Allà ens trobàvem, any rere any, els éssers més solitaris del món: en Tomàs i jo per tradició familiar i la resta de clientela perquè la vida els havia convertit en solitaris. Inclús -especialment- la nit de Nadal. No em sembla que hi hagués ni tan sols decoració nadalenca, i això contribuïa a dotar tot el quadre d'una tristor dickensiana, només interrompuda de tant en tant per algun crit de: "Oído cocina, una de ensaladilla". Però que bé que hi estàvem nosaltres, sabedors que la nostra solitud era voluntària i acabaria a la mitjanit, quan les carrosses es tornen carbasses.
Rhin Bar, 62 anys de vida el contemplen, diria que sense cap canvi substancial. Immortalitzat per Javier Cercas a Las leyes de la frontera perquè és l'únic lloc de tota la trista i grisa Girona dels anys 70 on el policia de províncies que acaba d'arribar -i no pas a hores intempestives, a menys que convinguem que en aquell temps i lloc les 8 del vespre ja eres intempestives- troba obert i pot menjar-hi alguna cosa per no ficar-se al llit amb la panxa buida. Per a mi era immortal des de molt abans, des del meu naixement.
Els meus deu primers anys de vida van transcórrer en un segon pis damunt d'aquest bar-restaurant, amb la finestra del menjador -on fèiem vida els sis habitants d'un pis, vell i sense calefacció- just a sobre de la terrassa que a l'estiu reunia força gent del barri -no recordo altres bars a prop, o al menys no que obrissin fins a l'hora de sopar- i qui sap si algun policia arribat de províncies. A l'estiu, amb les finestres obertes, això suposava sopar pràcticament junts, els de la terrassa i els del pis, inclús em sembla notar encara l'olor de pollastres a l'ast que s'enfilava fins a aquell pis, que encara existeix i és avui refugi d'immigrants.
El Rhin Bar m'acompanyava fins al llit, ja que la finestra de la meva habitació no donava al carrer sinó a un celobert als baixos del qual s'ubicava el magatzem del bar, amb caixes i barrils apilats i una porta que el cambrer obria i tancava cada cop que necessitava reposar queviures o begudes. Tot plegat formava una barreja de soroll i olors que m'ha quedat guardada en alguna part del còrtex cerebral: quan alguna vegada hi he entrat, ja d'adult, he tancat els ulls i m'he sentit transportat a la infantesa, que, com descobrim massa tard, és el veritable paradís.
No guardo en la memòria cap estada familiar ni a l'interior ni a la terrassa, cosa estranya perquè tot i no ser una família amiga de bars, és segur que ni que fos per proximitat i per amistat -la meva família coneixia molt en Candi, el propietari- alguna vegada hi deuríem anar. La memòria guarda només allò que vol, i encara es permet manipular-ho amb el pas dels anys.
D'aquí a poc temps el Rhin Bar, Discos Coll i el König només seran recordats pels pocs que els vam conèixer i el seu lloc l'ocuparà alguna botiga d'Inditex. Quan els trossos d'història moren no surten als obituaris, però són símptoma de la lenta defunció d'una ciutat que aviat no es distingirà en res de totes les altres.
Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 30.11.14

dimarts, 25 de novembre de 2014

comentari de la pel·lícula LA FOSSA de Pere Vilà.


LA FOSSA
Catalunya, 2013
Direcció: Pere Vilà i Barceló.
Intèrprets: Lluís Homar, Emma Vilarasau,
Àlex Monner.
Durada: 90 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Català.
Data d'estrena: 25/11/2014

LA MEMÒRIA I LA VELLESA 

Pere Vilà, director gironí que ha deixar de ser una jove promesa per ser un director respectat i considerat en el mon del cinema tant a fora com a casa nostra.
Va començar el 2003 amb un  curtmetratge anomenat "El dia que es va estrenar Caro Diario" una broma entre el cinema que regenta el director italià Nanni Moretti a Roma i el Cinema Truffaut de Girona. L'any 2005, va realitzar el seu segon curtmetratge "El peixos del riu Leteo"  pel qual va obtenir el Premi Elsa Peretti Foundation. En aquest curtmetratge, ja hi participava la Josefina Espinosa, una assídua en els films de Pere Vilà i l'actriu Emma Vilarasau, n'era la protagonista. S'ha de dir que a "Els peixos del riu Leteo" Pere Vilà, ja tractava un tema molt recurrent en la seva filmografia, el de la vellesa, la soledat, la pèrdua de memòria i de cordura. En el seu primer llarg metratge "Pas a nivell" (2007) Pere Vilà, jugava entre un adolescent que acabava els seus estudis universitàries i que no tenia clar el seu futur i per altra banda,  els darrers dies de la seva avia.

La  segona pel·lícula, "La Lapidation de Saint Étienne" (2012)  va obtenir el reconeixement  en diversos festivals (  Premi FIPRESCI a la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid  2012 i Premi a la millor pel·lícula al Festival de Cinema Regiofun de Polònia 2012)  i amb molt bones crítiques. La  pel·lícula planteja una situació límit i de solitud  d' un ancià malat ( formidable interpretació de Lou Castel) que no vol deixar el seu pis on hi ha part de la seva vida i dels seus records.
Amb el seu tercer llarg metratge, "La fossa",  Pere Vilà torna a els records, a la vellesa i a la memòria perduda. El protagonista, ja vell i en un geriàtric (interpretat per Josep Maria Domènech) després d'escoltar la notícia per ràdio de la troballa d'una fosa comú, decideix marxar del centre i anar a la recerca del temps passat. I en els seus records, reviurem la seva història de la guerra civil, del captiveri i el retrobament amb la seva dona, formidables interpretacions de Lluís Homar i de la Emma Vilarasau.
Pere Vilà no té presa en explicar la seva història. Matisa molt les mirades, les situacions, les solituds. Un gran observador dels moments (aparentment) buits de la vida de les persones. Durant el recorregut d'aquesta memòria, viurem moments del passat i records que s'esborren. Retrets i els mals entesos d'una guerra plena d'errors, de vençuts i sense perdó. Esperant sempre el moment per retrobar la vida perduda. La Fossa, es una pel·lícula que ens ensenya a escoltar, a mirar la vellesa i la joventut. D'observar l'amor i el sexe.
La Fossa, també és una pel·lícula plena de rancúnia i d'excuses.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Pre-estrena en el Cinema Truffaut el 25.11.14, amb l'assistència de lluís Homar i el director Pere Vilà, dins el festival de Temporada Alta.

dimecres, 15 d’octubre de 2014

El teixit social gironí assegura que «estem tan emprenyats no es pot tirar enrere»

Demanen que la societat es mobilitzi el 9 de novembre per "empènyer" cap a les plebiscitàries

Continuar endavant i no fer marxa enrere perquè la societat no ho entendria. Aquesta és la visió d'alguns representants del teixit social i econòmic gironí que asseguren que, malgrat que la consulta hagi quedat descartada, la societat no pot afluixar i ha de mobilitzar-se el 9 de novembre per fer el darrer gest que empenyi els partits cap a les eleccions plebiscitàries.
De fet, opinen que l'anunci del president Artur Mas de substituir la consulta per un procés participatiu no canvia les coses, perquè "serà la mateixa consulta que no ens deixava fer el Govern espanyol",explica el degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Girona, el cardiòleg Ramon Brugada.
És del mateix parer el portaveu d'USTEC-STES a Girona, Xavier Díez, que considera que "la situació no varia gaire, perquè es farà una consulta no formal però que servirà com a expressió pública per demanar un canvi d'estatus". "Facin el que facin, hi hagi o no consulta, els catalans estem tan emprenyats i alhora tan esperançats que no podem tirar enrere", assegurava ahir el llibreter Guillem Terribas, que afirma que "ja no hi ha camí de retorn".
En el mateix sentit s'expressa el gerent de la Unió d'Hostaleria i Turisme Costa Brava Centre, Martí Sabrià, que creu que "no podem afluixar. Es tracta de passar plana, no podem penalitzar les generacions futures tirant enrere, perquè l'herència deixada seria terrible". Sabrià considera que "tots sabem que algun moment s'ha de trencar la legalitat".
Pel que fa al format proposat per Mas, la secretaria general del sindicat UGT a Girona, Dolors Bassa, assegura que "preferiria que fos una consulta feta per l'administració i no per voluntaris", però que malgrat tot, "la proposta alternativa està bé".
Al seu torn, Brugada creu que s'han "d'anar cremant etapes amb dignitat i és la millor manera de no tirar enrere humiliats". Sabrià també considera que "l'alternativa no és la millor solució, però la societat tornarà a donar una lliçó, va per davant dels polítics".
El director artístic del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, confessa que "ja es veia a venir", però recorda que "l'important és la cosa definitiva, i això seran les eleccions plebiscitàries. Cal anar-hi junts".
Brugada també confia que el que passi el 9-N "ha de ser una empenta per crear una resposta unitària cap a les plebisciàries i la declaració unilateral d'independència", ja que assegura que "és important que tothom voti en massa".
Terribas també demana que 9-N la gent surti al carrer i es mobilitzi, "per demostrar que volem votar, sigui legal o no". En el que coincideixen és en la decepció que ha suposat el trencament de la unitat dels partits. "Hi ha certa teatralitat, perquè ja pensen en l'escenari postindependència", diu Díez.
Alba Carmona, publicat en el Diari de Girona 15.10.14

dijous, 9 d’octubre de 2014

MURIERON POR ENCIMA DE SUS POSIBILIDADES

MURIERON POR ENCIMA DE SUS POSIBILIDADES
Estat Espanyol, 2014
Direcció: Isaki Lacuesta.
Intèrprets: Raúl Arévalo, Imanol Arias, Bruno Bergonzini,
Àlex Brendemühl, José Coronado.

Durada: 98 min.
Gènere: Comèdia negra.Idioma: Castellà.

*Pre-estrena en el Cinema Truffaut, dins el Festival de Temporada Alta 2014, el dia 7 d'octubre , amb dues sessions presentades per Isaki Lacuesta, Albert Pla, Pau Riba, Ivan Telefunken.

Crònica d'una crisis que no ens abandona.
Isaki Lacuesta s'ha guanyat a pols un lloc dins el cinema català i espanyol. Isaki Lacuesta té una relació molt estreta amb Girona i amb la gent del cinema Truffaut. Va ser un dels fundadors del Col·lectiu de Crítics de Cinema i l'any 2002 va estrenar en Truffaut el seu primer llarg metratge "Cravan vs Cravan" i des de les hores ha presentat els seus diversos treballs en aquesta Sala.
Isaki Lacuesta és reconegut i aplaudit pels seus treballs d'investigació, documentals i històries que juguen entre la veritat i la mentida, lo real i lo irreal. La fantasia i l'imaginari son presents en els seus films, així com els homenatges a personatges coneguts o populars com Ava Gardner ( La noche que no acaba 2010) o Camarón de la Isla ( La leyenda del tiempo 2006). El cinema d'Isaki és curiós, com la seva curiositat per les coses o les persones, per la vida o la societat. I això ho transmet en les seves pel·lícules, que com he dit, tenen més de documental que d'històries a l'ús. En les pel·lícules de l'Isaki,  l'espectador hi ha de participar, jugar-hi i descobrir l'entrellat de la realitat i la ficció. I sinó reviseu la seva filmografia.
L'any 2011 va guanyar la Concha d'Or del festival de Sant Sebastià a la millor pel·lícula per Los pasos dobles. Aquí és quan el cinema d'Isaki (també de la seva dona i moltes vegades co-guionista, Isa Campos) es reconegut i té la possibilitat d'arribar al gran públic.
Es a partir d'aquest moment que Isaki és planteja fer una comèdia, un gènere que no havia tocat mai i per tant és un nou repte.  Treballa amb una idea actual i que l'estem patint tots, la crisis econòmica i la pèrdua de tota una sèrie de valors. Comença a fer el guió ell sol, aquesta vegada la Isa Campos es queda en un segon pla en el projecte, se'n cuida més de la producció.
L' esbós de la història o si en voleu dir la sinopsis és molt senzilla:Cinc ciutadans d'un país que podria ser el nostre, fins hi tot residents a Girona, la crisis els hi ha destrossat vida i com que ja no tenen res a perdre elaboren un pla per segrestar al president del banc Central i exigir-li que les coses tornin al seu lloc.
Isaki fa corra la seva imaginació. Imaginació que de vegades és superada per la realitat i ens explica la crònica d'una crisis no anunciada però que molts la veien a venir. Ho fa d'una manera esperpèntica, cruel i de vegades tendre. Veurem diverses històries que aparentment  fan gràcia però que son terribles, cruels. Hi ha molt d'humor negra dins aquesta història miserable.
Isaki Lacuesta tot i haver agafat el to de comèdia, fa una vegada més un documental que va entre la realitat i la ficció. Un documental sobre la nostra trista i absurda realitat. Per tant, utilitzant un llenguatge popular, el de la comèdia lleugera, l'humor negra i de vegades esperpèntic, isaki Lacuesta continua fent una crònica, un documental que ens mostra com veu la situació actual en el nostre país.
I també hi ha homenatges en aquesta pel·lícula. Els cinèfils hi veuran moltes referències d'altres pel·lícules, algunes d' elles  són protagonitzades pels mateixos actors que hi participen, com José Sacristan o la Angela Molina. També a Marlon Brando i moltes d'altres que durant la pel·lícula l'espectador hàbil les anirà trobant.
La pel·lícula va ser rodada durant dos anys amb moltes interferències tant de caire monetari com de disponibilitat dels actors que hi intervenen. Aquest fet semblaria que podria fer "trontollar" el muntatge definitiu i la pròpia història. I no, no es nota. Només una cosa que si pot distreure una mica a l'espectador: les diverses aparicions d'actors de primera línia  que actuen  en el film i, també, alguns ciutadans de Girona. Però això és una altra història.
Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona / Cinema Truffaut.

diumenge, 5 d’octubre de 2014

La societat civil empeny el 9-N

Una quarantena d'entitats de Girona adopten el compromís per fer possible la consulta. Miquel Calçada recorda el 1714 i diu que de nou ens juguem el futur un 11-S a la capital. La societat civil continua empenyent la consulta del 9-N. Així ho van voler visualitzar ahir a Girona la quarantena d'entitats que s'han adherit a la campanya del Compromís amb la Consulta impulsat per l'ANC. Les entitats van formalitzar al vespre l'entrega d'aquest compromís als representants institucionals de l'Ajuntament. Joan Carles Bonet, del secretariat de l'ANC a Girona, va subratllar, en l'acte que es va celebrar al saló de plens del consistori, que l'entrega d'aquest compromís “és la manera de visualitzar la confluència de la societat civil i les institucions en fer possible la voluntat de fer realitat el dret a decidir”. Les entitats que s'han adherit a la iniciativa són d'àmbits molt diversos, ja sigui el cultural, esportiu, entitats veïnals o empresariat, entre d'altres. En nom de les entitats i com a president del Col•lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, va afirmar que “molts es pensen que encara vivim en dictadura i la prova és que sempre parles de democràcia i quan s'hi creu no se'n parla tant”. En aquest sentit, Terribas es va mostrar convençut que el 9-N “anirem on s'ha d'anar” i va expressar el desig que aviat “no haguem de demanar res a Madrid i que si ens equivoquem ho fem perquè ho decidim nosaltres”. L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, amb la presència dels portaveus de CiU, PSC, CUP, ICV i el representant de Reagrupament al consistori, va garantir que l'entrega del compromís “era un gest carregat de sentiment i significat”. Puigdemont va posar en relleu que allò que s'anhela “és un fet nuclear en democràcia com és que la gent pugui votar” i veu bàsic “fer el camí junts, perquè l'Ajuntament liderarà allò que calgui però necessitem voluntaris per explicar el que està en joc”. Va fer una crida perquè la consulta “tingui una participació molt alta i, sobretot, amb màxima escrupolositat i rigorositat democràtica”. També va reclamar suport ciutadà quan es faci el ple extraordinari de suport a la consulta.
Diari de Girona 10.10.14

dijous, 25 de setembre de 2014

L’EUROPA DE CARLEMANY 2014

Colònia · Aquistrà · Tràveris · Eberbach · Magúncia ·

Del 30 d’abril al 4 de maig de 2014
AMICS DEL MUSEU D’ART DE GIRONA.

Crònica d’un viatge cap a la civilització barbarà, escrita a través d’apunts i memòria, dos mesos després del viatge.

Trenta  vam ser els elegits o més ben dit els privilegiats, a fer aquest interessant viatge. De fet, però, el final vam ser vint-i-vuit, degut a que en Joaquim Pons i la seva dona Victoria, a darrera hora no van poder venir per qüestions familiars.
Lo de privilegiats ve a compte de que ha estat un viatge  restringit, que no hi havia lloc per a molts com altres vegades, degut a que el viatge serà una mica complicat logísticament parlant. Per tant, el dia que es van obrir les subscripcions, va quedar col·lapsat i ple en poca estona, talment com si fos la venda d’entrades de qualsevol concert de Rock de Bruce Springteen o reservar taula en el Celler de Can Roca.
La trobada va ser a les cinc de la matinada a l’estació d’autobusos de Girona. Adormits i al mateix temps animats per l'aventura que anàvem a iniciar, vam pujar a l'autocar, després de col·locar les maletes i  de passar llista sota el control de la Dolors Vilaplana, vam fer camí cap a l’aeroport de Barcelona. Allà, ja ens esperaven en Lluís Parareda, encarregat de la organització del viatge per part de Blau Mon Viatges i el professor Joan Astroch, que s’ha de dir que durant tot el viatge va exercir d’autèntic professor  i nosaltres, malgrat la resistència inicial, vam acabar essent els seus alumnes, contestant a totes les seves preguntes que ens feia per comprovar si seguíem les seves llargues i didàctiques lliçons dels diversos indrets, paisatges, monuments, esglésies i més esglésies que vam topar durant l’interessant viatge. Només, tot s’ha de dir, el professor Astroch, de tant en tant havia de sentit la rebel·lió amable per part de la Dolors Vilaplana, davant d’alguna de les seves sàvies lliçons.
El primer dia ja vam anar per feina. Tant bon punt vam baixar de l'avió, a Frankfurt,  ja ens esperava un autocar que ens va portar directament cap a Espira   (Speyer) una ciutat imperial al costat del majestuós riu Rin, on hi vam visitar la imponent catedral consagrada a Santa Maria i a Sant Esteva, guiats pel director del Museu, un jove, alt, prim i estricte alemany, que sabia els que es deia. Molt religiós era el jove director, que entre explicació i explicació, anava vigilant que no toquéssim o féssim alguna cosa irreverent, com el que solia fer (segons ell) el  Sr. Joaquim Puigverd que per aconseguir alguna foto d’algun detall de les moltes esglésies i catedrals que vam visitar feia els impossibles. El Sr.Puigverd és un reconegut fotògraf i cinèfil i, de les moltes fotografies que va fer, n’ha fet una selecció i un muntatge per l’Associació, com a record i constància del viatge.
La botifarra amb totes les seves variants, va ser l’estrella dels diferents àpats que vam fer al llarg del viatge. Patates, porc i alguna cosa més van ser els complements. Sempre beneït amb aigua, cervesa o vi, que tot s’ha de dir: el vi alemany (alguns) no tenen res a envejar amb els nostres.
El dinar del primer dia va tenir un atractiu afegit i es que el servei, majoritàriament format per dones, anaven amb vestits folklòrics i a més, les dones eren rosses, amb galtes vermelles i tirant a grossonetes.
Després del dinar, la cosa no va acabar aquí, vam tornar entrar a l'autocar que ens va portar cap a Worms, on vam visitar la Catedral de Sant Pere, de principis del S. XII, famosa per les seves dimensions i amb elements artístics que ja evidenciaven l'evolució cap al gòtic. S'ha de dir  que a cada visita dels diferents llocs, teníem una guia del país, o sigui local, que per conveni i per decret havíem de contractar. Moltes d'elles, perquè sempre van ser dones, tenien dificultats alhora d'expressar-se en castellà (impensable en català) i moltes vegades en acabar la visita, el professor Joan Astorch, la completava amb una de les seves classes magistrals, amb les corresponents preguntes per si havíem entès bé la lliçó.
Per fi l'autocar ens va portar fins a Trèveris, acompanyats per les indicacions i explicacions del professor Joan, el mateix temps anava controlant que no ens adormíssim.
L'hotel Penta, de quarta categoria, ens va acollir bé. Aquella nit alguns es van quedar a sopar en el mateix hotel, la majoria vam optar per fer un reconeixement de nit per la tranqui-la ciutat. Vam anar a lo segur, a un restaurant italià. Mai fallen.

SEGON DIA , DIJOUS 1 DE MAIG 2014. TRÈVERIS.

El segon dia del viatge i ja descansats, vam a visitar la ciutat més antiga d' Alemanya: Trèveris. La esplèndida ciutat de Trèveris, on hi va néixer Sant Ambrosi, està situada a la vall de Misel·la. El primer que  vam fer, després de un bon esmorzar, es arribar-nos, tot passejant, a les Termes Imperials, un espai i unes edificacions impressionants i molt ben conservades. Afortunadament el temps ens hi acompanya. És un matí net i clar amb un sol que t'anima a viure'l, cosa que no ho veurem  gaire més durant el viatge. De totes maneres, tot s'ha de dir, les previsions del temps durant el viatge, eren més dolentes del que ens va fer.
El nostre professor, fent ús de les noves tecnologies, ens va engaltar, a cada un, uns auriculars amb un transmissor i ell amb un micró d'aquets petits que s'enganxen a la roba, ens  anava explicant tots els detalls dels diferents indrets que visitàvem. D'aquesta manera encara que no estiguessis a prop o miressis a un altre lloc, continuaves sentint les il·lustrades i pedagògiques explicacions.  S'ha de dir que era molt còmode, però també era una manera de controlar-nos. A més a les nits, revisava com teníem la bateria dels auriculars.

Cal remarcar d'aquest dia, la visita que vam fer, a la tarda sota una pluja suau, a la Porta Negra, imponent porta romana que ara s'hi allotja l'església de Sant Simeó.
Al final del dia i com a bons coneixedors de la història i sensibles amb el dia que era, primer de maig, una colla i sense el professor, vam anar a saludar a el Sr. Karl Marx a casa seva, que ara és un museu .

TERCER DIA . DIVENDRES  2 DE MAIG 2014. TRÈVERIS · AQUISGRA · COLÒNIA.
Tornem a l'autocar i tornem a la carretera. Paisatges verds, extraordinaris, generosos, esplèndids,... però desvirtuats moltes vegades per grans torres que transporten electricitat i alguna Central Nuclear. Tornem, també, a la pedagògiques classes del professor durant les estones que anem amb autocar i que anem pujant i baixant per visitar, per exemple, el conjunt de la catedral d'Aquistè. En aquest cas, la guia era jove i dinàmica, agradable i a més explicava anècdotes que sempre fan més agradables les visites. En aquest indret s'hi troba el suposat "Kaiserstuhl" o més conegut per "tro de Carlemany" i un esplèndid tresor amb tota mena de relíquies. Aquistrà, durant molts anys va ser considerada com el centre cultural cristià més important del moment, per aquest motiu porta el nom de "la ciutat del renaixement durant l'Edat Mitjana".
Acabem el dia a Colònia, en el Hotel Mondial, un cinc estrelles ben merescudes i a més, és cèntric. Situat en una Plaça generosa d'espai i de visibilitat, al costat de la Catedral i del Museu Ludwing.
S'ha de dir, que a les nits el sopar no està contractat o si li voleu dir reservat, per tant la cosa del sopar sempre ha anat com "campi qui pugui". Aquest fet comporta que moltes vegades el "campi qui pugui" no funciona i anem pràcticament tota la colla junts, comportant el corresponen problema logístic d'espai. Amb els dies i amb l' experiència d'alguns, la cosa es va anar solucionant.
Colònia és una gran ciutat, ben cuidada, ordenada i que no et deixa indiferent. Vam tenir la sort d'arribar-hi un divendres i per tant hi havia molt d'ambient al carrer. Restaurants plens, terrasses plenes, bars plens, carrers plens de gent de totes les edats, gaudint del merescut descans del cap de setmana. Amb una de les passejades, vam descobrir una mena de Pup, bar-musical encantador i engrescador, sorprenent i "Kisch" ple de gent fins al sostre,  bevent cerveses, parlant i escoltant a una banda de jazz, composta només per homes d'una edat considerable, que tocaven més que bé. El Pup duia un nom que ja ho deia tot: PAPA'S JOE JAZZ. Vam estar una bona estona a fora, escoltant i mirant l'ambient i vam anotar la hora d'obertura per tronar-hi l'endemà.

QUART DIA . DISSABTE 3 DE MAIG 2014  · COLÒNIA.
Colònia és una ciutat, pel que vam poder veure, esplèndida, animada i molt turística. El dia era clar, però amb una aire fred, molt fred que només és podia aguantar bé si et posaves al sol. Aquesta vegada ens va tocar una guia jove, que s'explicava relativament bé i que com que hi havia molt per mirar i explicar, amb poca estona,  ho va haver de fer amb una rapidesa no volguda.
La Catedral de Colònia és difícil descriure-la amb paraules o en aquest cas, amb lletres. La Catedral que està dedicada a Sant Pere i Santa Maria, la van començar a construir el 1248 i ha tingut diverses revisions i aturades.   No és va acabar de construir definitivament, tal com la podem veure ara, fins l'any 1880. Molts visitants en aquest dissabte. Molta mainada. L'exterior de la Catedral, és majestuós i fa molt de respecta i per dins Impressionen els seus immensos vitralls, columnes, orgues. Entre els molts tresors i relíquies, hi ha el  "Reliquiari dels Tres Reis Mags".
A la tarda vam anar a visitar el Museu Modern de la col·lecció Ludwing. Després de visitar, mirar, fotografiar i passejar per catedrals, esglésies i edificis que han forjat la història d'Alemanya i d'Europa, ara de cop i volta entrem en el mon d'avui en aquest extraordinari museu, molt ben dissenyat i il·luminat en el que és poden veure obres de Dalí, Picasso, Tàpies,... L'art Pop i molts més artistes que son i faran història.
A les 7 de la tarda, tal com vam anotar ahir el vespre,  quan encara hi havia poca gent, uns quants vam anar al bar, Pup, jazz "Papa's Joe Jazz". Vam poder triar lloc i, per descomptat, vam triar el millor, una mena d'altell - llotja, on és podia divisar tot: el local, els músics, les cambreres, l'amo i el personal que anava entrant i omplint el local, decorat d'una manera exagerada, ple d'objectes (la majoria instruments musicals) penjant del sostre i per les parets. La "birra" era pràcticament la beguda oficial del local i, nosaltres, vam veure la nostra birra corresponent. La nostra situació ens permetia veure perfectament el petit entarimat on estretament tocarien els "joves" musics, que sense presa i amb una parsimònia exagerada  anaven preparant els diferents instruments. L'actuació va ser memorable. Va valdre la pena esperar per després poder gaudir de la seva música durant més d'una hora.


CINQUÈ DIA . DIUMENGE 4 DE MAIG DE 2014. Darrer dia
COLÒNIA · MAGUNCIA · EBERBACH · FRANKFURT · BARCELONA · GIRONA
El que queda clar, es que aquest viatge s'ha aprofitat fins el final. Cap minut despistat ni desaprofitat. El més normal sol ser que el darrer dia, amb tranquil·litat és facin les maletes, s'esmorzi relaxadament mentre és va evocant els dies passats junts visitant meravelles i escoltant al professor i en acabar tota aquesta cerimònia, agafar l'autocar, l'avió, un altre autocar i a casa.
Doncs no. Amb preses per fer maletes, esmorzar a corre cuita, carregar maletes pujar a l'autobús i més carretera.
Primer de tot vam anar a visitar l'Abadia d'Eberbach, fundada el 1135 per Sant Bernat de Claravall. En aquest indret ens va tocar una guia d'origen sud-americà que parlava un alemany d'estar per casa. L'Abadia està ben situada, enmig de turons i molta verdor. La gràcia del lloc, apart de la immensa església que ara s'hi fan concerts, és que s'hi van rodar diverses escenes de la famosa pel·lícula, basada en la encara més famosa novel·la d'Umberto Eco, "El nom de la rosa"; sobretot les escenes on els frares transcriuen els manuscrits i també les de la  immensa bodega i la cuina.
Sense perdre temps, vam tornar a pujar a l'autobús i carretera fins a Magúncia (Mainz) capital de l'estat de Renámia-Palatinat, situada a la riba del Rin. Per no ser menys vam visitar la Catedral dedicada a sant Marti I Sant esteve, amb una altra guia que poca gent ja se la va escoltar.
Mainz, es una  Ciutat agradable i acollidora, en la que molt del personal va aprofitar per comprar els corresponents regals, per amics i familiars i així "fardar" dels llocs que hem visitat. Quan ja deixavem la ciutat, a mitja tarda i amb un sol molt agradable, encara vam poder veure, de passada i des de fora, l'edifici Museu de Johannes
Guttenberg, l'inventor de la impremta.
La tornada va ser sense cap incidència, ningú es va fer mal, no és va perdre cap maleta i cap a quarts de dues tocades de la matinada, amb ganes d'arribar a casa ens vam acomiadar molt ràpidament.
Queden les fotos, les moltes fotos que la majoria vam tirar i, sobretot, ens queda en les nostres memòries el record d'un viatge "atapeït", però difícil d'oblidar.
Guillem Terribas.


dissabte, 12 de juliol de 2014

L'explosiu home de cent anys

L'AVI DE 100 ANYS QUE ES
VA ESCAPAR PER LA FINESTRA
Hundraaringen som klev ut
genom fönstret och försvann
Suècia, 2013
Direcció: Felix Herngren.
Intèrprets: Robert Gustafsson,
Iwar Wiklander,
David Wiberg.
Durada: 114 min.
Gènere: Comèdia.
Idioma: Suec.

Data d'estrena: 11/07/2014
Alfred Hitchcock deia que mai s’ha d’adaptar una bona novel·la al cinema. «Les bones novel·les són per llegir; si de cas adapta una novel·la mediocre que ningú conegui» deia el mestre. De fet ell va ser coherent al llarg de la seva carrera menys al final, quan va adaptar la famosa novel·la de Leon Uris «Topaz», i es una pel·lícula fallida.
Quan una novel·la ha estat llegida i comentada per una multitud de lectors i en diversos idiomes, té difícil la seva adaptació cinematogràfica, entre altres coses perquè el que veiem és la lectura de dues o tres persones que han escrit el guió i la lectura d’aquest guió per part del director i, per descomptat, cada lectura és diferent per cada lector que l’ha llegit. Cada ú es fa mentalment la seva «pel·lícula» en la lectura de qualsevol llibre. Cada lector li dona el ritme, l’entusiasme i la imaginació a cada episodi de la novel·la. Cap lectura es igual. Pot haver-hi alguna coincidència, alguns matisos, però mai és igual.
Dit això, el més segur es que molts lectors que hagin llegit la novel·la trobaran que la versió cinematogràfica de «L’avi...» no té l’entusiasme, el ritme o el contingut que hi ha trobat en el llibre. Que li falten molts matisos i que els personatges no estan tant definits o no son tant divertits com el que ell o ella han llegit.
Per les persones que no hagin llegit el llibre i no tinguin ni idea ( cosa que és difícil a aquestes alçades) de què va aquesta història, pot arribar a trobar-la divertida, original, extravagant, exagerada, increïble (encara que sigui mentida) i algunes coses més. I, finalment, potser tindran ganes de llegir el llibre per gaudir més d’aquesta història escrita pel suec Jonas Jonasson . Per cert, ara ha sortit en català l’ edició en butxaca.
»L’avi...», és una mica la història del segle passat. Una història d’occident, amb els seus protagonistes, des de Franco, Stalin, Albert Einstein, Ronald Reagan, Gorbatxov. També és la història d’una persecució impecable per la recuperació d’una maleta plena de diners i, també, la d’uns morts que apareixen en llocs
impensables en circumstàncies encara més impensables.També hi ha un elefant i molts explosius. I sempre amb el nostre impassible protagonista que és una mena de «Zelig», que apareix per obra i art sense que ell ho vulgui, al bell mig dels moments més importants de la història d’Europa.
El director Felix Herngren tot aquest material»explosiu» el domina bé, tècnicament i amb una bona factura. Molt acadèmica. Correcta. Però li falta estil i en alguns moments ritme. Res a veure, per exemple, amb l’estrepitosa i esbojarrada història de la pel·lícula «El gran Hotel Budapest» (2014) dirigida per Wes Anderson, amb la que en alguns moments la trama t’hi fa pensar.
De totes maneres és uns pel·lícula que es deixa veure i fins hi tot, més d’un pot trobar-hi aquella gràcia que jo no li he sabut veure. Com deia al començament, cada persona fa la seva lectura o el seu visionat d’una mateixa historia i no necessàriament totes han de coincidir.
És important la versió original d’aquest film (la passem en versió original subtitulada en català) per la variació d’idiomes: el suec, el castellà, l’anglès, ...
De totes maneres, «L’Avi...» de segur que te més gràcia, més diversió i us entretindrà molt més, que qualsevol partir de futbol que s’ha pogut veure en aquest mundial que ja s’acaba.
Guillem Terribas

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Full-crítica del Cinema Truffaut de Girona. 11.07.14

dijous, 19 de juny de 2014

PREMI LLIBRETER 2014 · 35 anys de llibreter Guillem Terribas

Vives rep el premi Llibreter per la novel·la ´I demà, el paradís´

El llibre escrit pel tinent d'alcalde de Barcelona es mou entre Cadaqués i Guinea al llarg de mig segle
L 'escriptor i polític Antoni Vives es va endur ahir al vespre el quinzè premi Llibreter per la novel·la I demà, el paradís, amb què es trasllada entre Cadaqués i Guinea. El tinent d'alcalde d'Hàbitat Urbà de Barcelona es va endur el guardó organitzat pel Gremi de Llibreters de Catalunya, que atorguen les llibreries de Catalunya, en un acte celebat a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm de Barcelona.
En aquesta novel·la, l'autor barceloní abandona els temes de la guerra i la postguerra de les seves anteriors novel·les i fa viatjar el lector entre Cadaqués i Guinea al llarg de mig segle.
I demà el paradís narra la història de la Teresa, una jove barcelonina que es trasllada a viure a la colònia espanyola de Fernando Poo, a Guinea Equatorial, als anys cinquanta. Hi va per viure amb el seu marit, el terratinent Alberto Cirer, amb qui s'ha casat a distància. Allà coneixerà personatges com la bruixa Xangó i la negra Teodosia i en Manel i en Tià, parell i fill fugits de Cadaqués anys abans i que la faran descobrir una Teresa que desconeixia.
En paral·lel, la novel·la d'Antoni Vives vol ser un fresc coral del Cadaqués aïllat dels anys vint i trenta. Es submergeix en les tensions latents entre les faccions del poble, que es manifesten a poc a poc, empeses per les enveges personals i la presència indefugible de les bruixes.
I la segona part del llibre porta al Cadaqués dels 60, amb els estiuejants progres, l'ambient desinhibit, els artistes, les festes... La Teresa hi acut amb la seva filla adolescent,i es tanca un cercle de secrets començat mig segle abans.
D'altra banda, el premi Llibreter a Altres Literatures va ser concedit per unanimitat a Ànima, de Wajdi Mouawad, editat per Periscopi (català) i Destino (castellà). Aquest barret no és meu, de Jon Klassen, editat per Milrazones, va rebre el Premi Llibreter d'Àlbum Il·lustrat.
Homenatge als llibreters
Durant el lliurament dels guardons també es van homenatjar llibreters amb 35 anys de dedicació a

l'ofici, entre els quals hi havia el gironí Guillem Terribas, de la Llibreria 22. Els altres homenatjats van ser Enric Balanzó, el soci de treball més antic de la cooperativa Abacus, i Pep Bernardes, d'Altaïr. 
La Festa del Premi Llibreter, va coincidir amb la visita a Barcelona de 9 editors internacionals. Aquesta visita està emmarcada dins del projecte europeu Schwob per donar a conèixer arreu clàssics d'alta qualitat literària que han estat poc o gens traduïts.
Diari de Girona 19.06.14


Una festa per a un premi

Com cada mes de juny des de fa ja 15 anys, els llibreters van celebrar el seu Premi Llibreter i
van convidar tots els companys del sector, i especialment als lectors, a compartir-ho amb ells. Aquest any, allunyant-se dels actes més institucionals, van transformar l’entrega del premi en una gran festa a l’antiga fàbrica Estrella Damm.
Amb guió i presentació de Gemma Ruiz –ai las! que l’estimat Puntí està de baixa–, la festa, com tota festa que es vulgui anomenar així, es va iniciar amb un pregó a càrrec de Care Santos que va definir amb perfecció les 15 característiques que ha de tenir tot bon llibreter.
Després dels discursos institucionals de Jaume Ciurana, tinent d’alcalde de Barcelona, i Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters, el gran moment va arribar amb l’anunci dels guanyadors d’enguany: Premi Llibreter a l’Àlbum Il·lustrat a Aquest barret no és meu de Jon Klassen, editat per Milrazones; Premi Llibreter a AltresLiteratures per a Wajdi Mouawad amb la novel·la Ànima, editada per Periscopi i Destino; i Premi Llibreter de Literatura Catalana a I demà, el paradís d’Antoni Vives, editat per La Magrana.
I entre veritats i bromes, una mica de bona música de Yes the music! i l’escalf de 600 persones unides per un mateix motiu, van pujar a l’escenari a rebre un merescut homenatge tres llibreters, tres herois com bé es va dir, que porten 35 anys dedicant-se a aquest ofici. L’Enric Balanzó, soci de treball més antic d’Abacus, en Pep Bernades de la Llibreria Altair i en Guillem Terribas, de la Llibreria 22, van rebre la condecoració i els aplaudiments dels companys allà reunits i van transmetre ànims als joves llibreters que últimament s’han llençat a aquesta gran aventura.
Per tancar l’acte, la lectura d’alguns fragments de 84 Charing Cross Road per part d’en Sergi López i les paraules del conseller de cultura, Ferran Mascarell, agraint la feina dels llibreters i animant-nos a tots plegats a continuar lluitant per la nostra cultura.
I com que anàvem tots ben mudats i amb ganes de xerinola vam allargar la festa amb una cervesa i la música de Xip & Xic Djs una estona més. I és que l’ocasió ben mereixia una celebració amb tota mena de luxes.
Informació de Chorda Comunicació 

dimarts, 17 de juny de 2014

Banyoles acull una trobada dedicada al foment de la lectura

Unes 30 persones van participar en el primer Fòrum per a dinamitzadors que es vol repetir anualment.


Unes 30 persones van participar ahir en el primer Fòrum per a dinamitzadors de lectura i lectors que s'ha realitzat a Banyoles. L'acte va voler ser un espai obert per a tots els professionals, voluntaris, lectors, institucions i administracions que estan compromesos amb el foment de la lectura a Catalunya. Mitjançant taules rodones, els participants van aprofundir en la tasca dels voluntaris de l' Associació Catalana per al Foment de la Lectura -una entitat sense ànim de lucre nascuda a Banyoles- i per compartir coneixements i experiències. "Cada cop hi ha més gent que llegeix però encara queda molta feina per fer, cal ser millors lectors", va explicar la presidenta de l'entitat, Anna Sardà.

La jornada va comptar amb la presència de la cap del servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya o l'escriptor Oriol Ponsatí-Murlà, entre d'altres. Sardà va detallar que la intenció és repetir aquestes trobades cada any i crear un espai perquè voluntaris, lectors i professionals puguin compartir les seves experiències i reptes. 
L'entitat compta amb més de 14 voluntaris que treballen ajudant a llegir a infants o a gent gran de la demarcació. "Volíem mostrar el nostre suport a tots aquells que treballen desinteressadament per aquesta causa, anem millorant les xifres del nombre de lectors però cal millorar també la qualitat del que es llegeix", ha valorat Sardà.
ACN/ Diari de Girona 17.06.14