Demà serà un altre dia.

divendres, 7 de juny del 2013

Lluís Mateu revisa 50 anys de trajectòria a Les Bernardes

L'artista saltenc inaugura demà l'antològica més important de la seva obra, amb dibuixos dels seixanta fins a peces actuals, coincidint amb el seu setantè aniversari.
D 'alguns artistes es diu amb gran elogi que la seva obra és inconfusible. S'hi pressuposa una continuïtat, una coherència, potser també una predictibilitat. De Lluís Mateu (Salt, 1946) no es podria fer mai una tal afirmació. Mires una pintura seva i assenteixes; en mires una altra, i et complaus en una certa seqüència; a la tercera, ja hi ha alguna cosa que se t'escapa, i a la següent, pam, ja t'ha fotut, ja sembla ben bé l'obra d'algú altre. No hi ha gairebé mai discursos lineals en la trajectòria d'aquest artista que va sempre per lliure excepte quan surt d'excursió amb bicicleta, perquè li agrada la companyia, i per comprovar-ho només cal anar a veure l'exposició que inaugurarà demà (20 h) a la Casa de Cultura Les Bernardes de Salt, el seu poble, on és considerat “una institució”, si és que una expressió així pot ser apropiada en relació amb un home tan allunyat de la pedanteria i que té ben poc d'institucional.
Per llegir més l'escrit d' Eva Vázquez a El Punt-Avui cliqueu a l'enllaç

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/652283-lluis-mateu-revisa-50-anys-de-trajectoria-a-les-bernardes.html

  * Amb l'exposició, s'ha editat una catàleg·llibre amb una sèrie d'escrits sobre en Lluís Mateu. A continuació reprodueixo l'escrit que surt publicat signat per mi.
En Mateu, en Lluís Mateu.

Hi han personatges que si no existissin els hauríem de crear. En Lluís és un d'aquests . Al menys pel que fa a mi. Ho dic egoistament, perquè sense en Lluís ( i molta altre gent, afortunadament) la meva vida seria diferent, a pitjor. En Lluís em va ajudar i em va fer costat en els moment més importants de la meva adolescència i en la formació de la meva personalitat. I també més tard.
Tot i que Els Mateus  vivien en el mateix carrer que vaig néixer, el carrer Hernán Cortés i cada dia quan anava a l'escola a "cals mestres" passava pel davant de casa seva, no va ser fins que vaig entrar a l'Escoltisme que vaig començar tenir una relació més estable i continuada. Ell i en Narcís Casas es van fer càrrec de l'Agrupament Escolta Sant Cugat. Tot s'ha de dir, en Narcís pencava més que en Lluís, que era molt més de la broma i sabia desaparèixer amb elegància i estava més pendent de la "Xita",  que en aquella època ja festejaven, que no pas per nosaltres, pobra mainada perduda en la nostra adolescència.
Va ser amb la moguda de La Pastera, el Centre Cultural més lliberal i creatiu de Salt amb anys, que la nostra relació és va fer més intensa. Allà amb en Lluís ( i molta altre gent) em vaig poder realitzar tant en l'apartat de pintura com el teatral. Si he tingut algun mestre amb les manyes de pintar, sens dubte va ser en Lluís. Molts anys vaig estar influenciat per la seva manera de dibuixar i pintar. I ell, que en el fons sempre ha estat una mica gandul, em feia treballar, fent cartells, decorats... fins i tot les faixes dels puros que va donar el dia del seu casament. Una per una les vaig dibuixar durant tota una nit amb els noms de Xita_Mateu, totes diferents i de diferents colors. Més tard, va deixar a les meves mans, un marrec de disset anys, la organització dels Dijous Pastera, que consistien en trobades amb  gent de la música, la literatura, la "política", que cada dijous a les 8 del vespre venien a la Pastera a fer una xerrada. He de dir, però, que mai en va deixar sol, jo sabia que en un moment o altre apareixeria en Lluís, encara que només fos en el meu imaginari.
Amb en Mateu vaig poder fer teatre. Jo que volia ser actor de cinema i em vaig haver de conformar a actuar a les ordres d'en Lluís. Obres com "Homes i No", "La terra és belluga" i sobretot les inoblidables t les nits d'estiu, en el Padró de l'església de Salt, representant "Becket o l'Honor de Déu" de Jean Anohuil. En Lluís interpretant el paper de Becket i jo del seu jove ajudant. El final els "brutus" dels barons de Rei (interpretat per en Joan Canals) ens mataven. I, també, les nits que vam representar "Antigona" de Salvador Espriu, en la jo feia el paper de Tirèssies i en una de les nits de les tres representacions, l'home va arribar a la lluna o això ens van dir.
Aventures com el Grup 13 escu-pint, una idea de fer un grup d'artistes de pintors i escultors saltencs i fer coses junts. De fet, només em vam fer-ne una: una exposició col·lectiva a una de les Sales de la Biblioteca de Salt per la Festa Major. Tres membre d'aquest grup, Jordi Gispert, Lluís Mateu i jo mateix,  anys més tard, a mitjans dels anys setanta, vam formar part de la compromesa i activa Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (L' ADAG). Van ésser uns anys compromesos , de canvis i grans esperances. A  l'ADAG  vam participar-hi fent cartells, muntant exposicions sobre els Drets Humans, Salvem la Devesa, El Carnestoltes i la més reconeguda, la dedicada a Carles Rahola, que va anar a Barcelona, a la Fundació Miro i a Cadaquès.
Aventures com la de la revista  La Farga. En Lluís des de el primer número  forma part del consell de redacció, amb el seu Bugarac i fent portades. Vam compartir l'aventura de treure la revista cada mes, transformant-la de "Butlletí del Casal de Jubilats" a "Revista de Salt.
En Lluís és un home d'idees i d'acudits, de solucionar un entrebanc i inventar-se noms. Quan després d'uns anys de no fer Pastorets a Salt, és van recuperar de la mà d'en Joan Canals, ens vam tornar  a  treballar junts . Era per allà l'any 1975. Ell, en Lluís, com sempre és va reservar la "creació" de decorats, vestuari, maquillatge... i jo, d'ajudant d'ell i també d'actor. Per aquella època l'actor Xicu Masó buscava gent per muntar una obra de teatre a Girona. Li vaig suggerir que vingués a Salt a veure Els Pastorets, que hi havia gent molt maca. Va venir i li va agradar, sobretot l'ambient i les ganes d'aquella "mainada". El vaig invitar, a en Xicu, a la festa  del final dels Pastorets, un berenar sopar (molt senzill) en el bar de l'antic Patronat "Can Panxut". Allà és va parlar de teatre, la gent és va animar i en Xicu va "encendre" la xispa de crear un grup de teatre o més ben dit "un taller de teatre". Amb aquestes que surt en Lluís Mateu, amb la seva fina ironia, i deixa anar allà amb tot el personal engrescat, que més que un taller, potser seria millor fer un "talleret". I d'aquí va sortir el famós  nom d' "El Talleret de Salt".
Ha estat un gran aprenentatge estar el costat d'en Lluís. Tot i que ell sempre s'ha reservat el "veure a venir", ha estat i és un líder, però no li ha agradat mai liderar.
En Lluís si hagués estat més "valent" hi hagués fet el salt, seria un personatge reconegut arreu del país. El fet de no fer aquest pas, els saltencs i el seu entorn hi hem sortit guanyant.
En Lluís ha tocat la pintura, el teatre, la música, la bicicleta i, el bon viure. Menys amb la música i la bicicleta, he tingut la sort de compartir moltes històries i aventures que ens han apassionat a els dos. Espero que duri per molts anys. En Lluís encara és jove, possiblement el més "jove" de tota la colla.
Gràcies per molt Lluís.
Guillem Terribas