Demà serà un altre dia.

divendres, 29 de març del 2013

Un clàssic de la literatura i del cinema


GRANDES ESPERANZAS
Great expectations
Regne Unit, 2012.
Direcció: Mike Newell.
Intèrprets: Jeremy Irvine, Ralph Fiennes,
Helena Bonham Carter, Holliday Grainger.
Durada: 128 min.
Gènere: Drama romàntic.
Idioma: Anglès.
ESTRENA: 27 DE MARÇ
Charles Dickens és possiblement l’escriptor angles (1812 · 1870) que més ha sabut explicar d’una manera atractiva i eficaç històries «riu», en la que passa de tot. De les desgràcies a les gràcies i de la més absoluta pobresa a la riquesa . Històries que juguen entre la moral i la crítica, en una època en que la moral puritana anglesa era molt dura i al mateix temps classista i hipòcrita. Històries en que els protagonistes solen ser nens, que la vida els hi ha fet una mala jugada.
Ara fa unes setmanes és va poder re visionar a través del cicle de la filmoteca que el Cinema Truffaut va dedicar a David Lean (1908 · 1991), dues adaptacions que va fer aquest gran director angles, de dues obres de Charles Dickens: Oliver Twist (1946) i Great Expectations ( que aquí entre nosaltres es va titular «Cadenas Rotas») de l’any 1948. Res a veure, la adaptació de David Lean, amb la que ara estrenem en el Truffaut.
Aquesta darrera versió de Grandes Esperanzas, de l’any 2012, ha estat dirigida per un director, Mike Newell (Angleterra 1942), tot terreny, que tant pot dirigir (molt correctament) un capítol de la Saga de «Harry Potter» a una comèdia feta amb gràcia i amb molt d’èxit entre el públic com «Cuatro bodas y un funeral».
Ens trobem doncs, una altra vegada, en les aventures del jove Pip, orfe i que ha de viure amb la seva germana gran, una malcarada, i el seu marit, un bon jan que fa de ferrer. De sobte se l’hi apareix un presoner escapat (interpretat per Ralph Fiennes) que li demana que li doni menjar i una llima sota amenaça de mort; després coneix a l’ excèntrica dona que viu en una mena de casalot molt gran, Miss Hacishan (interpretat per Helena Bonham Carter, que darrerament fa personatges de dones excèntriques d’època, la darrera la mestressa avara i malcarada de la taberna a el musical «Els miserables») i finament la jove Estella, que serà l’amor de tota la vida de Pip, i que de vegades serà correspost i d’altres no. I Entremig de la història, hi ha la sorpresa del presoner, que en Pip va ajudar quan era un vailet i que li canviarà la vida.
Tot aquest material que Charles Dickens va escriure entre els anys 1860 i 1861, està explicat amb una esplèndida ambientació de l’època, amb una magnifica fotografia que ens mostra els immensos paisatges grisos i humits, alhora que capta l’ambient d’un Londres desordenat, brut i escandalós. I els actors, que estan correctes i fan el millor que poden per explicar-nos la història que va crear Dickens.
En canvi, el director Mike Newell, no li ha acabat de trobar el to. Hi ha moments que la història es fa una mica feixuga, que esperes més, fins hi tot dels mateixos actors.
De totes maneres, només per tornar a visionar un clàssic de la literatura, una història entranyable i d’un gran amor etern, val la pena tornar a entrar en una sala fosca, amb pantalla panoràmica i en versió original, per contemplar Grandes Esperanzas.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona


dissabte, 16 de març del 2013

Retorn esplendorós

Es reestrena en versió restaurada en alta definició ‘L'home tranquil', la pel·lícula amb què John Ford va tornar a la Irlanda dels seus avantpassats l'any 1952.
Maren O'Hara i John Wayne

Amb una restauració digital que recupera l'esplendor del Technicolor, sense que es desgasti, retorna L'home tranquil, que es projecta des d'ahir als cinemes Verdi de Barcelona en versió remasteritzada i restaurada en alta definició. Una ocasió excel·lent per reveure el cèlebre film de John Ford rodat a Irlanda. Fill de pare i mare irlandesos, Sean Aloysius O'Fenney, el vertader nom del cineasta, va néixer a Portland l'any 1895. Com tants emigrants irlandesos als EUA i part dels seus descendents, Ford va cultivar la idea d'Irlanda com a paradís perdut, però, donant suport a l'IRA, també coneixia els conflictes i el dolor del país.
Quan l'any 1952 va arribar a la regió del Connemara per rodar-hi The quiet man, el cineasta no només havia aportat westerns o, a vegades de manera realista i sovint seguint la llegenda que dóna peu a una mistificació èpica dels fets, altres films relatius als EUA. També havia realitzat El delator (1935), sobre un desgraciat que traeix els seus companys de l'IRA, i The plough and the stars (1936), en què, a partir d'una obra teatral de Sean O'Casey, va evocar la tràgica Setmana Santa de l'any 1916 a Dublín.
Ford, doncs, tenia present Irlanda i la seva literatura. Per disfrutar d'una temporada al món rural irlandès, va adaptar una novel·la de Maurice Walsh que explora la idea del paradís perdut a partir de l'exboxejador Sean Thorton, que el vol recuperar tornant al seu lloc d'origen. L'home tranquil té un trauma, pel qual ha deixat de boxejar, i el record d'haver treballat en l'infern d'una foneria d'acer: com la família de Ford, ve de Portland, ciutat amb una gran indústria pesant que va ser una de les destinacions de l'emigració irlandesa. Tanmateix, tot i l'aire de comèdia, Thorton no només hi redescobrirà una naturalesa idíl·lica i la companyonia de l'ambient de taverna, sinó que reconeixerà un simbolisme en el fet que a Irlanda hi hagi tantes pedres: la tradició vincula, però també pesa; és el llast que dificulta la seva relació amb la temperamental Mary Kate.
John Ford es va endur al Connemara, habitant sobretot al poblet de Cong, bona part dels seus actors habituals, la majoria dels quals amb ascendents irlandesos: John Wayne, Maureen O'Hara, Victor McLaglen, Barry Fitzgerald, Ward Bond... L'estada d'aquesta troupe de Hollywood va transformar el lloc, convertit en motiu de pelegrinatge de nord-americans a la recerca dels orígens irlandesos i dels escenaris del rodatge, i va crear un imaginari perdurable en els seus habitants. José Luis Guerin ho va fer present en el seu esplèndid documental Innisfree (1990), el nom mític que, a partir d'un poema de Yeats, es concedeix al poble de L'home tranquil. El film de Guerin és un comentari al de Ford en què apunta els elements de la realitat irlandesa que es van filtrar en la ficció hollywoodiana: l'emigració per escapar de la misèria; la presència de militants de l'IRA; els catòlics i els pocs protestants, si bé hi conviuen amb harmonia; la transmissió de les llegendes a través de les balades, i el pes de la tradició i d'un masclisme al qual no és aliè el film sense arrabassar-li el seu encant irresistible.

‘Searching for Sugar Man', de l'Oscar al boca-orella

Bigger than life [‘més gran que la vida'].” Així defineix la història de Rodríguez un dels entrevistats a Searching for Sugar Man, Oscar al millor documental del 2013. Aquest cantautor nord-americà va treure dos excel·lents discos, el 1970 i el 1971, però no va triomfar als EUA i va deixar la guitarra i els escenaris per treballar en el món de la construcció. Sense saber-ho, va esdevenir una gran celebritat a Sud-àfrica, un símbol contra l'apartheid, amb una llegenda afegida: el seu suposat suïcidi en un concert.
Qui no vulgui saber una de les grans sorpreses del documental, que pari de llegir aquí mateix. Però és inevitable revelar-ho si es vol explicar la connexió d'aquesta història amb ara i aquí: Rodríguez no havia mort com creia tot un país; vivia a Detroit i va anar a actuar a Sud-àfrica a mitjan anys noranta. Encara segueix en actiu, i protagonitzarà una de les actuacions més esperades al Primavera Sound, el mes de maig vinent.
El cineasta suec Malik Bendjelloul va sentir parlar de Rodríguez en un viatge a Sud-àfrica. “Crec que és la millor història que he sentit mai; sembla un conte de fades”, afirmava el director fa poc a Madrid. I va decidir fer-ne un film, que es va estrenar a tot l'Estat el 22 de febrer amb només tretze còpies (quatre a Catalunya: dues a Barcelona, una a Girona i una a Lleida), però que gràcies a l'Oscar guanyat i al boca-orella ja ha recaptat 90.000 euros en els primers setze dies. La banda sonora del film, amb els temes més característics de Rodríguez, ha estat editada per Sony.
Imma Merino, publicat a El Punt-Avui 16.03.13

divendres, 15 de març del 2013

Les transformacions i els somnis de Miquel Ruiz omplen la Fundació Valvi

La Fundació Valvi de Girona va viure ahir al vespre una de les seves inauguracions més multitudinàries, la de les Ictustransformacions del fotògraf empordanès Miquel Ruiz, una mostra que recull els seus treballs i el seu esperit de superació, després d'haver tingut un ictus. Guillem Terribas, Quim Curbet i Josep Valls van intervenir abans que l'autor mateix tanqués l'acte amb paraules molt emotives sobre els somnis que l'acompanyen des que va sortir de l'hospital, un dels quals és que Catalunya arribi a ser algun dia tan lliure com està tornant a ser-ho ell.
Text i foto: Xavier Castillón, publicat a El Punt-Avui

dijous, 14 de març del 2013

“La fotografia és la meva eina per superar l'ictus”

Miquel Ruiz Avilés va néixer el 1954 a Purullena (Granada). El 1958 va arribar a Fortià (Alt Empordà) i ara viu a Girona, on es recupera d'un ictus i, ara també, d'un peroné trencat. Va ser fotògraf d'aquest diari durant molts anys i també ha treballat per a altres mitjans. També ha estat el fundador i el president de Fotògrafs per la Pau. Un dels seus objectius és que aquesta exposició es vegi algun dia a Sarajevo. 
“El 7 de setembre del 2010 vaig tenir un ictus. Tres dies abans havia publicat la meva última fotografia al diari El Punt Avui. Trenta-un anys separen la meva primera fotografia com a professional del periodisme de l'última...” Aquest no és el final, sinó el principi d'una història, plasmada pel fotògraf Miquel Ruiz a l'exposició Ictustransformació, que s'inaugura demà a la Fundació Valvi de Girona (20 h).*
Què explica Ictustransformació?
Que la fotografia és l'eina que jo he utilitzat per superar l'ictus, juntament amb Facebook i Twitter. Cada dia em plantejava fer una foto, inventar-me una història. Per exemple, posar-me a buscar fotos de somriures de nens i nenes que havia retratat a l'Àfrica o a Sri Lanka. Per mi la fotografia ha estat una teràpia total i absoluta, en tots els sentits.
Per tant, vostè s'ha transformat.
I també ho ha fet la fotografia: la meva última foto per a El Punt Avui ja la vaig fer amb el mòbil, una cosa que, trenta-un anys abans, quan vaig començar en aquest oficis, era impensable. Per això he volgut obrir l'exposició amb la primera portada que vaig fer per a Punt Diari, el 1979, i l'última fotografia que vaig publicar a El Punt.
Quina va ser la seva resposta vital al daltabaix de l'ictus?
De seguida vaig demanar poder anar a peu a fer recuperació, i pel camí fotografiava qualsevol cosa, amb la càmera o amb el mòbil. Fins i tot la funda d'un condó, una imatge que, després de tractar-la amb Instagram, he convertit en La funda del desig, una de les imatges que exposo. Aquesta fotografia no hauria tingut cap sentit si no l'hagués destruït per transformar-la.
Què més hi ha a l'exposició?
Hi ha representades tres fases: d'una banda, hi ha una sèrie d'imatges inspirades en textos de Josep Pla que em va seleccionar Josep Valls, una per cada mes de l'any, de vegades donant completament la volta a la truita. Després hi ha una sèrie de 24 fotos que són desconstruccions obtingudes a partir d'aplicacions vinculades a Instagram i manipulades únicament amb l'Ipad. Són fotografies que vaig fer, després de l'ictus, a llocs com ara Belchite i Sarajevo –on vaig tornar conduint jo mateix una bona part dels 2.500 quilòmetres d'anada i altres tants de tornada–, però també hi ha imatges molt senzilles: unes figues, unes roselles i unes fulles que semblen ocells vegetals.
També hi ha tres fotografies de gran format.
Sí, representen una fase en què jo intentava recuperar l'equilibri. Per fer aquestes fotografies m'ha fet de trípode la meva dona, perquè un trípode normal aguanta la càmera, però, en aquest cas, qui m'aguantava a mi? Hi ha una d'aquestes fotografies, Rèquiem per l'Empordà (2,30 x 2,40 metres), que, si algú la compra, haurà d'ingressar els diners directament en un compte del Consell Comarcal de l'Alt Empordà, per repoblar els boscos cremats.
Aquesta és una exposició amb missatge. Quin?
Sí, amb ella vull transmetre un missatge de superació a la gent que ha tingut un ictus. He lluitat molt: he fet 1.500 hores de fisioteràpia, 1.000 hores més de neuropsicologia, i a més a més quan arribava a casa continuava imposant-me jocs difícils per exercitar la memòria. Quan tens un ictus, el teu cervell envelleix vint anys: jo vaig passar de sobte dels 57 als 77 anys. Però si tu dius prou, fins aquí hem arribat, pots aconseguir anar endarrerint el temps, fins als 70, fins als 68...
Per tant, no li falten projectes.
No. Diumenge vinent presentarem a l'auditori Josep Irla de Girona una fundació per preservar la memòria de totes les accions que es van fer des de Catalunya per donar suport a la gent de Sarajevo durant la guerra. També m'agradaria col·laborar amb un amic gallec, Felipe Alonso, que ha creat una agència de fotògrafs amb discapacitat intel·lectual. El que no penso fer mai és rendir-me i quedar-me assegut al sofà, sense fer res.
Xavier Castillón publicat a El Punt-Avui 13.03.14. Foto: Manel LLadó
* La presentació a la Fundació Valvi la faran l'escriptor Josep Valls i Guillem Terribas.

dimarts, 12 de març del 2013

AQUÍ Y ALLÁ

AQUÍ Y ALLÁ
Mèxic-Espanya, 2012.
Direcció: Antonio Méndez Esparza.
Intèrprets:
Pedro de los Santos, Teresa Ramírez Aguirre,
Lorena Guadalupe Pantaléon Vázquez.

Durada: 110 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Castellà.
ESTRENA: 1 DE MARÇ
CINEMA TRUFFAUT. Girona
EL TEMPS MO PASSA
Ens trobem davant d’una història sorprenent per la seva naturalitat i una manera nova mostrar de la crua realitat en que malviuen uns poble allunyats de la cultura i d’unes condicions mínimes de vida. Entrem en una història on aparentment no passa res i, en canvi, hi passa molt. Vivim unes situacions que no entenem i que intentem entendre, però se’ns escapa, per més que vulguem ser comprensius. I tota aquest món, amb les seves persones i els seus problemes, se’ns mostra sense cap mena de violència o d’estridència concreta o aparent, però hi és. Els personatges tenen un vocabulari escàs i pobre, que costa d’entendre i per aquest motiu la pel·lícula està subtitulada. No reaccionen. Davant de situacions problemàtiques, no fan res, queden aturats... i això, aquestes situacions, creen una situació d’impotència a l’espectador.
Tot comença a Nova York i acaba a un poblet al sud de Mèxic anomenat Canes. Allà, a Nova York, és van conèixer el director espanyol Antonio Méndez Esparza i el protagonista d’aquesta història el mexicà, Pedro de los Santos. Tots dos eren estrangers i perduts en la gran metròpoli i units per una mateixa llengua. Tots dos van començar a fer curts i tots dos se’n van anar al poble on va néixer Pedro, a Canes, a rodar aquesta història.
La història que ens expliquen amb AQUÍ Y ALLÀ, la d’un un jove que torna al seu poble amb la seva dona i les seves dues filles petites. Ha estat a Nova York per sortir de la misèria i fer algun diner per poder donar una vida diferent a la seva família.
Viurem el procés de retrobar la seves filles, juntament amb el protagonista, de tornar a tenir una relació “normal” amb la seva dona i tornar a ser pare d’una altra nena. I el fracàs.
El que sorprèn de la pel·lícula i fa que et tornin les imatges contínuament, és la manera en que el director ha sabut captar i explicar el com viuen, pensen, raonen, pateixen i comparteixen moment feliços aquesta família i el seu entorn. La naturalitat en que està explicada i que és nota l’autenticitat dels personatges, no hi ha ficció ni tampoc és un documental. Hi ha realitat, veritat. L’espectador viu d’una manera normal com si estigues darrera un mirall, sense poder participar ni ajudar aquelles persones i, per tant, amb una impotència i desesperació continua. I, al final acceptes que no hi pots fer res, com ells. I acceptes, també, els temps morts, els silencis i les no preguntes.
Cal felicitar tant el director, com el seu amic mexicà, per haver sabut explicar una història, unes situacions, que en mans de qualsevol director a l’ús, ens hagués explicat les desgràcies, la violència i el mal estar d’una gent marginada i abandonada, que ens haguessin reconfortat, a els espectadors, amb allò de que “quina sort que tenim”.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de cinema de Girona