Demà serà un altre dia.

dilluns, 16 de gener del 2012

Margaret



“Sóc una persona extraordinàriament pacient sempre que, al final, s'imposi el meu criteri”. Aquí tenen “la dama de ferro”. Ara han fet una pel·lícula sobre la vida de Margaret Thatcher i veig que ha tingut crítiques negatives. Facin com els que l'han criticat: no se la perdin. Darrerament, el cinema anglès ha ofert productes notables basats en personatges polítics. A The queen vèiem Isabel II lluitant contra ella mateixa per trobar la manera de gestionar políticament i emocionalment la tràgica mort de Lady Di. A El discurs del rei vèiem Jordi VI lluitant contra el seu defecte de parla quan es va convertir en rei de manera inesperada. I veiem ara Margaret Thatcher lluitant per trobar sentit al seu passat mentre la boira de l'Alzheimer ho va esborrant tot. Tractar figures públiques des d'un problema personal humanitza, inevitablement, el personatge i projecta un sentimentalisme que dificulta l'avaluació objectiva de l'acció política o els valors que representa. El públic va a veure La dama de ferro però surt havent vist Margaret. Els anglesos –en la novel·la, el teatre o el cinema– saben explorar la tensió entre veu pública i veu privada. Veient La dama de ferro un s'imagina els polítics de les nostres retallades asseguts a primera fila, encisats amb els principis polítics de la Thatcher. Ara, convé recordar que Cameron, conservador com ella, ha dit que la Meryl Streep està colossal (un oscar dat i beneït) però que la pel·lícula podia haver esperat. Sembla que ho digui perquè la Thatcher encara és viva, però s'ha d'entendre en clau política. Cameron sap que aquella radical només va ser fervorosament aplaudida en plena histèria nacionalista durant la guerra de les Malvines. Al final, el seu propi partit se la va treure del damunt per evitar-li una derrota electoral cantada. Avui, en plenes retallades arreu, el thatcherisme sembla una recepta hegemònica però ningú a Anglaterra apel·la al seu llegat. Curiosa paradoxa. I, amb tot, els seus principis van tenir gran influència i van trastocar les rutines de la dreta i l'esquerra. La pel·lícula és una ocasió, en un moment molt oportú, de revisar el llegat de la “dama de ferro”... via Margaret.
Miquel Berga, publicat en el Punt-Avui 15.01.12

dimarts, 10 de gener del 2012

Sola davant el perill




LA DAMA DE HIERRO
The Iron Lady
Regne Unit, 2011.
Direcció: Phyllida Lloyd.
Intèrprets: Meryl Streep, Harry Lloyd,
Jim Broadbent, Richard E. Grant.
Durada: 105 min.
Gènere: Drama biogràfic.
Idioma: Anglès.
Data d'estrena: 05/01/2012
Phyllida Lloyd és la reconeguda directora teatral que és va fer famosa arreu a través del famós i aplaudit musical “Mamma Mia” (2008) i que després de dirigir-lo al teatre el va dirigir pel cinema amb una interpretació extraordinària, divertida i simpàtica de la Meryl Strepp.
Les coses els hi devien anar bé, ja que la pròxima pel·lícula que ha realitzat Phyllida ha estat amb la mateixa Meryl Strepp que l’ha “vestit” de Margaret Thatcher, per fer la seva personal visió de la primera ministra anglesa, la primera de la història, d’aquesta famosa monarquia, governada molt sovint per dones amb “geni”.
La pel·lícula comença amb una Margaret Thatcher, a casa seva, sola, amb 80 anys, en una decadència tant física com mental. Els fantasmes dels seus records van apareixent i es van mostrant de jove, ajudant a els seus pares que tenen una botiga d’ultramarins, molt estrictes, austers i criada com a devota metodista. Va estudiar química a Oxford, un èxit personal poder entrar en un ambient que no era de la seva classe. Aquest fet la marcarà contínuament, el seu desplaçament d’un tipus de societat en la que ella no pertany. El seu contacte quotidià amb el marit, que fa dos anys que es mort, però que ella el continua tenint present i parlant amb ell, fent-li de dona i cuidant-lo amb les petites coses quotidianes, com el que s’ha de vestir o menjar, és el que més ens mostra la directora. El seu marit, Denis Thatcher, fou un alt càrrec d’una empresa de petroli, li va pagar els estudis de dret i és va llicenciar dos anys després de casar-se, l’any 1953, el mateix any que va tenir els seus dos fills, bessons, Carol i Mark.
La pel·lícula ens va mostrant més la part íntima i personal de la Tatcher que la seva vida política, que també hi surt. Les seves decisions criticades, la seva lluita contra els sindicats, les grans manifestacions contra la seva severa política conservadora... Les discussions en el parlament, amb els seus assessors i ministres... Curiosament no surt mai cap trobada amb la Reina Isabel II. Una altre curiositat, que ja es mostrava en la pel·lícula “The Queen” (Stephen Frears 2006), és que tant ella, com el primer ministre Blair a “The Queen”, miren molt la televisió per saber que passa en el món i en el seu entorn. Ella s’assabenta que la volen destituir a traves de la televisió, i Blair s’assabentava del que feia la Reina a través del que deia la televisió.
Phyllida Lloyd ha sabut compaginar molt bé el ritme de la pel·lícula, combinant les parts intimes, amb les públiques i amb documents de l’època, que recorden que la Margaret Thatcher va ser primera ministra durant onze anys (1979 - 1990).
Finalment cal ressaltar la gran interpretació que en fa la Meryl Streep de la primera ministra i, sobretot, el treball de la veu, que sens dubte en versió doblada és perd la meitat del treball d’aquesta gran actriu camaleònica. També, esmentar el treball dels actors secundaris així com el d’ambientació de l’època .

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona / Cinema Truffaut

Els millors films del 2011


El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona tria ‘Melancolia', de Lars von Trier.

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha triat "Melancholia", de Lars von Trier, com a la millor pel·lícula projectada a les pantalles gironines el 2011. La segona millor pel·lícula és "True grit" (Valor de llei), dels germans Coen, i la tercera, "L'arbre de la vida", de Terrence Malick. De la resta de votacions és remarcable que el sisè lloc l'ocupa "Los pasos dobles", del cineasta gironí Isaki Lacuesta, l'únic autor que té dues pel·lícules puntuades (amb La noche que no acaba). El resultat de les votacions denota que ha estat un dels anys més igualats pel que fa a les pel·lícules amb més suport del col·lectiu, malgrat la diversitat manifestada en les llistes particulars de cadascun dels seus membres. També cal remarcar que la majoria de títols han estat rodats per irectors consagrats.
Rere les tres primeres els crítics gironins han situat "Misterios de Lisboa", "L'Havre", l'esmentada "Los pasos dobles","Cisne negro", "Jane Eyre", "Le père de mes enfants" i "Habemus papam" i "The artist", empatades en el desè lloc.
En el cas del film guanyador, "Melancholia", és un dels títols més venerats per la crítica especialitzada tot i que la seva presentació al festival de Canes es va veure envoltada d'una forta polèmica arran d'unes declaracions inoportunes del seu director. Protagonitzada per Kirsten unst i Charlotte Gainsbourg en els papers principals, narra en dues parts com la col·lisió imminent d'un asteroide contra el planeta Terra és assumida de manera diferent per dues germanes, l'una fectada per problemes psicològics i l'altra amargada per la vida que porta.
A "True grit" els Coen porten el seu estil al marc del western, crepuscular –com podia ser d'una altra manera?–. Amb una introducció i un final magistrals, la parella de cineastes desglossa una història típica de venjança basada en un clàssic menor de Henry Hathaway protagonitzat per John Wayne, el personatge del qual encarna en aquest remake Jeff Bridges, que no desmereix el seu predecessor.
Pel que fa a "L'arbre de la vida" és un dels films més ambiciosos de tots els temps (recorda en part 200: una odissea de l'espai) perquè vol visualitzar una cosa tan intangible com la creació del món des d'un punt de vista espiritual i focalitzat en la història d'una família marcada per la rigidesa moral impartida pel pare (Brad Pit). Tot rodat com si fos un gran poema audiovisual, la pel·lícula ha rebut una divisió d'opinions ben contrastades.
Els crítics que han votat són Jordi Camps, Ramon Girona, Íngrid Guardiola, Imma Merino, Àngel Quintana, Edmon Roch, Marta Sureda, Guillem Terribas i Paco Vilallonga.
Publicat en El Punt-Avui 09.01.12