Demà serà un altre dia.

divendres, 11 de març del 2011

Les lleis de la ficció no són les de la vida


Fa unes setmanes, com a resultat dels excessos de la llei antitabac, es va prohibir als actors de Hair que fumessin en escena. Donaven mal exemple i era perjudicial per a la salut. Ara ha esclatat la notícia que es vol processar el director del Festival de Sitges pel delicte de pornografia infantil. Se l'acusa d'exhibir una pel·lícula de ficció on hi ha algunes escenes pedòfiles. El problema és el mateix: la incapacitat per entendre que és una ficció.
Aristòtil ho va explicar molt clar al recordar que l'ésser humà té necessitat d'imitar el món i que aquest desig el porta a fingir, a fer veure que un dibuix o una representació són com la vida. Les ficcions no són mai allò real, sinó simples imitacions. Quan un actor fuma actua en un altre món –l'escena– on les lleis no depenen dels juristes sinó d'un univers possible creat per l'autor. Quan en una pel·lícula uns actors duen a terme qualsevol salvatjada, aquesta no pot ser acusada de delicte perquè pertany a un món situat a l'altre costat del mirall.
El cas del judici contra el director del festival és la crònica surrealista d'un vell despropòsit que sorgeix quan la moral vol intervenir en la ficció. El despropòsit parteix d'un principi malèvol basat en la creença que els individus no som prou responsables per no deixar-nos influenciar pel que mostren les ficcions. Quan l'Estat o la justícia creu que ha de tutelar-nos, que ens han de dir el que podem mirar i el que no, sorgeix la censura. Mentre ens amaguin les coses, mai podrem ser adults, ni anar com Alícia
a l'altre costat del mirall. Per cert, si esmento a Alícia no és per casualitat.
La immortal obra de Lewis Carroll també va néixer d'una perversió.
Àngel Quintana, publicat en el Punt 10.03.11

Jordi Pujiula, humanista i savi


Avui ha mort un amic. L'emoció que se sent quan t'acompanya la mort d'algú que aprecies i admires és gran. Molt gran. La sensació de buit crea una mena de mareig que dificulta el raonament. És quan és més fàcil caure en el tòpic i utilitzar paraules buides. No és el cas. Intentaré, doncs, explicar que en Jordi era un home bo. Bo en el sentit més ampli de la paraula.
Amb en Jordi fa anys que col·laboràvem. Ell, com a cap visible del Patronat d'Estudis Històrics, ha encapçalat un dels períodes més productius i rics en la recerca local i comarcal. El seu tarannà sempre el feia estar predisposat a col·laborar de forma entusiasta amb qualsevol dels molts projectes que rebia. De vegades insòlits, vinguessin d'on vinguessin. Des del mateix PEHOC, sempre donava impuls a les idees creatives, de recerca, estudi i debat. De ben segur, l'existència del mateix patronat avui dia és la conseqüència de la seva voluntat per no llençar mai la tovallola, tot i els moments difícils que una entitat com aquesta, de la qual fa uns anys celebràvem el 75è aniversari, acostuma a passar.
Impulsor dels Annals del Patronat. Impulsor, igualment, dels cicles que des del PEHOC organitzem anualment amb la FES i que han portat a la nostra ciutat els millors especialistes d'una grandíssima quantitat de temes dels àmbits científic, econòmic, històric, cultural i polític, per dir-ne uns quants, en Jordi ha estat un gran divulgador, a banda d'especialista en alguns dels períodes clau de la nostra història més recent.
Només per posar un exemple: ha estat president del jurat dels premis a treballs de recerca Salvador Reixach, que organitzem anualment a Santa Pau, des de la seva primera convocatòria. En Jordi participava sempre activament en el debat i coneixia amb precisió de cirurgià els continguts de la majoria, si no de tots, els treballs presentats, ja fossin tecnològics, científics, socials o bé humanístics. Era realment difícil que un tema ben tractat no l'interessés.
Psiquiatre i científic, per damunt de tot, en Jordi era un humanista. Un autèntic home d'esperit renaixentista. Un col·leccionista meticulós, gairebé febril. Assagista, historiador, metge, poeta (acaba de publicar un petit quadern de poemes), enamorat de l'art i la literatura... Un home culte, d'aquells de debò, d'aquells de la vella escola. Capaç d'interessar-se per qualsevol tema que estimulés la seva curiositat, que era molta i molt àmplia, i sempre amb voluntat d'aprendre i aportar la seva visió, sovint aguda, sempre intel·ligent. Era, i no és un tòpic, un home savi. Un home bo. Un gran amic.
Jésús M. Gutiérrez, publicat en El Punt el 11.03.11 Foto:Jordi Pujiula, pronunciant el pregó de les Festes del Tura 2006 des del balcó de Can Joanetes. Foto: J.C.

* El darrer escrit de Jordi Pujiula, es va publicar a la revista-plaqueta SENHAL , el mes de novembre 2010, amb el nom de NEO. Senhal, s'edita amb la col·laboració de la Llibreria 22

'Srpski film'


¿Prohibiríem avui La naranja mecánica, amb les seves violacions i la seva violència extrema i, per descomptat, gratuïta? ¿I què en faríem de moltes de les escenes on Tarantino deixava anar el seu vessant més gore? ¿Ens carreguem tot Pulp Fiction? ¿I el nen de Pa negre, un menor, per descomptat, que assisteix, encara que sigui en somnis, a la castració d'un homosexual que protagonitza el seu pare? ¿També la censurem? ¿I Alícia al país de les meravelles? ¿O és que no va ser la sublimació literària de les ànsies pedòfiles, refinades i victorianes, del reverend Dogson?
He vist fragments de Srpski film i també de The life and death of a porno gang, una altra pel·lícula sèrbia que tendeix a provocar el vòmit. No les defensaré, perquè sóc més partidari de la insinuació que de l'evidència. He après més de l'obscuritat de l'ésser humà en escenes que mai no he vist que no pas en obvietats que, sota l'aparença d'una metàfora «de dues dècades de guerra als Balcans» (com diu el director Spasojevic), no fan sinó despertar els instints més baixos, els més repugnants. I ens recorden, si més no, que una guerra sempre (sempre) engendra monstres. No les defensaré però tampoc no les prohibiré, i menys en el context d'un festival de cinema. ¡Quina polèmica més inútil i quina imputació més barroera contra Ángel Sala! Srpski film no és un Angelopoulos, però existeix i ens parla de com el món es pot podrir. Pensem en això.
Josep M. Fonalleras, publicat en El Periódico 11.03.11.