Demà serà un altre dia.

diumenge, 31 d’octubre del 2010

El film Partir i Sergi López al Truffaut




Catherine Corsini, directora i guionista francesa de 54 anys, ja va dirigir a Sergi López, l'any 1996, en una pel•lícula anomenada "La novelle Eve". Es una realitzadora que en les seves històries li agrada explicar i experimentar el comportament entre parelles i, sobretot, ressaltant la seva relació sexual.
A "Partir", Corsini, segueix en aquesta mateixa línea, però amb més duresa, arribant fins a les darreres conseqüències.
L'acció esta situada al sud de França. Un matrimoni d'uns quaranta anys, amb un fill adolescent, té una vida còmode, que sobre el paper tot funciona de meravella. Ella( Kristin Scott Thomas) està a casa, no treballa. Ell (Yvan Attal) treballa de metge i porta els diners a casa i té el domini sobre tot el que passa al seu voltant. Es un home progre i aparentment tolerant. Tot va bé fins que ella decideix tornar a obrir la consulta. Ell, tot generós, no hi veu cap problema, ja pagarà els costos. Durant les obres del nou consultori, ella coneix a un dels paletes, emigrant català (Sergi López). I aquí comença a trontollar la història d'aquest matrimoni que es l'enveja de l'espectador.
A partir d'aquest moment la història fa un gir i el que era de color de rosa, un mon perfecta, es converteix en una mena d'infern sense sortida. Amb una història agressiva, turmentosa i amb un "amour Fou" fins a les darreres conseqüències.
La pel•lícula té alguns alts i baixos, però queden superats per la perfecta interpretació i compenetració dels dos actors protagonistes. Les escenes intimes de sexe, gens gratuïtes, entre la Kristin i en Sergi, son creïbles i envejables.
Curiositats:
Alguns dels exteriors de la pel•lícula es van rodar en terres gironines.
Les nacionalitats dels dos actors, son respectades a la pel•lícula. La Kristina es una actriu anglesa que treballa molt sovint a França i per tant té un francès correcte. A la pel•lícula, fa d'una anglesa que és va casar amb un francès i que ha agafat la seva nacionalitat. En Sergi, és un actor català que es més conegut i premiat a França que en el seu país. A la pel•lícula fa d'un obrer català que ha anat a treballar a França, i parla un francès no tant correcta com ella, igual que a la vida real.
Els dos, en un moment de la pel•lícula, per explicar els seus orígens ho fan amb cançons que els han marcat. Ella li canta una cançó en angles i ell li canta "l'home estàtic" de Pau Riba, en català. Una Clara referència, al mateix temps, del seu espectacle teatral "Nonsolum".
Recomanació: atenció amb el principi i amb la fi.
* El dissabte dia 23/10/10, a 2/4 de 7 de la tarda la pel·lícula va ser presentada per Guillem Terribas i Sergi López .
Guillem Terribas, fulla-crítica pel Cinema Truffaut. Del 22 al 28 d'Octubre 2010

dissabte, 23 d’octubre del 2010

10 anys de Truffaut

El 17 de novembre es commemorarà l'aniversari del cinema amb la preestrena del documental d'Ava Gardner realitzat per Isaki Lacuesta
Malgrat que la “marca” Truffaut, creada pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, ja fa vint anys que funciona, enguany, concretament el proper 17 de novembre, se celebraran els 10 anys de la primera projecció com a cinema públic. Si aleshores la pel·lícula inaugural amb caràcter de preestrena va ser Así es la vida, d'Arturo Ripstein –Calle 54, de Fernando Trueba, va ser la primera pel·lícula estrenada en sessions regulars–, ara, en motiu d'aquest aniversari s'ha decidit celebrar un acte institucional commemoratiu projectant La noche que no acaba, el documental d'Isaki Lacuesta sobre Ava Gardner, basat en el llibre de Marcos Ordóñez La noche que no acaba i presentat amb èxit al darrer Festival de Sant Sebastià. Una proposta que no podia ser més adient, si es té en compte que el film està dirigit per un cineasta gironí –que a més representa la nova fornada de directors de relleu sorgits d'aquestes comarques– i que, durant uns anys, va estar vinculat al mateix col·lectiu que gestiona el cinema. Tot això, sense dir que mitja pel·lícula tracta sobre el rodatge de Pandora i l'holandès errant, que tant ha marcat l'imaginari i la mitologia de Girona i la Costa Brava.
Així mateix, aquella mateixa setmana, del 12 al 18 de novembre, es completarà l'acte de celebració amb la projecció de tres títols mítics que han marcat la dècada del Truffaut (Saraband, Mulholland drive, El silenci abans de Bach) i un d'homenatge a François Truffaut (Jules i Jim).
Durant la roda de premsa d'ahir, Guillem Terribas i Paco Vilallonga, membres del Col·lectiu de Crítics, van voler valorar aquests deu anys destacant com el cinema ha funcionat a ple rendiment malgrat viure temps de crisi “gràcies sobretot perquè gaudim d'un equip molt compacte i mancat d'esperit especulatiu i, és clar, al suport de l'Ajuntament de Girona, sense el qual el Truffaut no seria possible”. També es va recordar que el Truffaut pertany des del 2002 a la xarxa Europa Cinémas i que el projecte d'un nou Truffaut amb dues sales que tira endavant permetrà adaptar-se als “nous temps.”
L'“amic” Sergi López
Per altra banda, l'actor Sergi López tornarà novament al Truffaut per presentar avui (18.30h) la projecció de Partir, que ell protagonitza.
Jordi Camps Linnell; El Punt 23/10/10 Foto: Manel LLadó

Truffaut 10 anys en versió original


La sala gironina celebra l'aniversari recuperant els films més representatius d'aquesta dècada.
E
ls llums d'un cotxe il·luminen la carretera que simbolitza l'ascens als paradisos de la Meca del Cinema. Mulholland Drive deixa Los Angeles als seus peus, mentre de la ràdio s'escapa una sonata de Bach. Dins el vehicle, una parella escolta la melodia en silenci; feia 30 anys que no es veien. Podria ser l'inici d'una pel·lícula, però són imatges de tres films que han esdevingut mite dins l'imaginari recent del cinema Truffaut. És per això que la sala gironina rescata Mulholland Drive, El silenci abans de Bach, de Pere Portabella, i la bergmaniana Saraband per celebrar el seu desè aniversari.El president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, parla de l'efemèride com d'un bon moment "per aturar-se i mirar enrere, a veure si la feina feta ha valgut la pena". Al seu torn, l'associació arriba enguany als 20 anys de vida, i Terribas recorda els seus primers passos als cinemes Moderna i ABC fins que l'Ajuntament va adquirir el Museu del Cinema. Va ser llavors quan es va demanar al col·lectiu que elaborés un projecte de gestió, que va culminar en l'assentament definitiu al carrer Portal Nou. "Bojos", diferents i unitsEn aquesta dècada, s'ha ?aconseguit consolidar un model que és únic a l'Estat espanyol: una sala de cinema amb programació estable i permanent, en un edifici de titularitat municipal i gestionada per una entitat sense ànim de lucre. El secret, segons Terribas, és que aquells "bojos" apassionats del setè art que van unir-se fa vint anys continuen tenint les mateixes ganes de tirar el projecte endavant: "Tenim visions molt diferents del cinema, ens barallem molt i discutim si cal, però ens uneix la il·lusió del primer dia i el fet que aquest projecte és una part molt important a la nostra vida". De la mateixa manera, Terribas explica que entrar a formar part de la xarxa Europa Cinemas, que vetlla per la producció independent, els va donar un suport i un ressò internacional bàsic per al desenvolupament de la institució.Els regals d'aniversari són diversos: d'una banda, s'ha elaborat un cicle de Filmoteca amb alguns films representatius d'aquests deu anys, escollits cadascun per un crític del col·lectiu que el "defensarà" davant el públic assistent. A tall d'exemple, el president de l'associació ha triat Million Dollar Baby; el dilluns vinent es projectarà Gerry, de Gus Van Sant, i el cicle el clourà l'amor impossible i perfecte de In the mood for love.On sí s'han posat d'acord els diversos crítics és en la tria de "Les Tres Pel·lícules", en majúscules, que millor simbolitzen aquesta dècada. Són les esmentades Mulholland Drive, Saraband i El silenci abans de Bach, que es projectaran la setmana del 12 al 18 de novembre, la mateixa de l'aniversari.Mirant al futur, Terribas admet que la gran assignatura pendent és poder disposar d'una segona sala per a les activitats alternatives, i així no haver de tallar l'exhibició regular de films quan s'organitzen xerrades, presentacions de pel·lícules fora de la programació estable o durant els cicles de Filmoteca. "Les distribuïdores s'empipen, i és normal", diu, "quan lloguem una pel·lícula per una setmana i n'acabem fent només la meitat dels passis", així que aconseguir un segon espai és ara l'objectiu. El Truffaut encara els propers temps, doncs, amb energies renovades i projectes per complir. "Estem molt contents de continuar vius", conclou Terribas. I per molts anys, desitja la comunitat cinèfila de Girona.
MARTA PALLARÉS, Diari de Girona 23/10/10

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Maragall viu


Sentir Montserrat Carulla recitar el Cant espiritual, tal com el recita al final de l'obra teatral Joan Maragall: la llei d'amor, és emocionant. A banda que el poema sigui conegut més enllà de Catalunya o que no ho sigui –és el preu que paguem tots els europeus per tenir un sistema cultural en què les cultures estatals i majoritàries eclipsen les minoritàries– el cert és que el poema de Maragall mereix ser considerat una composició de referència de la tradició occidental. Independentment que sigueu creient o agnòstic–de fet l'autor serpenteja entre una actitud i l'altra– el poema commou. En el muntatge teatral de Joan Ollé culmina l'obra, pren forma de colofó, i la dicció de l'actriu, en particular als últims versos, tendeix a l'apoteosi. El Cant espiritual és un poema per ser llegit en la intimitat del lector, però també per ser escoltat, quan es diu amb la claredat i el ritme amb què ho fa Carulla. En els últims anys, Ollé ha signat diversos muntatges teatrals a partir de la prosa o el vers d'escriptors catalans. Aquest de Maragall, que s'ha estrenat a Temporada Alta, és el més reeixit de tots. Ollé treballa per immersió poètica, més que seguint un fil cronològic o temàtic. És la paraula el que pren més relleu i que perfila el món i la biografia de l'escriptor. Per això, la dicció dels actors és molt treballada, impecable. En aquest muntatge s'ha aconseguit un efecte sorprenent. Llegint l'obra de Maragall, de vegades fa ànsia la llengua que utilitza. És el barceloní de fa un segle, prefabrià, impregnat de castellanismes i d'arcaismes de la Renaixença. En canvi, sentida en aquest muntatge, la llengua de Maragall vola alt, es revaloritza. Com es revaloritza l'obra de Maragall en conjunt. Tenim la sensació que, per a força gent, l'Any Maragall servirà per descobrir un autor que dormia al prestatge dels clàssics polsosos. Servirà per fer passar Maragall de la condició de clàssic mort a la de clàssic viu, que són aquells autors que, més enllà del temps, ens parlen, amb saviesa i emoció, de les coses essencials de la vida.
Miquel Pairolí, El Punt-Avui 12.10.10 . Foto: Julieta Soler

Set anys arreu del món


"Fin du voyage" guanya el premi al millor film del Cycle Touring Film Festival
F
in du voyage, de Claude Marthaler, va ser designada la millor pel·lícula de la I edició del Cycle Touring Film Festival, celebrat aquest cap de setmana al Casino de Begur i en el marc de la celebració del primer congrés de cicloturisme a Palafrugell. Pel jurat, el film, en què es mostra l'experiència del viatge en bicicleta que va fer Marthaler durant 7 anys arreu del món, va merèixer el guardó “per la seva capacitat de mostrar, relatar un viatge i molt especialment per explicar el després: les emocions, el reconeixement i la rebuda del públic”.
Pel que fa al premi a la millor aventura, va ser per a l'obra titulada Long road north, de Gwendal Castellan i Ian Hinkle, documental que també es va endur el premi del públic. Segons el jurat, “la ruta que segueix és impressionant a nivell paisatgístic, però val a dir que són els seus protagonistes els que a través de les seves paraules, en un to de conversa privada, ens fan viure intensament i gaudir d'aquest viatge”.
El jurat d'aquesta primera edició estava composat per Empar Vaqué, naturalista i promotora del cicloturisme al Baix Empordà; Luis Markina, cicloturista expert; Guillem Terribas, membre del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona; i Mikael Colville-Andersen, fotògraf i membre del Denmark's Bicycle Ambassador.
Jordi Camps Linnell, El Punt 12.10.10

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Un dia en el rodatge


A mitjans d’octubre de l’any passat vaig acompanyar a Modest Prats en una visita a Pasqual Maragall en el seu despatx d’ex-president a Barcelona. L’editor i amic Xavier Folch, va fer d’amfitrió.
Maragall ens va rebre puntualment i cordialment i tot seguit ens va invitar en un dels despatxos de l’amplia estança.
La sorpresa va ser veure una càmera que gravava la nostra arribada. Al darrera del càmera hi havia, donant indicacions, Carles Bosch. El vaig saludar. Els dos ens vam sorprendre de retrobar-nos en aquell lloc i em va preguntar si teníem cap inconvenient en que gravessin la nostra visita. Cap, li vaig contestar. Llavors, en Carles, em va explicar que feia dos anys que seguia amb un equip reduït (hi havia el càmera, una noia i un tècnic de so) tot el que feia i deixava de fer Pasqual Maragall i així poder recullir en un documental el procés de la seva malaltia.
Pasqual Maragall va estar esplèndid i molt comunicador. Ens ensenyava el seu mòbil, una eina imprescindible per comunicar-se i, sobretot, per fer fotos i així no oblidar persones, edificis i tot el que se li posava al davant. Quan alguna vegada s’oblidava d’alguna cosa, que van ser poques, ens deixava anar: son coses de la malaltia. I en Carles observava, reia i encara de vegades es sorprenia de les sortides del ex-president. De tant en tant em comentava alguna cosa o en demanava que fes alguna pregunta. Una de les dèries d’en Maragall que feien anar de bòlid a en Carles era la música. A Maragall li encanta la música, no parava de posar-nos música i, segons en Carles, quan va en cotxe sempre n’escolta. I es clar, em deia en Carles, això ens costarà una fortuna de drets d’autor.Van ser més de dues hores, que en cap moment la mirada d’en Carles i del càmera ens va deixar. Molt poques vegades en Carles va donar alguna indicació, li agradava l’espontaneïtat de Maragall i de la gent que l’acompanyàvem, sobretot la conversa amb Mn. Modest Prats, algunes d’elles amb un perfecta italià. Fins i tot, quan en Maragall ens va invitar a passejar per la seva Barcelona. Maragall no parava d’explicar-nos anècdotes i de tirar fotos a edificis. Els vianants el paraven pel carrer i a ell li encantava... i el càmera anava recollint tota aquella intensa vida que es va oblidant.
Fa uns mesos, en Tono Folguera, productor de la pel·lícula, em va comentar que el documental anava al Festival de Sant Sebastià, que es diria “Bicicleta, cullera i poma” i que de les 50 hores de filmació s’havia reduït a unes dues hores i que la nostra visita a en Maragall, com a tantes altres, havia saltat del muntatge definitiu.

Text i foto: Guillem Terribas Roca "Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona". Publicat a la fulla del Cinema Truffaut en motiu de l'estrena i posterior projecció, del 1 d'octubre 2010 al 11 de novembre 2010