Demà serà un altre dia.

dissabte, 22 d’agost del 2009

The End


Amb poc temps de diferència hem pogut veure dues interessants, sempre són interessants, pel·lícules de Clint Eatswood: El intercambio (Changeling) i la que avui comem-te’m Gran Torino. Son dues pel·lícules ben diferents en la forma però no en el contingut. La primera està feta amb un gran pressupost, a la manera clàssica dels “grans” films de Hollywood. Amb una Angeline Jolie, en plena forma i fama, en un paper clàssic per guanyar Oscar ( i no va ésser així, tot hi estar nominada per aquesta pel·lícula, el va guanyar Kate Winslet, per “El Lector” ) i amb un esplèndid i contingut John Malkovich, en una història basada en fets reals i que Eatswood aprofita per, una vegada més, fer una dura crítica al sistema i a la manera de portar a terme les lleis americanes. Amb Gran Torino, Eatswood, amb un pressupost més reduït, que es com ell sap moure’s millor i per tant pot estar més pel que ens vol explicar, ens ofereix possiblement una de les seves millors pel·lícules dels darrers anys.
A Gran Torino, Eatswood torna a estar al darrera i al davant de la càmera i de la història que ens vol explicar. Una història, aparentment senzilla, fins hi tot molt típica i que com diuen els francesos “dejà vu”, i que ell li sap donar la volta i portar-la al seu terreny.
A través del personatge Walt Kowalski, que interpreta el propi Eastwood, entrarem en la vida d’un home jubilat, tradicional, que ha quedat vidu, que els seus fills només van a la seva, que està veient que els valors americans de sempre s’estan perdent, que viu en una casa de tota la vida i que ha quedat rodejat de gent de fora, la majoria asiàtics i que només li queda el tabac, la bandera americana en el seu jardí, la seva gossa “daisy”, unes quantes cerveses i el seu cotxe Gran Torino, que ell mateix el va fabricar quan treballava a la fàbrica Ford. Només un fet violent i injust, li farà veure, canviar i reconciliar-se amb la societat que l’envolta.
Amb aquest elements, molt ben presentats pels guionistes Nick Schenk y Dave Johannson, Eastwood torna a fer una crítica al sistema i, en aquest cas, en el mon de l’emigració, la integració i la tolerància. També, aprofita per fer una mena d ‘ “Amarcord” a tots els personatges que ell ha donat vida en la seva carrera professional com actor. I, aquest és el gran mèrit i la genialitat de la cinta i del director. Aquest recorregut, sense dir-ho ni fer picades d’ullet, que fa Eatswood a els seus personatges tant entranyables li donen a la pel·lícula el mot d’obra mestra.
A Gran Torino hi trobem al violent i intolerant Harry el Sucio (1971), el militar que ha interpretat diverses pel·lícules; el sensible fotògraf del National Geographic d’ Els Ponts de Madison County (1995), el crepuscular i acabat William Munny de Sense Perdó (1992) o el solitari i dur Frankie Dunn mancat d’estimació de Million Dollar Baby (2004).
Clint Eatswood, ho deixa clar al final de la pel·lícula, aprofita tots aquests elements de Gran Torino, per dir-nos ( a la seva manera) que ens els seus 79 anys, ja no li queden personatges per interpretat i seduir-nos. Ara, d’una manera més tranquil·la podrà estar al darrera de la càmera fent que siguin els altres, com ho ha fet d’altres vegades, que hi posin rostre a les seves històries. I així ho ha fet en la darrera pel·lícula que ha realitzat, amb el seu amic Morgan Freeman, Invictus, basada en la novel·la del periodista anglès resident a Sitjes, John CarlinEl factor humà” (editada en català per l’editorial La Campana) i que s’estrenarà entre nosaltres el 29 de gener de 2010.
GUILLEM TERRIBAS, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona (fulla-crítica, Cinema Truffaut del 21 al 28 d'agost 2009).