Demà serà un altre dia.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Demà serà un altre dia: passions i proeses de Guillem Terribas


“L’art no reprodueix allò visible; l’art fa visible”. Paul Klee

Guillem Terribas (Salt, 1951) publica la seva primera novel•la, amb un títol formidable. Demà serà un altre dia és la història d’un ahir vist des d’un ara, obrint la porta a un futur en moviment incessant. Les “aventures d’un llibreter”, tal i com resa el subtítol de la novel•la, són un projecte tenaç de reinvenció personal, d’una particular renovació i reestructuració del jo de Terribas en relació amb el seu context, tant vital (Salt i la millora perseverant) com professional (la 22 i el seu creixement diari). Una vida de cine, en efecte, però també un trajecte atapeït de realitats profundes.
Estructuralment, la novel•la segueix –com no podia ser altrament– la fisonomia del teatre clàssic: tres actes (presentació, nus i desenllaç) on, en aquesta avinentesa, el tercer acte és l’índex onomàstic que llista el gruix de noms que han fet part de la vida de Terribas. De fet, si s’acata a la precisió, la novel•la –i per això no és oportú parlar de memòries– abasta trenta anys de la vida de l’autor, dels anys cinquanta als vuitanta. Una prova d’aquesta transsubstanciació artística és la semblança del narrador amb aspectes concrets d’alguns protagonistes de novel•la (la pèrdua de la fe com Juli Soleràs d’Incerta glòria, el qual profereix una sentència que bé podria ser d’en Guillem: “No et fiïs mai de ningú que no tingui imaginació”) i sobretot de pel•lícula (la consciència de tenir quelcom propi com Tom Waits a Tallo de hierro; la positura corbada de John Wayne a causa d’una dura espondilitis i, vés per on, la reacció optimista de l’Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué, la qual davant d’un problema present sempre deia: “Demà serà un altre dia”).
Una altra manera de llegir el llibre és a partir de l’estructura bimembre. Dues parts, de sis i vuit capítols respectivament, amb una frase al final de la primera part que dóna la clau per obrir el secreter: “I aquesta és una altra història”. En efecte, a Demà serà un altre dia hi ha un detonant: la creació de la Llibreria 22 de Girona. En aquest sentit, hi ha un abans i un després de la fundació d’aquest espai cultural, i és el propi autor qui avisa que una nova història està a punt de ser llegida. Dos contes, dues narracions dins la novel•la d’itinerari, de construcció, de trajectòria. Un bildungsroman marcat pel subtítol, ben mirat: primer les aventures d’un home, després les aventures d’un llibreter. Aquestes dues visions no són, en cap cas, excloents. Guillem Terribas no deixa mai de ser l’aventurer que era de petit, que ha estat sempre, ans al contrari, les sinèrgies i les amistats, les pel•lícules i els llibres, el fan avançar com a ésser ple d’humanitat i de ganes de saber.
La memòria humana és selectiva; la d’en Guillem Terribas sembla ser indiscriminada, ampla que no pas confusa. Ell rescata una quantitat colossal de fets que, per senzills o importants, han quedat emmagatzemats dins la seva retentiva, però sap “que si ho vull explicar tot no acabaré mai, encara que ho resumeixi”. I entre aquests fets, persones o coses vistes hi ha molta informació que vol instal•lar en el present i que sembla irreal en la mesura que està recuperada d’una manera acurada i ben cosida. La precisió dels detalls que l’autor recorda –convenientment passats pel sedàs de la literatura– semblen talment els d’un narrador omniscient. La simultaneïtat, els plans paral•lels, la lògica retrospectiva (records) i la lògica prospectiva (somnis), fan senzill d’imaginar el jo de Terribas com un observador inquiet amb el do de la ubiqüitat, un d’aquells herois quotidians que saben fer del dia, una llança flexible de més de vint-i-quatre hores.
En aquest mateix sentit temporal, és interessant de destacar com el pas dels anys (a banda de les referències temporals concretes) es dibuixa a la novel•la a partir dels diversos canvis de cotxe del protagonista i dels enamoraments successius. En el cas dels automòbils, hi ha una línia recta: del dos cavalls a l’R5, de l’R5 al Citröen Dyane 6, però en el cas dels amors, la línia es transforma en cercle: Marta, Anne Zumbach, Montse Hosta, Marisa, Marta.
A Demà serà un altre dia, l’autor ha caminat i ha descaminat el recorregut narratiu, situant-se en l’indret de l’escriptor i alhora en la posició del lector. Ha escrit allò que a ell li agradaria llegir, en un acte de generositat i de força comunicativa sense oblidar en cap moment el rigor d’allò que expressa. S’ha reinventat a si mateix, transformant-se en protagonista de les seves pròpies anècdotes. La voluntat darrera, assolida sens dubte, consisteix en explicar d’on ve aquest personatge que crea la Llibreria 22 l’any 1978. Un personatge no només agitat per tot allò que es mou (pintura, teatre, ràdio, cinema, literatura) sinó empàtic amb les inquietuds dels altres, amb una capacitat extraordinària per establir sinèrgies amb qualsevol projecte, per més utòpic que pugui semblar a l’avançada. Però com digué Jack l’Esbudellador, anem per parts.

Primera part: d’un naixement a un altre.
Els sis primers capítols de Demà serà un altre dia integren un tempo de vint-i-sis anys, des del naixement del protagonista a Salt, el 14 de desembre de 1951 fins al naixement de la seva filla Paula, a Girona, el 21 de juliol de 1977. Els anys d’infantesa són els anys d’aprendre a aprendre, de descobrir la por a partir de la sang, de la descoberta de la llibertat de la natura en plenitud (al mas del tiu Lluís, a Montalban), de l’observació dels pagesos, la terra i les vaques, dels primers pensaments, de la idea de no voler créixer, de la màgia del cinema, de l’avorriment a l’escola, dels primers cigarrets, dels primers dibuixos copiats del TBO. La lectura significativa de la primera novel•la, Gerona, de Galdós, l’adquisició dels primers hàbits els caps de setmana: dissabte, teatre sobre pel•lícules. Diumenge al matí, missa voluntària; a la tarda, cinema.
L’adolescència suposa a Guillem l’aventura de descobrir la ciutat: els estudis a Girona, el món insòlit de coneixements i de noves amistats a l’escoltisme, que representa, en definitiva, una altra manera de viure la vida. Artística i personalment, el protagonista creix. I creix en una dimensió també moral: assisteix a les primeres classes de català de manera clandestina i es veu obligat a escollir entre la vida real (anar d’excursió) i l’altra existència (anar al cinema). La relació “ingènua” amb les noies, l’admiració pel glamour de les grans dones del cinema –sobretot Ava Gardner–, i el primer amor titllat d’inassolible: la Marta. Paraules d’amor que sortiran de la cançó per esdevenir un amor pur i consolidat: de la idea a la realitat, del Romeu i Julieta de la pantalla al Guillem i Marta de la genuïna vida.
Potser arran de tot aquest cúmul de descobertes que li feien ampliar els horitzons, Guillem Terribas deixa d’estudiar als catorze anys. L’accés al món laboral li fa conèixer la disciplina d’un horari i d’una responsabilitat. A Demà serà un altre dia, el protagonista sempre és més madur del que correspon a la seva edat biològica i, per aquesta mateixa raó, resulta un personatge intemporal, sense edat i en conseqüència, ric. Però l’aventurer no mor mai, amb la qual cosa “vaig combinar els meus horaris laborals amb els horaris d’aprendre la vida”. Promou La Pastera, dins la rectoria, un espai d’encontre per conversar sobre temes d’actualitat, i alhora recupera la participació a la pintura, a la ràdio i a la música. En paral•lel, en Guillermu exerceix feines de tota mena: amb un sentiment clar de no moure’s per una voluntat de canviar el món, sinó per aprendre i per passar-ho bé. Però s’equivoca quan diu: “Tinc la percepció que la meva experiència, com els meus errors, només amb serveix a mi”. Rotundament no. Demà serà un altre dia és una novel•la que, probablement sense saber-ho ni voler-ho, ajuda el lector a ser una persona més humana, a apostar per una mirada vitalista, a instruir-se en una vida plena i a saber estimar. Sí. La presència de l’amor i de la mort, dos dels pols de la poètica romàntica alemanya, enforteixen tant l’autor com el lector, conscients que entremig hi ha el dolor que acompanya la vida. Carregats d’esperances, però sense ignorar el sofriment de l’existència, avancem amb la lectura i visitem, fent-ne part de l’entusiasme, la ciutat de Venècia i ens decebem, també junt amb el narrador, amb l’escenari estrafet de Verona.
Concretament als vint-i-dos anys, en Guillem inicia el periple del servei militar al Sàhara. Sumant casualitats i atzars a la seva vida –el llibre n’és ple i de vegades fins i tot superen la versemblança de tan reals com són–, per una errada del seu pare, que l’inscriu un dia després del seu naixement, el protagonista és enviat a l’Àfrica en comptes de romandre a Girona. El primer vol amb avió i la desolació arran de la notícia converteixen l’aventurer en espia i confident que fa contraespionatge: un nou actor capaç de penjar un pòster de Romeu i Julieta que desconcerta i destaca entre els cartells pornogràfics dels companys de mili. Els records agradables d’aquells mesos en un artista com ell només poden ser el paisatge (la posta de sol més espectacular que recorda), la música (The dark side of the moon, de Pink Floid) i el bàlsam dels llibres (Cien años de soledad, de García Márquez). L’episodi al desert fou un exili, un moment on el temps es va suspendre i on el subconscient va començar a fer la seva i no va aturar els malsons fins al cap de vint anys. El retorn a Girona, lògicament, no podia ser sinó atípic, amb una sensació d’estranyament i de llunyania que fa que en Guillem necessiti marxar uns dies a empeltar-se de la natura francesa i de la neu de Ginebra. Una immensa sensació de solitud que prova de guarir tancant-se al cinema.
A Girona, novament, començarà a ampliar el seu univers, el seu tarannà innat d’André Breton, d’artista total. L’entrada al món de la comunicació i de l’escriptura a la revista “Presència” el converteix en un viatjant de dia i en un apassionat artista de nit. A això s’hi afegirà ben aviat els primers contactes amb el món de la ràdio, la lluita per la recuperació de la independència de Salt –i per extensió, de Catalunya–, la creació de l’ADAG, els viatges freqüents a Perpinyà a veure cinema, la lectura setmanal de “Fotogramas”, la recuperació de la tradició de representar els pastorets, la creació d’un grup de teatre i d’una escola d’adults a Salt, i un dels episodis més emotius de la seva vida: el casament amb la Marta en plena natura. Som als voltants de l’any 75, anys revolucionaris i molt creatius. Tan creatius, que al cap de dos anys, neix la seva filla Paula. En paral•lel, en aquest electrocardiograma que és la vida del nostre protagonista, mor el dictador i ell es queda sense feina.

Segona part: vida que dóna més vida.
Després del naixement de la Paula (el dia de Sant Daniel) i de la nova situació laboral, Guillem Terribas no es rendeix. En qüestió de tres mesos aixeca un somni: una llibreria que és aparador d’un gran nombre d’activitats culturals. Cerca de socis, de projectes, de local i inauguració. Així de ràpid: així de cert. I el narrador explica, a través d’una successió veloç de fotogrames, aquesta impressionant gestió, “mirant-ho amb la perspectiva del temps i amb l’experiència acumulada”. I aquesta experiència és la del llibreter, que tot i tenir la sensació personal de perdre la imaginació creativa envers l’art a causa de la dedicació plena a la llibreria, el que fa realment és sumar sense treva aquesta educació de la mirada que no només té, sinó que sap encomanar.
La introducció de l’ordinador, si bé resultà una eina útil capaç d’ordenar dades i clients, preus i vendes, també representà el perill d’estroncar la capacitat de memoritzar i per tant, de mostrar inseguretat davant el client. Aquest és un dels passatges més interessants de Demà serà un altre dia, en la mesura que exemplifica com amb aquestes diverses digressions sobre la filosofia de l’ofici, la crònica sentimental de la 22 agafa una potència que n’evita el sentimentalisme gratuït. Les discrepàncies entre en Guillem i la Concha, els dos portaveus inicials de la llibreria, l’híbrid dificultós de la rauxa d’ell i del seny d’ella, fa que justament després de 22 anys, Terribas quedi al cap del projecte.
A partir d’aquest punt, la novel•la retrocedeix, amb un afortunat flashback al blanc i negre, al deixatat de la història, a les bases d’una llibreria que va anar creixent alhora que creixien els seus fundadors i fins i tot la ciutat de Girona. No em refereixo pas a l’edat i als dies, sinó a la intensitat, a la passió i al dinamisme. Tècnicament, la vora no fa bosses: aquella colla d’esdeveniments encavalcats que primer s’han enumerat a ritme de persecució automobilística s’estoven i s’omplen d’informació detallada i seleccionada, com en una filmació russa: la primera presentació, les visites que es converteixen en habituals d’escriptors i polítics, l’engrossiment de les relacions amb col•lectius culturals de la ciutat, la il•lusió de la primera parada del primer Sant Jordi (un dia que, per cert, en Guillem sí que va ser una divinitat omnipresent entre la Rambla de Girona i el Teatre de Salt), la col•laboració a la ràdio per parlar de llibres i entrevistar autors, els dinars anuals amb llibreters, la relació amb els editors. A nivell estrictament personal, i de manera intercalada, s’hi narra l’establiment de vincles duradors amb escriptors, editors, actors i directors i, sobretot, el naixement del seu fill Daniel i el canvi de pis al centre de Girona.
Se’m fa precís de comentar el do de persuasió que té el narrador alhora de mostrar l’admiració que sent per diversos personatges reals. El cas d’Adolfo Marsillach és, segurament, el més determinant d’aquesta tècnica aplicada al punt de vista. Parlant de l’actor, afirma que “en sabia molt de parlar i de modular la veu per aconseguir que la gent parés atenció a les seves paraules”. ¿I què fa en Guillem real, i en Guillem protagonista de la seva novel•la sinó saber-ne, de parlar i fer-nos parar atenció a nosaltres, lectors i amics? Literàriament impecable: no som davant d’una autobiografia, reiterem-ho: som davant d’una novel•la contemporània que incorpora tècniques narratives i cinematogràfiques de primera fila. Som davant la història novel•lada d’un home que no interpreta personatges dalt d’un escenari, sinó que ho ha bescanviat “pel paper de llibreter a la llibreria”. Aquesta idea és precisament el codi del llibre i així l’hem de saber llegir.
Potser per això no estic del tot d’acord amb el text de la contracoberta: el to no és senzill, sinó treballat des de la complexitat de fer-se entenedor; el reflex no és fidel a la realitat objectiva, sinó a la realitat del personatge que s’hi autoretrata i que, en conseqüència, s’hi autoficcionalitza i actua com a tal; la recreació no és trepidant, sinó fonamentalment literaturitzada i per tant, pensadíssima. I malgrat que en Guillem pensi que “quan et diuen que ets imprescindible corres el perill d’arribar a creure-t’ho”, ha de saber que ell ja és imprescindible per a més d’una i de dues persones. I ho sap. La seva és una novel•la feta a partir de retalls, talment la seva vida, feta d’aventures, proeses i passions: “Tinc els dits i les mans brutes de tant remenar retalls de premsa i altres papers. Els anys em van passant per davant”, escriu Terribas amb un to de realisme absolut no exempt d’interpretació i de suggerir una imatge cinematogràficament molt potent i que literàriament respon al manuscrit trobat, en aquest cas, a la confecció del text total, a partir de fragments.
Som dins una pel•lícula, d’una bona pel•lícula construïda per un guionista d’excepció. S’acosten els rètols finals i el llistat d’actors i figurants que han fet possible el film. El protagonista, sol en el seu espai de treball, tanca l’ordinador (l’arrel) i la llum de l’estança (la saba). Mira els llibres que l’envolten per darrera vegada abans de marxar, a càmera lenta. A fora, ja és de nit, el moment propici per a la creació de móns. S’allunya solitari caminant per un carrer buit. Probablement fa fred i hi ha un deix de boira: l’escalf habita dins seu. El cant ha estat creat. I, per què no, gira la cantonada i encara divisa l’aparador de la 22. Topa amb una ombra recolzada a la paret. És l’Ava Gardner. Li dóna foc. Ell encén un Rex...


Per molts anys, Guillem.

14 de desembre de 2009
Anna Carreras

divendres, 4 de desembre del 2009

El mestre llibreter


En la mort de l'activista i, també, llibreter Feliu Matamala, comentava a en Pere Rodeja, fill, que esperava tardar molts anys (li deia entre 30 i 40, per tirar llarg) a haver d'escriure sobre la mort del mestre Pere, el seu pare. Ahir, a primera hora del matí em va trucar en Pere, fill, amb rerefons de plors, per donar-me la trista notícia de la mort del seu pare. I m'ha recordat el que vaig dir-li la setmana passada. Ni ell ni jo ens havíem de pensar que aniria tan ràpid. Ni el mateix Pere, que encara divendres passat vaig estar amb ell a la seva llibreria comentant coses de llibres, amb aquella bonança i amabilitat pròpia del mestre i amic. En Pere era l'enveja i al mateix temps la provocació per ser millor, per ser un bon llibreter. Tots hem «patit» que quan es parla de llibres i de llibreries ell, en Pere, era per boca de tots els ciutadans el millor; el que més memòria tenia, el que sabia trobar més ràpidament un llibre, el que sempre sabia a on era i a on podia trobar el llibre que el client li demanava. Encara avui, en parlar d'ell, m'han recordat aquesta professionalitat. I aquesta era l'enveja que sempre li he tingut, que li hem tingut tots els seus companys de professió.En Pere de Can Geli era d'una raça de llibreters que s'han extingit. Aquella manera de treballar, d'atendre el client, de saber el que vol i de suggerir, s'ha acabat. Amb ell, s'ha mort una manera de fer i ser llibreter.Però la seva memòria, la seva experiència i el seu saber ens han d'ajudar a perfeccionar-nos i tenir un model, encara que el temps i les circumstàncies no són els mateixos que els que ell va viure com a llibreter.Per sort, per a Can Geli, per a la Llibreria Geli de l'Argenteria i per als ciutadans, ens queda l'altre Pere de Can Geli, el seu fill.
Guillem Terribas, publicat en El Punt 03/12/09. Foto Martí Artalejo

L'ofici de llibreter


Fa més de tres anys, els Amics del Museu d'Art que, entre moltes coses, organitzen les 6 hores de lectura pels volts de Sant Jordi, com altres anys, em van comentar el que volien fer. Volien dedicar les sis hores a "Els llibreters". Sense dubtar un moment, els vaig suggerir que si volien parlar d'Els llibreters, la persona que ens representava i que era la figura idònia d'El llibreter, era en Pere de Can Geli, en Pere Rodeja. I així ho van creure adient tots els altres companys llibreters. Aquella nit alguns llibreters vam acabar la vetllada llegint diversos fragments de llibres que estimem. Jo vaig poder llegir, tenint al davant en Pere Rodeja, el fragment de Cien años de Soledad, on García Márquez parla del librero catalan. Per a mi en Pere sempre va ser i serà el llibreter, el librero catalan, l'home que més dignament ha portat el nostre ofici, durant pràcticament tota la seva vida fins al seu darrer dia. El Pere, sense moure's de la llibreria del carrer Argenteria, ha aconseguit ser admirat i respectat, no només pels llibreters de Girona, sinó de tot el país. En Pere era una persona intel·ligent, culta, amable, que sabia el que el client volia o necessitava i amb una memòria prodigiosa. Tenia, també, un humor molt anglès i un somriure per sota el nas irònic, que el feia una persona entranyable. El seu ofici de llibreter ha estat i serà un model per a nosaltres, els llibreters que l'hem conegut i per les noves generacions.
Guillem Terribas (Publicat en el Diari de Girona 03/12/09) Foto: Diari de Girona

diumenge, 29 de novembre del 2009

Girona és la segona amb 19 estrelles Michelin rere Barcelona i davant de Madrid


Les suculentes estrelles Michelin acaben de situar Girona en segon lloc (19) per darrere de Barcelona (32) i per davant de Madrid (16) i Sant Sebastià (15), en el palmarès de la qualitat gatronòmica, segons la prestigiosa guia Michelin. Un any més s'ha vist reforçat el nombre d'estrelles, ja notori, dels establiments gironins.
El Celler de Can Roca acaba d'ascendir a la primera categoria de la cuina mundial, ja habitada per El Bulli de Roses, i Girona fa història tenint per primer cop dos "tres estrelles". Can Roca s'ha convertit en el setè establiment de l'Estat espanyol amb tres estrelles.
Només Sant Sebastià emet més claror de triple estrella, amb tres establiments, però la província basca té un sol restaurant amb dues estrelles (com Girona) i "només" 4 establiments amb una estrella, per 11 de Girona, després de les que acaben d'aconseguir el restaurant Bo.tic de Corçà i la Fonda Xesc de Gombrèn. Seria injust no esmentar l'estrella guanyada per Paco Pérez a l'Enoteca de l'Hotel de les Arts, que computa a Barcelona, tot i ser ell al còmput gironí per l'estrella que manté el Miramar de Llançà.
Barcelona té dos triplets, com Girona, mentre Madrid no en té cap. Les Cols d'Olot planta una fita gironina a la categoria de la doble estrella, liderada per Madrid amb tres restaurants, per dos de Barcelona.
Catalunya té quatre establiments de tres estrelles (Sant Pau, El Racó de Can Fabes, El Bulli i El Celler de Can Roca), contra tres del País Basc (Akelare, Arzak i Martín Berasategui).
L'ascens al cim de les delícies del paladar satisfà Ignasi Martín, director de l'Escola d'Hostaleria i Turisme de Girona. "Aquesta és una inversió a la llarga. Hem trigat molts anys a recollir els fruits", comenta Martín. L'escola estava ahir de celebració perquè entre el seu professorat figura Joan Roca. Albert Sastregener, de Go.tic, i Pere Planagumà, de Les Cols, també són exalumnes del centre.
La directora del Patronat de Turisme Girona-Costa Brava, Dolors Batallé, afirmava tenir "plena consciència de la importància de l'oferta gastronòmica" i per això "les accions de promoció van sempre acompanyades de degustacions". "Ens ajuda moltíssim tenir aquí els millors cuiners del món".
Concentració per SMS
Una espontània concentració d'admiradors d'Eel Celler de Can Roca es va produir ahir al vespre convocada per SMS. Hi havia el cuiner Pere Massana (una estrella) i altres amics d'El Celler com Àlex Rodríguez, Joaquim Hugas, Toni Batllori, Xavier Nicolazzi, Guillem Terribas, Josep M. Fonalleras, Francesc Ferroni, Paco Basso i, entre altres, Pere Arpa (1 estrella).
Després d'entrar un a un aplaudint a la recepció del restaurant, van brindar per l'èxit dels germans Roca i van fer un tastet de formatges. Absorbit pel món mediàtic barceloní, Joan Roca s'ho va perdre. Josep Roca no va poder contenir les llàgrimes.
Daniel Bonaventura * Diari de Girona, 27.11.09. A la foto, el germans Roca, Joan, Jordi i Josep.

Girona acomiada a Feliu Matemala


L
'església de Santa Susanna del Mercadal es va omplir per acomiadar l'empresari i activista cultural Feliu Matamala, que va morir diumenge als 97 anys. La cerimònia per l'ànima de Matamala va reunir nombrosos representants de la classe política local. El fèretre estava cobert amb una bandera catalana i un estelada. En les primeres fileres es van situar tots els familiars. A pocs metres, rebien l'escalf de l'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, el delegat de la Generalitat, Jordi Martinoy, i el subdelegat del Govern, Francesc Francisco-Busquets.
També hi van assistir regidors de CiU com Carles Puigdemont o Albert Riera, d'ERC, com Cristina Alsina i Miquel Poch, l'escriptora Maria Mercè Roca o l'exconseller i parlamentari nacionalista Felip Puig. Pel PSC, també van ser presents a l'últim adéu la regidora de Cultura, Lluïsa Faxedas, i la tinenta d'alcalde de Coordinació Territorial, Isabel Salamaña. Entre la societat civil també es va poder veure el llibreter Guillem Terribas i l'empresari Jordi Comas.
Feliu Matamala va iniciar la seva activitat professional com a projectista industrial l'any 1943, va crear l'empresa Stein, encara existent, i el 1963 cofundava la llibreria Les Voltes, a la qual ha dedicat els últims anys de la seva
vida. Va ser un ferm defensor i propagador de l'ús social del català.
DIARI DE GIRONA

Els vostres clàssics: SHERWOOD ANDERSON


El "Premi Llibreter" és una feliç iniciativa del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya, antiga de fa quasi deu anys, que ha viscut moments "polítics" enormement reveladors. Ara fa cosa de tres anys, si no em falla la memòria, el jurat d'aquest premi dimitia en bloc afirmant que la presidenta del gremi, que no fa gaire va ser reelegida per al càrrec contra la candidatura de l'amplíssim Guillem Terribas, de Girona, els pressionava per aconseguir que la literatura en llengua catalana hi fos premiada més espessament. El cert és que. un autor català l'ha guanyat poques vegades, però això no hauria de preocupar a cap bon amant de la literatura -matèria universal des de fa almenys cinc segles-, ni tan sols a qualsevol catalanista que sàpiga en què consisteix la traducció literària, el mèrit que comporta, i el favor enorme que li fa a un país amb una tradició narrativa tirant a escassa: aquests haurien de pensar que, en ser premiat un bon llibre escrit originalment en la llengua que sigui, s'eleva per art de màgia literària la qualitat de les lletres de casa nostra. Per a ocasions com les que desitjava la presidenta, ja existeix el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que, justament, sovint s'atorga amb una independència absoluta respecte a la qualitat literària del que un hom o una don hagin pogut publicar: així funciona el patriotisme. La literatura és tota la resta.

Aquesta proclama ve a tomb arran la concessió del premi d'enguany a un llibre extraordinari de Sherwood Anderson (1876-1941; no sé per què els periodistes van difondre e1latiguillo que el premi s'havia concedit a "un autor difunt"; ¿és que no s'ha de poder premiar la traducció d'un clàssic que ha significat una fita en la història de la literatura mundial i significa una catharsis per a la nostra?), val a dir, Winesburg, Ohio, editat originalment l'any 1919. L'edició catalana la trobareu a Viena Editorial, i la castellana a Acantilado, calentes totes dues i molt ben traduïdes. Hem dit que la proclama del primer paràgraf venia a tomb pel sol fet que Anderson, en aquest llibre, va aconseguir una cosa que, per culpa de tanta beateria patriòtica, a Catalunya s'ha aconseguit molt poques vegades: parlar dels avatars de la vida d'un poblet de 4.800 habitants-,en el cas d'avui, perdut en el Middle West nord-americà-, i, alhora, oferir al món un llibre d'una dimensió gairebé còsmica -perquè n'hi ha prou amb un sol ésser humà perquè despunti el cosmos, és a dir, tota la vida, si un hi para atenció-, sens dubte avalada per una capacitat de l'autor, pròpiament religiosa, de considerar les coses d'aquest món sempre a mig camí de dues circumstàncies: néixer i morir.

Anderson ha estat sempre un gran desconegut entre els lectors catalans i castellans. Va succeir, possiblement, que fins i tot als Estats Units -lloc en què l'influent Lionel Trilling va desaconsellar-ne la lectura en un gest incomprensible en un crític de la seva intel·ligència; a Pavese, en canvi, li agradava des de l'any 1931-, Anderson es veiés eclipsat per una sèrie d'autors, gairebé tots de l'anomenada Lost Generation, que, comptat i debatut, li ho devien gairebé tot, i un bon tros a dos altres gegants tampoc gaire editats aquí: Theodor Dreiser i Sinclair Lewis, autor, aquest, d'un llibre que porta el mateix títol del carrer en què passa tot el que es narra a Winesburg, Ohio: Carrer Gran. La fama merescuda de John Dos Passos, F. Scott Fitzgerald, Hemingway o Thoinas Wolfe va deixar en segon terme uns quants llibres del nostre autor d'avui -de mèrit especial ho són els dels anys vint-, que, veritablement, no sempre poden fer la competència a U.S.A, El gran Gatsby, Els primers quaranta-nou contes o Del temps i del riu. Però el fet és que sense Anderson i Lewis, com hereus genials de Melville, de Whitman i de Twain, no hi hauria hagut les grans lleves de narradors nord-americans que admirem tant, i això val tant per a la Generació Perduda com per a Truman Capote, encara.

La proposta narrativa d'Anderson en aquest gran llibre no podia ser més simple: agafar una vintena d'homes i dones del poble que hem dit, fer-los passar discretament pel sedàs de la mirada del periodista George Willard, i exposar a la llum pública -,el lector- tot allò que hi ha de secret, però tremendament palpitant, en les vides d'aquests protagonistes en sfumatto que apareixen al llibre: un mestre d'escola és perseguit pels benpensants del poble perquè han confós la seva afecció amb la pederàstia; una mestra que jeu despullada al llit, llegint un llibre, és espiada per un capellà protestant que veu capgirades totes les categories morals que posseïa; un botiguer treu de l'establiment, brandant una pistola, un viatjant que volia endossar-li qui sap quina modernitat; un home s'estranya de vetllar el cos de la seva mare perquè, segons que diu, ella era molt més alta del que representa aquell cos al llit de mort. I així tot el llibre. ¿Havia Anderson llegit, abans d'escriure'l, els contes dublinesos de Joyce, publicats l'any 1914? Podria ser. Sigui com vulgui, el llibre és tot ell una desfilada de revelacions i epifanies, en el sentit més pròpiament religiós i menys missaire de la paraula.

JORDI LLOVET, publicat en el Quadern d'El País 12.11.09

dimarts, 24 de novembre del 2009

Els Jugadors de Whist. Una lectura


Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) ja té una llarga experiència en el món de les lletres. El 1990 va publicar el seu primer llibre Cercles d’infinites combinacions (Empúries, descatalogat) i fins a Els jugadors de whist ha conreat l’assaig, la crítica, la novel·la, contes... Aquesta experiència i les llargues hores de lectura l’han conduït durant una llarga temporada a escriure aquesta novel·la plena de vida, d’experiència i, sobretot, de bona escriptura. El mateix Vicenç reconeix que a “Els jugadors...” hi ha abocat tot el que podia i volia dir sobre un món, un temps i una ciutat, Figueres, que coneix molt bé. De fet es el món en que ha viscut i on s’ha format.
Els jugadors de whist és una novel·la que aplega diferents gèneres: el dietari, la biografia, la crònica, el pensament i la divulgació. Evocació dels primers anys de joventut; les primeres amistats, el paisatge dels primers anys de vida i que mai t’abandonen; els primers amors i els primers desamors; el món dels “rebels sense causa”; l’arribada al món dels adults amb totes les seves conseqüències: el treball, el matrimoni, els fills, les separacions...
Vicenç reivindica una ciutat, Figueres, com a decorat de la seva història. Hi ho fa com si fos Brooklyn, Manhattan, el Raval o Montmartre. És la història d’una generació, que utilitzant l’argot cinematogràfic (cosa que ell fa contínuament a la novel·la per descriure una situació o un personatge), anomena de “La Guerra de les Galaxias”. Però, també es vàlida per a qualsevol generació, entre d'altres coses perquè entre unes i altres només hi ha algunes variacions puntuals.
Les referències, les recomanacions tant literàries com cinematogràfiques, són per tenir en compte. També el gran coneixement que desborda en Vicenç sobre les noves tecnologies de la comunicació.
Vicenç Pagès ha escrit un cocktail molt ben combinat que es fa llegir. Possiblement, hi ha abocat massa de tot, però com diu ell, “he quedat sec”. Ho ha deixat anar tot. Ara es cosa nostra, del lector, saber païr bé tot el que, magistralment, ens explica i escriu. De moment, tant crítica com públic l’està acollint molt bé i serà, sens dubte, una novel·la que calarà dins el panorama narratiu català.
Per acabar, transcriuré un paràgraf del llibre:
“Quantes pel·lícules hem vist que culminen amb una grua oferint una visió des de les altures que ens allunya dels personatges fins que desapareixen, absorbits per l’entorn?”(...) “ara sí, la càmera es desplaça a poc a poc cap amunt, cap els núvols, i la cançó s’acaba en aquest moment perquè ha arribat la FI”.
Guillem Terribas

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Ara que son Fires... el pregó del 2004

Guillem Terribas fa una defensa de la Girona acollidora en el pregó d'inici de les Fires.
Reconeix que la ciutat no és perfecta però demana als gironins que li donin «el color i la vida que encara li falta»

DAVID BRUGUÉ . Girona
A Girona ja és oficialment festa major. El conegut llibreter i activista cultural Guillem Terribas va obrir oficialment ahir les Fires de Sant Narcís amb la lectura d'un pregó curt i amè en què va evocar les seves arrels de saltenc per fer, d'aquesta manera, una defensa de la ciutat que l'ha acollit. I és en aquesta ciutat acollidora, va dir, que s'han de buscar els nous colors de Girona, que ha passat de «ser grisa i negra a començar a tenir color». Terribas va reivindicar una ciutat que reconegui la diversitat de cultures i va demanar als gironins que li donin «el color i la vida que encara li falta». La plaça del Vi va tornar a quedar plena de gironins que seguien el pregó, després del qual el grup Deambulants va realitzar un impressionant espectacle de dansa vertical.


+ Terribas, amb el puny alçat, amb Anna Pagans, Joan Manel del Pozo, Joan Olòriz i Quim Nadal. Foto: Q. PUIG.
Guillem Terribas, tot i ser un dels personatges més coneguts de la ciutat, no és nascut a Girona. Va néixer a Salt, i ahir ho va posar de rellevància. Tot i ser veí de Girona, però, va assegurar que tenia clar que la seva ciutat, sense renunciar als orígens saltencs, era Girona. Una Girona que l'ha acollit i que no és perfecta. Una Girona que s'ha d'anar fent dia a dia i que ha canviat. «Girona ha passat de grisa i negra a una Girona que comença a tenir color», va dir el pregoner, que va reivindicar precisament el caràcter de ciutat que a ell el va acollir: «Som nosaltres els que l'hem de fer acollidora, habitable oberta. Som nosaltres que li hem de donar el color i la vida que encara li falta.» I va ser en aquest context que va demanar que la ciutat del futur sigui capaç de ser també acollidora i reconegui la diversitat de cultures, i animi la vida als barris. Terribas va tenir un record especial per a un altre personatge que la ciutat també va acollir, el sarrianenc Just Casero, que dóna nom també als premis, que ell va qualificar com «la joia de la corona de la Llibreria 22», establiment que ell dirigeix. Les seves passions també van tenir lloc en el discurs, i no es va estar de dir que tots hem de ser una mica Juan Nadie, com deia Gary Cooper a la pel·lícula de Frank Capra, que, va recordar, acaba de sortir en DVD. El pregó va acabar amb un «visca les Fires de Sant Narcís i visca Girona». Com és habitual, el pregó va ser escenari també de reivindicacions. La de la plataforma Aturem la Guerra, que va demanar llibertat per als presos en l'operació Estany, i la dels membres de La Màquia, que van desplegar una pancarta amb el lema La Màquia no es tanca. El regidor de Medi Ambient, Ponç Feliu, va dir després de l'acte que l'Ajuntament no n'ha ordenat el tancament, sinó que, arran de les queixes dels veïns, s'han donat tres mesos perquè es millorin qüestions relatives a olors i sorolls al local. Va insistir que dialogarà amb La Màquia.
Publicat a El Punt el 29/10/04


PREGÓ FIRES DE GIRONA 2004

Bona nit gironins i gironines, durant una colla d’anys he estat com ara vosaltres, a baix del balcó escoltant el que deien els pregoners ( els nuncis de les Fires i Festes de Sant Narcís). Més d’una vegada em deia a mi mateix: si un dia sóc l’escollit per anunciar les fires que diré? . Com ho diré?. Ara sóc aquí dalt i ja fa dies que dono voltes al pregó: que us puc dir per animar-vos a participar i a celebrar les fires d’aquest any?

Com mes d’un ja deu saber, vaig néixer i vaig créixer a Salt. És a Salt on gràcies a l’escoltisme, al món de la pintura, del teatre, el meu primer cinema, (on vaig aprendre a mirar la vida d’una altra manera) vaig tenir consciència de que el meu país era Catalunya i la meva llengua el català. Tot això, vaig viure-ho a Salt. Però, ja aleshores, també tenia clar que la meva ciutat era Girona. Les poques vegades que hi baixava, eren cites esperades: alguns dissabtes a mercat i de vegades per anar a comprar roba nova. Sobretot quan s’acostaven les fires i amb elles el fred i el canviar de vestimenta, deixar els pantalons curts pels llargs.

A Girona hi vaig tenir el meu primer treball als catorze anys, a l’emblemàtic Hotel Peninsular. Abans, també, hi havia estudiat el batxillerat a l’Institut Vell. Vivia a Salt, però ja tenia ben clar que la meva ciutat seria Girona, sense renunciar mai els meus orígens saltencs.

Quan l’Alcaldessa em va proposar fer el que ara estic fent, per una banda em vaig sentir afalagat, de l’ altra em va entrar una mena de neguit (que ha anat augmentat en els darrers dies, amb les mostres d’afecte que m’heu anat donant) de ¿com fer-vos participar de les meves inquietuds ?. ¿ Com puc animar-vos a celebrar les festes d’aquest any?.

Girona no és perfecta. Només faltaria. Ni en Billy Wilder ho era. I si la nostra ciutat ja fos perfecta, jo no tindria cap possibilitat de poder participar en la construcció d’aquesta utopia que es la perfecció de Girona.

Durant aquest últims dies, mentre treballava, caminava pels carrers, parlava amb la gent, solitàriament..., pensava en com engrescar-vos i en trobar el to de la prèdica d’avui. Perquè jo us voldria parlar de les coses quotidianes, del dia a dia, parlar de la gent, parlar de la convivència, del veïnatge, de la solidaritat, del compromís amb la ciutat. De conèixer millor el nostre entorn, dels que estan malalts, del somriure dels infants, dels que estan sols. Ja ho sé que tot plegat sona a utòpics, però són aquestes petites coses les que ens fan més humans. Girona, ara es molt més coneguda per les seves pedres, la seva història i per la seva transformació i, també si voleu especulació,... Girona ha passat de grisa i negra a una Girona que comença a tenir color.

Ciutadans i ciutadanes: som nosaltres els que l’hem de fer acollidora, habitable, oberta. Som nosaltres els qui hem de donar-li els colors i la vida que encara li falta. Tots plegats hem d’ésser una mica “Juan Nadie” com deia en Gary Cooper en la pel·lí de Frank Capra, del mateix títol (que per cert ara n’ha sortit en DVD la versió catalana amb el nom de “l’home del carrer”, títol que ja fa anys i panys es el d’una cançó d’ en Pi de la Serra). Tots plegats –“homes i dones del carrer” no esperem que ens ho facin. Posem-nos al davant per fer i refer la Girona del futur on es reconegui la diversitat de cultures, s’animi la vida en els barris, treballem i denunciem els seus problemes i les seves mancances.

Som nosaltres - i ningú més - que podem fer una Girona modèlica. Només cal que ens coneixem i ens ho creguem. Hem de passejar-hi i civilitzar-nos per aquesta nostra ciutat. L’hem de descobrir i re- descobrir cada dia de cada dia, amb un aire d’enamorats.

Molts deveu conèixer el text de Josep Pla del seu formidable i recomanable llibre de “Girona, un llibre de records”. Pla, explica la seva arribada i el seu primer encontre amb la ciutat de Girona, en el passatge que diu: Anàvem passant el carrer de Pedret quan de sobte Girona se’ns presentà, sobre l’arc de la tartana, amb tota la seva impressionant monumentalitat. Fou com una fuetada i em semblà que àdhuc l’euga alçà una mica les orelles davant de les ratlles verticals. Jo vaig quedar immòbil com una perdiu parada per un gos. Vaig quedar com clavat”.

Des d’aleshores, quan passo per aquell indret de Girona que encara conserva la mateixa vista (afortunadament ha millorat el seu aspecte) em ve el record aquest text de Josep Pla i em quedo, també, boca badat. I penso amb la sort de viure en una ciutat com aquesta, una ciutat que m’ha donat molt. Molt més del que jo li puc tornar.

Seria llarga la llista de tot el que he après de Girona i de tot el que he mirat d’aportar a la ciutat. Només vull esmentar la perla de la corona de la Llibreria 22: el Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero, en memòria d’un home de fora, d’un home del carrer, que ens va deixar prematurament ( ara fa vint-i-quatre anys, els mateixos que el Premi)

i que va treballar per millorar aquesta nostra ciutat que també el va acollir.

I, avui, des d’aquest balcó, voldria agrair a totes les persones que han fet possible bona part del meu somni: Treballar per millorar aquesta ciutat que ja m’he fet meva i que tant bé m’ha acollit.

Aprofitem doncs aquests dies de festa. No estan de festa, sinó fent festa. Transformem tots plegats aquesta ciutat. Perfeccionem aquestes fires. Entre tots, segur que ho aconseguirem.

Visca les fires de Sant Narcís !!, Visca Girona !!.


dimarts, 13 d’octubre del 2009

Equador, ja fa mesos...


Del 31 de gener al 9 de febrer, vaig fer una estada a l’Equador, amb el meu germà Xarli. Vam anar a veure la meva filla Paula, que hi va estar-hi una llarga temporada per qüestions professionals. Vam estar a la capital, Quito. Dos dies a Cuenca i a Puyo, on tenia la residència la Paula.
Vaig voler escriure aquesta “aventura”, però ho vaig deixar a mig fer. Cada vegada em costa més escriure “aventures”. La prova es que fa més d’un any que havia d’entregar la segona part del llibre “Demà serà un altre dia” i, de moment la cosa va per llarg. La meva filla es va “muntar” un blog per explicar les “experiències” equatorianes. He manllevat el que ella va escriurer en el seu blog de la nostra estada en aquelles terres. Ho va titular: A la selva i falta gent!!.


M'hauria agradat que fóssin els mateixos protagonistes qui us expliquéssin les seves aventures a la selva equatoriana, però ja fa una setmana que van marxar... se'ls troba a faltar!!L'entrada en avioneta va ser a Toñampari, territori Waorani. Estava previst que no s'hi poguéssin quedar massa estona, però va arribar la pluja i no van tenir més remei passar una bona estona a la pista, envoltats de gent que els feia festes i ells encantats!!Un altre dia van sortir d'excursió amb en Diego, un guia molt enrollat que va aconseguir que es pintéssin la cara, mengéssin formigues i caminéssin durant una llarga estona. Sembla que s'ho van passar prou bé, oi?



diumenge, 4 d’octubre del 2009

TOT PER UNA CARAVANA


Cada vegada costa més impressionar a un espectador o a un lector amb una història, encara que sigui nova. Cada vegada costa més que un es quedi atrapat d’una narració sobre la vida quotidiana. Cada vegada costa més trobar històries ben explicades.
La jove directora americana Courtney Hunt, ho aconsegueix en aquest film de factura independent i que va obtenir el Gran Premi del Jurat al festival de Sundance i el passat any el Premi d’interpretació per Melissa Leo en el Festival de Sant Sebastià, que també va estar nominada a l’Oscar a la Millor actriu en l’edició passada.
Ja a l’any 2004, Courtney, va fer un curt on explicava la història d’una mare que la vida li va a la contra i acaba essent còmplice d’una dona india per traslladar immigrants a través de la frontera canadenca a l’estat de Nova York. Tres anys més tard, va aconseguir els diners necessaris per portar a terme el seu primer llarg i explicar aquesta història tal com l’havia concebuda.
Courtney té tres elements a favor per a dur a terme la seva aventura cinematogràfica: una bona història basada, en alguns aspectes, en fets reals; el paisatge: la neu, el blanc intens de les grans extensions i el fred que no t’abandona durant tota la pel·lícula i, finalment l’actriu Melissa Leo, que està extraordinàriament bé i creïble en el seu paper de Ray Eddy, una dona, amb dos fills adolescents, abandonada a la misèria pel seu marit que s’ho ha gastat tot en el joc i els ha deixat a pocs dies de les festes de Nadal i pressionada per la necessitat de canviar de casa-caravana en que hi mal viuen tots tres. Melissa Leo, es una veterana actriu poc coneguda pel gran públic i que va destacar en un petit paper com a dona de Benicio Del Toro a 21 gramos d’Alejandro González Iñárritu l’any 2003.
Impressionant la primera imatge que veiem de la protagonista Ray Eddy (Melissa Leo) a primera hora del matí, amb els peus nusos sobre la neu, amb un tatuatge sobre els dits; la càmera que va pujant i ens mostra la mà tensa que aguanta un paquet de cigarretes mig buit, fins arribar a el seu rostre, nu, sense maquillar amb pipades de cigarreta i els ulls plorosos i desesperats, amb la mirada perduda. A partir d’aquesta imatge ens adonem de que la cosa va de debò. Aquí hi ha història, una gran actriu i una directora que sap el què ens vol explicar.
Frozen River, no només és una pel·lícula sobre el problema entre fronteres i la immigració il·legal, també es una pel·lícula sobre la vida quotidiana a l’Amèrica profunda. Una lluita per viure la vida de cada dia, per tenir les petites coses que per ells són grans i necessàries. També, de com la vida a vegades ens pot anar a la contra d’una manera continuada. Que cada dia es van complicant més les coses i que per més que lluitis, no tires endavant. Frozen River, no és només una història de perdedors, sinó que fins hi tot té un punt d’esperança, d’amistat i de solidaritat, que l’espectador agraeix.
Si Truffaut va dir que “qui estima la vida va el cinema”, històries com la que ens ha explicat Courtney Hunt, fan que la gent vagi el cinema i per tat, estimin la vida.
GUILLEM TERRIBAS. Crítica-full informariu del Cinema Truffaut de Girona (25.09.09)

RETARD


Fa uns dies, viatjant amb uns amics, vaig patir cinc hores de retard en el vol que ens havia de tornar a casa. Després de la primera reacció furibunda, després de la primera voluntat de remoure cels (massa llunyans) i terra (massa propera) per descobrir què havia passat i per anar a reclamar a una oficina inexistent amb un inexistent personal d'atenció a l'usuari, després de la primera i desagradable sorpresa de veure com el vol no s'enlaira a l'hora prevista, saps que t'esperen molts minuts perduts, moltes estones de no saber què fer, molts instants d'avorriment. Hi ha gent per a tot. N'hi ha que deambulen sense un rumb fix: recorren el perímetre de la sala d'espera com si fossin agrimensors. N'hi ha que s'asseuen i miren de dormir, una actitud inútil i poc assenyada: les cervicals se'n ressenten. N'hi ha que compren una ampolla de ginebra a la botiga lliure d'impostos i elaboren un combinat casolà, amb una mica d'aigua tònica. N'hi ha que llegeixen i n'hi ha que fan veure que llegeixen. N'hi ha, també, que expliquen aventures d'altres retards. N'hi ha que es converteixen en els herois de la nit i busquen signatures entre els passatgers per presentar una demanda (inútil) a la companyia aèria. N'hi ha que parlen de les excel·lències de Roma (uns italians) i n'hi ha que lloen les belleses de Barcelona (uns catalans). No s'entenen i acaben la conversa en anglès, que és una de les coses més depriments que hi ha al món. Els responsables de Ryanair no diuen res. Els rumors diuen que l'avió s'ha espatllat i que n'esperem un que arriba de Sicília i que, un cop hagi aterrat, ens durà a Girona. De fet, no és que no diguin res. És que no n'hi ha. Després de tot aquest temps, pugem finalment a l'aparell. La gent està tan cansada, tan farta, tan deixada anar, que ningú no piula. La sonsònia és la mateixa de sempre: uns cupons de la sort, uns cigarrets sense fum, uns perfums. Sort que, al final, no fan sonar la corneta del setè de cavalleria per anunciar que han arribat a la destinació abans d'hora. Sort, perquè, si no, hi hauria hagut assassinats. Segur.
JOSEP M. FONALLERAS (El Punt 03.10.09)
Foto: G.T.R.

diumenge, 27 de setembre del 2009

Demà Serà un altre dia


En aquests temps en què vivim ens ha tocat viure a un ritme vertiginós. El pas del temps ja no es compta per dies i hores, sinó per revolucions per minut i terabytes per segon. Allò que ahir era una novetat, avui ja ha passat a la història; i això succeeix amb tot el que ens rodeja, però, a més, tenim la sensació de viure nosaltres també a una velocitat excessiva. Probablement Sanitat aviat haurà de posar comptadors de ritme cardíac pels carrers que, com els radars de trànsit, controlaran el màxim permès per l'Organització Mundial de la Salut.
Amb els llibres passa una cosa semblant. Les llibreries i les biblioteques sempre havien estat reductes de calma i de silenci. Els llibres eren el producte pacient d'erudits i d'artesans i quan arribava el paquet amb les novetats s'obria amb una emoció continguda, com quan el sacerdot destapa una vegada a l'any les relíquies del sant. Ara, en canvi, els llibres són un producte més, amb data de caducitat i que només sobreviuen durant uns dies en la nevera de les novetats.
Segurament per tot això, m'ha semblat que el millor homenatge que podia fer a en Guillem Terribas, llibreter de professió i agitador cultural de vocació, era llegir el seu llibre de records ara, quan ja se suposa que els altres llibreters, si encara no l'han venut, ja l'han relegat al piló dels llibres per tornar a la distribuïdora. Però si he llegit Demà serà un altre dia ha estat també per una altra raó: perquè tenia la sospita que en ell hi trobaria una part molt important de la meva pròpia història.
I així ha estat. Llegint-lo he repassat noms propis i llocs comuns que estan penjats en les sales de la nostra memòria comuna, il·luminades cada vegada amb una llum més tènue i visitades només molt de tant en tant. Sembla estrany que ens dediquem més a l'estudi de fets ja molt llunyans que a intentar comprendre la nostra realitat més propera. Sempre he estat de l'opinió que la història hauria de començar a explicar-se pel final i llibres com el d'en Guillem són una bona excusa per fer-ho, un punt de partida, a mi m'ha servit. Continuaré intentant escriure amb ell nous capítols d'aquesta història, perquè demà sempre serà un altre dia.
QUIM CURBET (Diari de Girona, 23.09.09)

dilluns, 7 de setembre del 2009

ISIDOR CÒNSOL, en el record (03.09.09)


Isidor Cònsol i Giribet (Bellpuig, Lleida, 1948), un home de la Catalunya endins, de la terra ferma, que es va dedicar en cos i ànima al món del llibre. Des de la crítica a l’escriptura d’assajos i biografies, i darrerament de les seves vivències personals. També editor. I aquí es allà on va intentar, i algunes vegades ho va aconseguir, oferir als lectors allò que a ell li agradava i en que hi creia, des de promoure les traduccions de l’Alcorà a la Divina Comèdia o els Assaigs de Montaigne al català, en edicions molt acurades i respectables, fins a potenciar i donar conèixer a autors com Jaume Cabré, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Josep Mira, …
Isidor Cònsol creia en el llibre i ,també, en els llibreters. A la que podia anava a promocionar, juntament amb l’autor, els llibres que publicava a les llibreries i allà on calgués. La seva figura alta, apersonada i plena de vida, com li correspon a un home de la terra ferma, que li agrada la natura i caminar enmig d’ella, no ha pogut superar el càncer que fa un any i poc més se li va detectar. Fins els darrers dies, es va mantenir com si res. Encara recordo el darrer Sant Jordi, presentant als llibreters les darreres novetats, explicant com si res el que la seva editorial, Proa, ens oferia. I, també, a principis de juliol a la seu del Grup 62, anant a supervisar els llibres que sortirien per la tardor.
Amb l’Isidor Cònsol durant molt anys ens vam tractar. I ens vam tractar bé.
Descansi en pau.
GUILLEM TERRIBAS. Foto: Isidor Cònsol, en primer pla, presentant el llibre de Vicenç Pagès "DE ROBINSON CRUSOE A PETER PAN UN CANON DE LITERATURA JUVENIL", a la Llibreria 22.

40 anys, després



Fa 40 anys, un 8 d’agost de 1969, a les 10.35 del matí els Beatles, John Lennon, Paul McCarthney, Ringo Star i George Harrison, es van fotografiar, envoltats de multituds, en el (ara famós) pas de vianant del carrer on hi tenen encara el estudis de gravació Abbey Road, prop de l’estació de metro St John's Wood. La foto es del fotògraf Ian MacMillan i només en va fer sis tomes.
La fotografia va servir de portada a els Beatles pel seu darrer disc, Abbey Road, que van gravar junts. El 17 de setembre farà 40 anys que va sortir a la venda.
A la foto de la dreta, personatges rememorant la mítica fotografia, 40 anys després.
A la web d’Abbey, hi ha una càmera que filma contínuament la gent que passa pel famós pas de vianants http://www.abbeyroad.co.uk/visit/.

dilluns, 31 d’agost del 2009

MAL DE PEDRES Milena Agus


Aquesta petita gran obra ens transporta els anys d’acabada la segona Guerra Mundial fins els nostres dies. La història d’una dona, explicada per la seva néta, que viu en un poble de Sardenya, a Callet, d'on és l’autora d’aquesta novel·la curta (95 pàgines), escrita amb delicadesa i al mateix temps amb una gran força narrativa. La protagonista està descrita com “era una criatura feta en un moment en el qual Déu simplement no tenia ganes de fer les dones en sèrie de costum i li va agafar la vena poètica i la va crear”. O l’amor està definit com “ l’amor no es preocupa ni per l’edat ni per res més que no sigui l’amor”.
Una joia de la literatura: petita i delicada.
En català esta editada per Empúries amb traducció d'Andreu Moreno / en castellà esta editada per Siruela i traduïda per Cecilia Filipetto.
GUILLEM TERRIBAS

dijous, 27 d’agost del 2009

DOS DIA DE AGOSTO


Hace unos días tuve noticia de un hombre al que se le quemó la casa en la que moraba, tras lo cual decidió pasar sus días en una barca. A su lado, un adolescente fabricaba un anzuelo con alambre. Comprendo que, enunciado así, pueda sonar a chino. Pero es que, por exigencias del guión, debe sonar a chino.
Me desplacé a Girona con mi amiga Eva Portell, librera vocacional. En una crepería, engullimos una galleta bretona, regada con cerveza y vino tinto. A media tarde, enfilando la cuesta de la calle Força, nos detuvimos en la librería de viejo del señor Cortés. El caos reina en los escasos metros cuadrados del establecimiento. Pilas de libros que jamás tendrán asignado su lugar en una estantería etiquetada. ¡Qué más da! Uno no puede pasear por la mas famosa de las calles de Girona sin entrar a curiosear en esa covacha de las esencias culturales.
Al día siguiente tenía una cita con otro librero, el embajador de Salt en Girona, Guillem Terribas. Nos vimos en Barcelona. Le acompañaba su hermano menor, Charlie (por Charlie Rexach). Tras nuestra entrevista, los Terribas estaban invitados a una comida en la casa del actor Sergi López y familia., en Vilanova. Surgió de improviso. Subimos los tres en mi coche y nos dirigimos a Vilafranca, puesto que disponíamos de cierto tiempo. Desayunamos unos vinos, charlamos de casi todo. Les mostré lo más hermoso de mi ciudad. La gente de la Catalunya Vella usa poco de la Nova. Yo les recomiendo que se den un garbeo por nuestras ciudades, nuestros viñedos, arrozales, playas y castillos. Volví de las horas pasadas con los Terribas y de la magnífica vista marítima que se disfruta desde el jardín de la casa de López con una sensación de felicidad. Abrí el volumen adquirido el día anterior en la librería de Cortés, Com un núvol lleuger, las segundas versiones de poesía china que hizo Marià Manent. El poemario lleva una dedicatoria del traductor: ¡menuda cantidad de autógrafos he llegado a cosechar por estas librerías de Dios! Comprometería a demasiados vivientes –algunos, famosos- revelar lo que hicieron con sus libros dedicados. Me lo callo. Prefiero regresar al hombre que, tras incendiarse su casa, vivió en una barca. Al enamorado que, bajo el balcón, oía el ruido de las tijeras de su amada al coser. A la bella caligrafía de Manent.
JORDI LLAVINA (La Vanguardia dia 19.08.09)
Fotos: Jordi LLavina (Foto Wordpress) // Xarli Terribas, en el Camp Nou (Foto: G.T.R.) // Sergí López i Guillem Terribas, al Restaurant Negra Fum (Foto: Salvador García-Arbós)

dissabte, 22 d’agost del 2009

The End


Amb poc temps de diferència hem pogut veure dues interessants, sempre són interessants, pel·lícules de Clint Eatswood: El intercambio (Changeling) i la que avui comem-te’m Gran Torino. Son dues pel·lícules ben diferents en la forma però no en el contingut. La primera està feta amb un gran pressupost, a la manera clàssica dels “grans” films de Hollywood. Amb una Angeline Jolie, en plena forma i fama, en un paper clàssic per guanyar Oscar ( i no va ésser així, tot hi estar nominada per aquesta pel·lícula, el va guanyar Kate Winslet, per “El Lector” ) i amb un esplèndid i contingut John Malkovich, en una història basada en fets reals i que Eatswood aprofita per, una vegada més, fer una dura crítica al sistema i a la manera de portar a terme les lleis americanes. Amb Gran Torino, Eatswood, amb un pressupost més reduït, que es com ell sap moure’s millor i per tant pot estar més pel que ens vol explicar, ens ofereix possiblement una de les seves millors pel·lícules dels darrers anys.
A Gran Torino, Eatswood torna a estar al darrera i al davant de la càmera i de la història que ens vol explicar. Una història, aparentment senzilla, fins hi tot molt típica i que com diuen els francesos “dejà vu”, i que ell li sap donar la volta i portar-la al seu terreny.
A través del personatge Walt Kowalski, que interpreta el propi Eastwood, entrarem en la vida d’un home jubilat, tradicional, que ha quedat vidu, que els seus fills només van a la seva, que està veient que els valors americans de sempre s’estan perdent, que viu en una casa de tota la vida i que ha quedat rodejat de gent de fora, la majoria asiàtics i que només li queda el tabac, la bandera americana en el seu jardí, la seva gossa “daisy”, unes quantes cerveses i el seu cotxe Gran Torino, que ell mateix el va fabricar quan treballava a la fàbrica Ford. Només un fet violent i injust, li farà veure, canviar i reconciliar-se amb la societat que l’envolta.
Amb aquest elements, molt ben presentats pels guionistes Nick Schenk y Dave Johannson, Eastwood torna a fer una crítica al sistema i, en aquest cas, en el mon de l’emigració, la integració i la tolerància. També, aprofita per fer una mena d ‘ “Amarcord” a tots els personatges que ell ha donat vida en la seva carrera professional com actor. I, aquest és el gran mèrit i la genialitat de la cinta i del director. Aquest recorregut, sense dir-ho ni fer picades d’ullet, que fa Eatswood a els seus personatges tant entranyables li donen a la pel·lícula el mot d’obra mestra.
A Gran Torino hi trobem al violent i intolerant Harry el Sucio (1971), el militar que ha interpretat diverses pel·lícules; el sensible fotògraf del National Geographic d’ Els Ponts de Madison County (1995), el crepuscular i acabat William Munny de Sense Perdó (1992) o el solitari i dur Frankie Dunn mancat d’estimació de Million Dollar Baby (2004).
Clint Eatswood, ho deixa clar al final de la pel·lícula, aprofita tots aquests elements de Gran Torino, per dir-nos ( a la seva manera) que ens els seus 79 anys, ja no li queden personatges per interpretat i seduir-nos. Ara, d’una manera més tranquil·la podrà estar al darrera de la càmera fent que siguin els altres, com ho ha fet d’altres vegades, que hi posin rostre a les seves històries. I així ho ha fet en la darrera pel·lícula que ha realitzat, amb el seu amic Morgan Freeman, Invictus, basada en la novel·la del periodista anglès resident a Sitjes, John CarlinEl factor humà” (editada en català per l’editorial La Campana) i que s’estrenarà entre nosaltres el 29 de gener de 2010.
GUILLEM TERRIBAS, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona (fulla-crítica, Cinema Truffaut del 21 al 28 d'agost 2009).

dimecres, 29 de juliol del 2009

La poesia de la Festa Major

Quan s’arriba a l’equador de l’estiu, la majoria de les poblacions de les nostres comarques i de més enllà, es temps de festa. Es temps de sortir al carrer, de parar la fresca, de sopar en llargues sobretaules sota la nit de l’estiu i la llum de la lluna… Es temps de Festes Majors.
Una vegada més a Salt, tornarem a gaudir de pregó, de sardanes, concursos per la mainada, de tardes a la vora del ter, de dinars amb família, amb amics i coneguts. Dies curts amb nits llargues, banyades de suor i d’alcohol . D’atraccions (que cada vegada les posen més amagades i fora del centre de la vila), de balls de tarda i de nit. D’orquestres de tota la vida i de grups que comencen i d’altres que son l’atracció dels més joves. Uns dies que cada vilatà la viurà a la seva manera, però serà la nostra Festa Major.
Aquest any, dins els actes de la Festa Major, hi haurà un acte literari. Cosa extraordinària, ja que no és té mai en compte a la hora d’organitzar els diferents actes de la Festa Major. I el més greu, es que no només és un oblit del nostre poble, sinó de la majoria dels pobles. Es veu que la disbauxa està renyida amb la cultura del llibre.
Deia, doncs, que aquest any, a Salt, dins els dies de la Festa Major, hi haurà un esdeveniment literari. Serà el dia 24 de juliol. Serà la presentació del llibre “Sonets de sotavent” de Salvador Sunyer i Aimeric. El llibre que ha editat CCG edicions, dins la col•lecció Biblioteca Fundació Valvi, amb un pròleg de Mariàngela Vilallonga, professora de la Universitat de Girona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Salvador Sunyer, un saltenc de tota la vida (Salt, 1924) amb una trajectòria impecable, tant social com cultural en el nostra poble i arreu de Catalunya. Un home senzill, amable i intel•ligent. El primer alcalde que va tenir el nostre poble, amb la recuperació dels drets democràtics, després de la guerra civil. Actual Cronista Oficial de la vila de Salt i fill de predilecte del poble (1992), Creu de Sant Jordi (1994).
Salvador Sunyer, un Gran Home, un Saltenc de soca-rel, ha recollit en aquest volum que serà presentat el divendres dia 24 de juliol, un recull del millor de la seva poesia. Un total de 101 sonets que ha escrit al llarg de la seva vida. A la contraportada del llibre hi podem llegir, entre altres coses que: “Sonets de sotavent és un recorregut vital i poètic de gairebé 60 anys a través de la història del seu poble, d’una societat que evoluciona i d’una llengua que és matèria de lluita i d’identitat”. També, en el pròleg la professora Vilallonga, diu del llibre i de Salvador Sunyer: “L’amor a la vida. A la natura, a les persones es fa present en molts dels poemes de Sunyer. Als poemes d’amor a la dona que ha estat companya de viatge i esposa i mare dels seus fills, hi hem d’afegir els que palesen l’amor als fills i als nets, i al seu Pla dels Socs i a la seva vila de Salt, a la vida viscuda amb alegria i també amb obstacles...”
Aquesta trobada amb la poesia, amb en Salvador Sunyer, amb els amic i coneguts, ha de ser un dels actes més concorreguts de la nostra festa major. No podem ser insensibles a les paraules, a el pensament d’un home que representa els valors de la nostra vila. Ha de ser una trobada literària, de reconeixement, d’agraïment i, sobretot, molt festiva.
I acabo amb un dels poemes del llibre, escrit el 22 de maig de 2001 i que va obtenir el Premi Extraordinari Falset 2001. El poema es titula “Alca’t, camina”

“Al Pla dels Socs la tarda es marfonia / rere un vol ras de garsa i d’oriol. / L’àlber en primavera s’adormia / veient, entre els canyars, colgar-se el sol./ No hi veig persones. Sóc a penes fulles / i herba segada en un prat perdut./ Baixen pel Ter i em punxen com agulles / onades de silenci i solitud. / Ara arriba un infant. Cau i le’n salva / de prendre mal, el braç d’un romaní. / Cercant ajut, ell mira enrere.../ Alça’t camina! Fill, ets a trenc d’alba, / què hi fa que t’esgarrinxi una drecera?/ Has de mirar endavant per fer camí!.

Guillem Terribas (Publicat a la Revista de Salt "La Farga" extra d'estiu Juliol·Agost 2009)

dilluns, 20 de juliol del 2009

CARTA A JOAN SAQUÈS


Text demanat per Natàlia Molero per publicar-lo en un llibre homenatge a JOAN SAQUÈS editat per la Fundació Valvi el juliol de 2009 i no ha estat publicat(?).

Girona, 3 de març de 2007 (Festa de la independència de SALT)

Recordat Joan i aquesta expressió es ben certa, encara dissabte passat a la “mani” que es va fer per reclamar la llibertat de la Núria Portules davant del Govern Civil i més tard a la Delegació del Govern a Catalunya, amb en Tià Salellas i altra gent, varem comentar que com altres vegades, tu estaries allà fent-nos costat (per cert, ara els mossos fan un desplegament de material i de personal que riu-te’n dels grisos).
Be, tornem a començar, Joan , et recordem i t’ho volem dir, encara que sigui a través d’una carta “fictícia”, cosa que ara que recordo tu jo no ens vam cartejar mai. O pasaves per la Llibreria o jo per Cultura i allà comentàvem el que havíem de fer , sempre relacionat amb llibres, cinema, viatges (els teus)... Ara que hi penso, tampoc hi havia això tant utilitzat ara de l’internet. Em penso que a tu t’agradaria això de poder navegar i consultar les coses mes rares a traves de l’ordinador. L'inconvenient més greu dels correus (cartes) electrònics, es la gran quantitat de “porqueria” que s’hi cola. Però vaja, em sembla que t’ho passaries bé.
Joan, al que anàvem. Fa deu anys que sobtadament ens vas deixar. Quina putada! T’acabaves (això pensàvem) de recuperar d’un avís d’atac de cor. Uns dies abans, encara vas passar per la llibreria a mirar guies de viatge per començar a organitzar (o com a mínim poder somiar) un dels teus viatges. Tenies tantes ganes de fer coses... tot i que ja n’havies fet moltes.
La nostra relació, ho deus recordar, va començar allà pels vols de l’any 1974, amb una visita a casa teva per demanar-te que anunciessis les teves bugaderies (Tintoreria Núria) a la Revista Presència. Durant un temps em vaig dedicar a buscar publicitat per la revista Presència, en que aquella època en Jaume Curbet n’era el gerent i em va demanar, en uns moments que jo no tenia treball, que l’ajudes en les tasques de promoció de la revista, que en aquella època estava en plena forma, sobretot en la seva actuació cívica i reivindicativa. Tu hi estaves molt involucrat socialment i molt sensible a temes catalanistes... i a més era el començament de la formació d’associacions i partits polítics. Tu, sempre, de Convergència.
Però on realment varem tenir una relació assídua i cordial es quan tu vas ésser Coordinador dels Serveis Territorials de Cultura i jo President del Gremi de llibreters de Girona. Moltes fires del Llibre Infantil arreu de les comarques vam muntar i inaugurar. Primer havíem d' anar a convèncer els ajuntaments i llibreters...llavors els diners i la promoció i, finalment la inauguració. Em fa gràcia recordar l’anècdota que sempre explicaves durant les inauguracions. Allò de que quan eres petit havies de llegir en castellà, els contes i els “tebeos” i aquella famosa frase de “perro sarnoso...”. Viatges, sopars i dinars ens van acompanyar en aquestes aventures i moltes vegades amb la “Merceditas” al darrera i, moltes altres, amb l’amic i col•laborador teu, Jaume Planas. I després, les trobades mensuals amb l’escriptor del mes. Una vegada al mes acompanyàvem a l’escriptor de torn a alguna escola, institut, biblioteca o una xerrada a la Casa de la Cultura. També al dinar, només faltaria!... i la necessària i puntual roda de premsa, després del bon àpat, en que ens venia una nyonya a tots dos i em sembla que també a l’autor i els mateixos periodistes ... Van ésser dies de conèixer personatges molt interessants, al voltan de la taula, i alguna vegada que altra ens acompanyava l’alcalde Nadal, el diputat de cultura d’aquell moment a la Diputació (en Carles Paramo...) o fins hi tot el president. Parlàvem de literatura, de política, de cinema i de les coses de la vida amb Montserrat Roig, Quim Monzó, Jordi Coca, Maria Mercè Roca, Maria Mercè Marçal, Sergi Pàmies, Josep M. Espinàs, Isabel Clara Simó, Miquel Martí i Pol, Imma Monzó, Josep M. Benet i Jornet, Jaume Cabré, Maria de la Pau Janer, Francesc Parcerisas, Narcís Comadira... i tants i tants grans personatges de la literatura catalana.
Durant aquesta llarga temporada, vaig arribar a conèixer (bastant) la teva persona, les teves debilitats i la teva generositat, el teu optimisme... la teva solitud en alguns moments, la importància de la família i dels amics. I sobretot l’amor a Catalunya i la gran admiració i obediència a Jordi Pujol. Però, no tenies pels a la llengua. Deies el que pensaves i això, Joan... no et va fer bé políticament parlant. Mai vas poder portar a terme el teu somni d’anar al Parlament de Catalunya.
Eres alt i gros i de vegades patòs, però quin cor, quina generositat i quines veritats que deies. I, eres conseqüent. I molt treballador. Amant de les pedres, de l’arqueologia i la restauració en general. Normalment sempre duies pols a les sabates i als pantalons.
Bé, Joan, faig totes aquets “recordatoris”, ara després de 10 anys que no ens veiem , entre altres coses perquè la Natàlia Molero, la que et va substituir en el càrrec ( no ho va fer pas malament) i que junts vam anar al Tanotori de Can Poch a , on vaig et veure per darrera vegada el teus cos sense vida. Doncs la Natàlia està preparant ( amb l’ajuda de molta gent) un exposició homenatge a la teva persona i la Fundació Valvi publicarà en forma de llibre una sèrie de cartes adreçades a la teva persona (aquesta entre d’altres).
També, Joan, perquè m’ha anat bé fer aquest passeig per la memòria d’un temps i d’un país i d’una gent, que ja no tornarà. I m’ha agradat tornar a estar amb tu i(encara que com he dit fictíciament) per moltes d’aquestes coses que avui t’he escrit no t’ho havia dit mai. I no per manca de temps, es que (per desgràcia) no ens ho diguem tot moltes vegades en vida.
Una abraçada i a veure si ens retrobem allà on siguis.
Guillem Terribas

MODEST



Hi ha noms que són més amples que d'altres, que quan els dius abracen algú important que el duu o que l'ha dut i que de tan important com és ha acabat essent-ne art i part, propietari de ple dret.
Això passa sovint amb els noms d'alguns polítics, d'alguns escriptors, d'alguns artistes... En Quim i l'Anna no són a Girona els pares de Maria, la Marededéu, sinó els dos únics alcaldes, Nadal i Pagans, que en 30 anys de democràcia ha tingut la ciutat. Dir Arcadi és afegir-hi immediatament Calzada. En Guillem és un guru cultural que oficia des de la 22, mentre en Pere ho fa des de can Geli. Dir Javier i sentir Cercas és tot u. Just és a Casero el mateix que Enric és a Marquès. Paco, Domènec i Emília demanen ?cognoms preclars: Torres Monsó, Fita i Xargay. A algú se li acudiria escriure a Girona darrere Darryl altre cognom que no fos Middleton? Santiago porta a Sobrequés; Carles s'ajunta a Rahola; Aurora i Prudenci, a Bertrana; Jaume, a Marquès. L'Emili més famós de Girona és l'Emili Grahit; l'Isidre més reconegut, l'Isidre Vicenç; la Carme més coneguda, la Carme Ribas Mora. Hi ha gironins que han ocupat amb tanta força els seus noms que els han fet seus: en Lluís de l'Arc, el Sr. Francesc Civil, en "Tià" Sebastià Salellas... D'altres, a més, han dut els seus noms i cognoms més enllà de les fronteres: Silvestre Santaló, Xavier Cugat, Rafael Masó. I encara al nomenclàtor de carrers és possible casar noms i persones. Sixt, Anselm, Claudi, Ferran, Fidel, Bernat, Cristòfor, Juli, Laureà, Miquel o Narcís agafen volada seguits de Vilà, Clavé, Girbal, Puig, Aguilar, Boadas, Grober, Garreta, Dalmau, Blay o Xifra...
Però tot això només són noms emmotllats amb més o menys fortuna a un avatar polític, cultural, històric... Si hi ha un nom que a Girona tradueix amb precisió l'ésser i l'essència, la substància i l'esperit de la persona que el porta, aquest nom és Modest aplicat a Modest Prats, sempre precedit d'un prenom que el defineix amb precisió: mossèn Modest.
JORDI VILAMITJANA - Foto: DG (Diari de Girona, 09/07/09).
Foto: Marc Martí ( Modest Prats a la 22)

Finançament a l'Ateneu


Dinar a la docta casa de Barcelona amb Jordi Llavina i Narcís Garolera per parlar de tot, com bons ateneistes

Em truca en Jordi Llavina: «Hauríem de trobar-nos per dinar en Narcís Garolera, tu i jo; xalarem.» En Jordi Llavina, home de lletres que ho sap tot de les lletres, fa servir paraules així, xalarem. De vegades em truca a les hores més intempestives per dir-me que xala tant amb tal o tal altre llibre que està llegint, i que me'l recomana. «Que dormies?» «I ara, Jordi, com vols que dormi, a aquesta hora?» Quedem que el dimarts dia 14, dimarts passat, Quatorze Juillet, ens trobarem al restaurant de l'Ateneu Barcelonès, lloc on fa mitja vida en Narcís Garolera, «otro que tal» en el camp de les lletres estudiades, analitzades i anotades. He dit «otro que tal» perquè durant la conversa que mantindrem riurem com bojos dels castellanismes que s'imposen, i molt concretament d'aquest.
Ens trobem a l'Ateneu el dia i l'hora convinguts, i el que no sabíem és que el cap de setmana anterior s'hauria aconseguit el finançament. «Potser hauríem de parlar del finançament», diem. Ho diem, ho intentem, però divaguem tant i saltem tant d'una cosa a l'altra, que no ens hi acabem de concentrar, i això que és el finançament més important que ha tingut Catalunya, fins ara. Deu ser cosa de l'Ateneu. Totes les cases tenen el seu misteri, i de la mateixa manera que a certa hora de la nit les masies perdudes a les muntanyes estan poblades de follets i fantasmes, tu entres a l'Ateneu i ja pots voler parlar de finançament o de maria santíssima, que sempre se t'acaben asseient a taula els ectoplasmes de Josep Pla, Josep M. de Sagarra o del doctor Quim Borralleras. Llavina, Garolera i jo decidim que el cànon literari en prosa del segle XX està format per aquest trio: Pla, Sagarra i Gaziel, i que d'aquí no ens trauran. L'Ateneu invita molt a pontificar categòricament. Quan anem per enfocar el finançament, entra al restaurant en Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, amb l'Imma Merino, que han quedat amb el propietari de les llibreries La Central. Caram amb la concentració de lletrats. Un llenu que buenu, que diem a Mataró. Ens saludem, parlem, aquestes coses. On érem? Ah, sí, el finançament. Aporta Llavina: «En Sala i Martín n'ha parlat avui a RAC1, per carregar-se'l.» Jo informo que Sala i Martín és nadiu d'un barri rural de Cabrera de Mar, al Maresme, que es diu Agell. «Agell? Ager, agri; camp, en llatí.» Anàvem per anar al finançament i ja ens n'hem tornat a allunyar.
«A mi, sabeu?, la dona em va deixar.» Es veu que ho deia, per descriure una situació personal viscuda, J.V. Foix. «Un decasíl·lab perfecte», afirma Garolera, que és qui ha portat el poeta i pastisser a la taula, no em facin dir com. «Foix deia que els catalans parlem en decasíl·labs.» Estic a punt de preguntar a Garolera i Llavina, que són els que hi entenen, si hi ha decasíl·labs imperfectes, però llavors ja hem saltat a una altra cosa. Per exemple, a l'arròs que en Llavina i jo mengem, i que trobem molt bo, i als espaguetis amb pesto que ha triat Garolera, sobre els quals el deglutidor es reserva l'opinió potser perquè jo m'he fet el pavero dient que a casa els cuino tan bé amb alfàbrega fresca, pinyons, mantega, oli i una punta d'all per donar-hi intenció. Recordo que un dia vaig veure Foix en un banc de la plaça de Sarrià llegint El Correo Catalán. «Devia buscar-hi allò que no diu La Vanguardia.» Som tan savis, tan ateneistes...
«L'Antoni Castells ha dit que és bo.» Ep, d'en Castells ens en fiem. «Però l'Artur Mas ha dit que és dolent.» També ens fiem d'en Mas. Mas i Sala i Martín per un cantó, Castells per un altre. Dos a un. De quants diners ben bé parlem? Ningú no ho sap del cert. Esquerra diu que Zapatero els ha promès 3.800 milions. Zapatero? I Esquerra se'l creu? Potser els ha promès amb un decasíl·lab perfecte. Esquerra és molt sensible a la poesia. Carod diu que ha llegit més de mil llibres de versos. «Mentre no siguin versos de balancí... Joan Coromines anomenava versos de balancí els que fan nyic, nyic, cantarella.»
Garolera ve de Ceret, on ha assistit a una cursa de toros, organitzada dins els actes del Quatorze Juillet, que ha estat amenitzada per una cobla que ha tocat Els Segadors, La Santa Espina i L'Estaca. Els homes que aplanaven l'arena duien barretina. El que aquí és espanyolisme allí és catalanitat. No acabarem d'entendre res mai del tot per molt que ens hi esforcem.
Ara no podem recordar si és Pla o Sagarra qui en una de les seves cròniques de les tertúlies de l'Ateneu explica que un dia va entrar Francesc Pujols –era Francesc Pujols?– i va anunciar: «Sabeu? M'he casat amb la minyona; fem el mateix i m'estalvio la setmanada.» Això sí que és finançament.
Baixo per la Rambla. Qui va ser aquell que, també a l'Ateneu, va dir: «Avui, passant per davant de la Virreina he perdut la fe»? Jo hi passo per veure si la recupero.
MANUEL CUYÀS (El Punt 19.07.09)
Foto:Lluís Cruset (La Bibioteca de l'Ateneu de Barcelona)