Demà serà un altre dia.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Tota una vida


Vaig néixer a Salt. Un poble de pagès amb dues fabriqués tèxtils, amb uns 10.000 habitants allà pels vols dels anys cinquanta. Les ribes del riu Ter que separen Salt de Sant Gregori i una mica més amunt les gorges de Canet d’Adri, van ser uns espais de llibertat i, també, per aprendre a nedar. Amb els anys, el poble de Salt ha deixat de ser de pagès i les seves hortes s’han convertit en carrers amb pisos i, han tancat les fàbriques. Actualment hi viuen uns 27.000 habitants, de totes les ètnies conegudes i per conèixer. Ha esdevingut el poble més intercultural del país. Salt es resisteix a ser una “barriada” de Girona, creant alternatives culturals i socials. Es una màquina de anar-se renovant.

Des de fa uns anys visc a Girona. Ciutat, que de ser gris i negra, ha esdevingut un referent. S’hi viu bé a Girona. Tot ho tens a mà. Però, això també comporta algun problema: quan es vol fer algun retoc, tota la ciutat trontolla, com ho farà ara amb la moguda de l’arribada del TAV.

Fa uns anys, dir que eres de Girona, feia “pagès”. Ara, fins hi tot amb un cert punt d’exageració, ho proclamen arreu. Hem guanyat amb autoestima.
Es un luxe les possibilitats que tenim els que vivim al Gironès: amb unes distàncies mínimes, tenim la plana, el mar i la muntanya. Fins i tot algun volcà. Tenim un aeroport, el de Vilobí d’Onyar, amb un trànsit impensable fa anys, que et permet anar a fer un cafè a Roma amb un anar i tornar.
La Vall del Llémena, llocs molt arrelats a els meus records: les primeres coves que vaig visitar foren a Llorà i el restaurant de Fontsabeu, al mateix Llorà, amb sopars-tertúlies d’anys y panys i que encara durent. I a Sant Martí de Llemana, Mn. Modest Prats, ens va unir en matrimoni amb la meva dona.

La descoberta d’uns paisatges i unes poblacions a través de la carretera, ara molt més presentable, que va de Girona a Olot, passant per Bescanó, Bonmati... o la d’anar a la costa passant per Quart, Cassà de la Selva (curiosament del Gironès i no de la Selva) o Llagostera.
Hi estic bé al Gironès. Amb tot, l’expressió de “Girona, rai” no m’agrada, perquè no tot son flors i violes, també tenim els nostres maldecaps. Però aquesta es una altra història.

Guillem Terribas

*
Publicat a la Revista "Descobrir Catalunya" Octubre 2008. Presentació especial dedicat al Gironès.