Demà serà un altre dia.

diumenge, 30 de març del 2008

"Els Terribas" a Sant Cugat del Vallès 28/03/08

GuillemTerribas i Mònica Terribas a la Llibreria Paideia de Sant Cugat del Vallès.
Fotos: Carles Pineda.

Demà serà un altre dia. Aventures d'un llibreter. Guillem Terribas
(Barcelona: Ara Llibres, 2008).
Llibreria Paideia, Sant Cugat del Vallès, divendres 28 de març del 2008
(Text de Mònica Terribas)
Bon vespre a tothom.
Espero aquest cop tenir més sort que la darrera presentació de llibre en què vaig participar: era el llibre que havia escrit la meva mare, la Magda Sala. EI llibre es titula: Devoció per uns colors. Jo no participo mai en presentacions de llibres, però com que era família ... i en Puyal ja havia fet la presentació a la 22, la de Lleida em va tocar a mi. I se'm va ocórrer explicar que gràcies al Barça, que havia mantingut la mare tan ocupada durant tants anys de la meva infantesa, adolescència i joventut, jo m'havia convertit en una persona autònoma, independent ... no li va agradar, gens, a la mare, perquè s'ho va prendre com un retret, com si no fós veritat que el Barça sempre l'ha abduït, com em passa ara a casa amb el meu fill, Marc. Això d'escriure sobre la vida d'un mateix, és una aventura d'alt risc .... ella sempre ha sigut com el pare una dona de risc.

I mira, aquí estic, acompanyant un altre membre de la meva família ... no! és broma. En Guillem no és família, és la prova que hi ha ocasions a la vida que els suports no només els trobes dins de casa ... En Guillem i jo tenim antecessors que devien tenir més parentiu, però compartim cognom, i això és molt. Però, mira, som d'aquells emparentats per voluntat, per estima ... el què fa que aquest vespre sigui una estona feliç la que passaré amb ell i amb tots vosaltres.

Deia que escriure sobre la vida d'un mateix és una aventura d'alt risc, i en Guillem sempre ha estat un Jan sense por. Llegint aquest llibre n'he descobert moltes coses que no sabia ... I l'he estimat una mica més, per molts motius, que us intentaré explicar.
Totes les persones són úniques. Tenen un camí, un recorregut que les fa imprescindibles pels altres, un camí ple de relacions, de persones, de projectes, que van teixint un univers molt significatiu. Aquest és el llibre del Guillem: la descripció de l'univers que ha girat entorn d'ell i que ha significat aquest teixit ric i oxigenat que és la 22, que és ell. Però per explicar-lo, per entendre en què s'ha convertit la 22 i el què significa per ell, havia d'explicar-se a ell mateix, la seva arrancada a la vida, la seva inquietud permanent per fer coses, per dinamitzar, i sobretot, per compartir, des de la mili fins als primers anys de bellugar en el teatre i les lectures, els primers anys d'amors i amics. Les grans decisions, les incerteses, les valenties. I sobretot, les intuïcions que el van dur a prendre les rutes que el van dur fins a la seva passió.

EI llibre és el recorregut vital d'un home que necessita compartir amb els altres el què fa, si no, tot té poc sentit, i per això, la vida és literatura, és el Talleret de Salt i les seves aventures als escenaris amb estrena complexa inclosa, és la ràdio i les entrevistes sonades a personatges admirats, és el cinema, és la tertúlia permanent, i la suma de tot això, és ser motor de vivències comunes, divertides, profundes.

M'ha agradat molt el llibre d'en Guillem, perquè m'hi he sentit molt a prop, en la manera d'afrontar la vida: en Guillem s'ha sentit atrapat i bolcat en cada cosa que ha fet, i hi ha sabut posar la dedicació sense pensar en profits i utilitats, sense pensar en què faré després, què en trauré ... ha anat construint, a poc a poc, allò que l'interessava. Ara un grup de teatre, ara una colla de tertulians, ara una llibreria que s'ha convertit en tot un món cimentat de complicitats, ara les hores passades a la redacció d'EI Punt, ara un premi a un amic perdut, el Just Casero, ara una relació intensa amb aquells qui l'han correspost amb la mateixa senzillesa i sinceritat, des de la Neus de la Paideia fins a la Imma Merino o al Quim Monzó. EI llibre és ple d'amics del Guillem. Relacions apuntades, més que no pas explicades, de tant plena que té la bossa dels amics, en Guillem ...
Aquest no és un llibre per trobar-hi xafarderies i males paraules contra ningú. És el llibre d'una persona que no té mala intenció i que ha tingut l'encert d'escriure en positiu en un moment en què tothom espera a abandonar posicions de poder que ha ocupat per començar a escampar tot el què de capciós i rebregat li ha tocat viure. Vendran molts més llibres que en Guillem, segur. Les maldats són rendibles, a curt termini. De fet, no podia ser de cap altra manera. No n'hauria sortit. L'ha arrossegat el sentiment d’agraïment a la vida per tot el què li ha tocat viure ...

Però en realitat, la història que explica Demà serà un altre dia, és una història que no se l'endurà la tramuntana: la 22 és una pedra sobre la qual s'escriu cada dia la realitat social i cultural d'aquest país. No de Girona, sinó d'aquest país, en la suma de la feina que féu els llibreters, per vertebrar, discutir, crear, animar, vincular. Vosaltres sabeu què sap la gent, què llegeix, què els interessa, per on van les idees dels qui busquen saber. Això no té preu. Vosaltres dirigiu també el pensament perquè s'enriqueixi. Aquest recorregut per la creació de 22 és el recorregut per radiografiar la realitat d'una passió: el llibreter ... aquell personatge inquiet que devora llibres, els olora, intueix si funcionaran, si aporten res, que s'indigna quan li arriben bestieses, quan ven bestieses, que lluitar per construir moments en els actes que organitza .... no sé com deu ser el retrat d'un llibreter en abstracte, però es deu assemblar molt al Guillem Terribas.

Estic orgullosa que de tant en tant em soni el telèfon i sigui ell. Quan podem, xerrem més. Quan podem, xerrem menys. I ja està. La vida ha de ser senzilla. Anar fent. Treballant, treballant en allò que ens agrada ... i un dia, quan surten les forces i la necessitat, explicar-ho. Com ha fet ell. Perquè el món el construïm entre tots, aquestes persones que teixeixen móns significants, que no ocupen grans càrrecs, però que senten la responsabilitat anònima sobre les espatlles ....

"Ara he de capitanejar ... "(pàg. 139).
Sí, és veritat, t'escoltem. A veure què en penses d'això i d'allò. I aquells qui poden fer-ho sovint, entren a la 22 a xerrar, a escoltar els altres, a pensar. "Pensar": aquest és el verb que fa realitat el llibreter .... quina gran responsabilitat, quina gran aventura.

I que demà sigui un altre dia, i un altre, amb persiana amunt i avall i sense cap altre silenci, que el del carrer al vespre, quan t'han omplert ja totes les paraules, les impreses i les que han ressonat a les parets de la 22.

Mònica Terribas, la teva "cosina que t'admira".

divendres, 28 de març del 2008

Presentació a Sant Cugat del llibre "Demà..."



Divendres dia 28 de març 2008 a les 8 del vespre a la Llibreria Paideia de Sant Cugat del Vallès (carrer Santiago Rusiñol, 14) presentació del llibre editat per Ara Llibres "Demà serà un altre dia" de Guillem Terribas.

Intervindran:
MÒNICA TERRIBAS, periodista
GUILLEM TERRIBAS, autor.

dijous, 27 de març del 2008

Presentació a la Llibreria Llorens 14/03/08

A la foto: Guillem Terribas, Quim Nadal, Sixte Moral
a la Llibreria Llorens de Vilanova i la Geltrú
Fotos: Neus Chordà.







Sixte Moral i Guillem Terribas
Alguns reflexions a “Demà serà un altre dia” de Guillem Terribes. Per Sixte Moral Reixach

Avui en aquest acte és un d’aquell moments en que un està content de jugar a casa, tenir la hipotètica avantatge que sempre s’atorga al qui juga en camp propi. I la llibreria Llorens per mi i, amb permís de la Rosanna , es jugar camp propi.
I ho és mes encara quan al costat – no necessariament al davant ni competint – hi tens dos pesos pesants i influents de la vida gironina actual. Avui ens aplega aquí la presentació del llibre “Demà serà un altre dia” de Guillem Terribes amb la col·laboració de Xevi Planes , però ens hi podria haver aplegat la presentació d’alguns del llibre de Quim Nadal, ara fa un any i mig apareixia un Dietari sobre l’any 2003, que també segurament tenia molt d’una certa memòria d’un temps i d’un moment molt concret ,apassionant i esperançat des d’un punt de vista política i humà i encara, algun altre llibre de més llunyà en el temps, que seria bo de reivindicar ara que tothom parla de catalanisme.

Hi ha un llibre mític a Girona i que també ho va ser en altres llocs no pel títol sinó pel plantejament crític que es diu “ Girona gris i negra” de Just Casero, Narcís Jordi Aragó, Jaume Guillamet i Pius Pujades, publicat a l’any 72 , que expliquen la decadència d’una ciutat fruit de la mala gestió política del moment - alerta que parlem del 72- i de la poca capacitat de generar il·lusió col·lectiva.
Bé doncs, ens trobem acompanyats de dues de les persones, junt amb moltes altres, que des de punts de vista diversos però coincidents, en l’objectiu de fer una mica més humana la seva ciutat i a la societat, han ajudat a la transformació d’aquella Girona bruta i negre , en una ciutat envejable. En una ciutat acollidora, en una ciutat que combina diverses ciutats, en definitiva ens acompanyen dos persones; personalitats que han construït de manera diferent ( tampoc tant) però paral·lela la nova forma de la seva ciutat, a trencar una bona part de les inèrcies que comportava una manera rància de fer i d’entendre la ciutat amb tota la seva complexitat.
Llegeixo aquets dies un interessant llibre de J.J. López Burniol, en que en el seu pròleg manlleva unes paraules d’ Ortega y Gasset sobre la condició de “llibre”. Diu, que diu Ortega “o se hace rigor, o se hace poesía” , o se calla”.
Al llibre de Guillem Terribes hi ha rigor. Al llibre hi ha poesia.
No cal, doncs callar. Més aviat parlar i el Guillem acostuma a fer-ho, i molt.

Però és evident que per parlar del llibre he de parlar prèviament de l’autor ja que si estic aquí és precisament per la meva coneixença d’ ell i per haver conreat aquest terme tant difús, aquesta sensació d’anades i vingudes que en diuen l’amistat, a vegades des de la distància, a vegades des dels silencis de temps, però sempre deixant un pòsit de proximitat i d’estima.
Podríem usar els biografies que han paregut al llarg d’aquests dies.
Nascut a Salt, que ara celebra el vint-i-cinquè aniversari e la seva independència de Girona, a l’any 1951. El mitjà de tres germans – amb el que això significa-. Crec que imprimeix caràcter.
Casat i amb dos fills.
Defensor de causes perdudes. Pintor, il·lustrador i dibuixant. Promotor cultural. Més que cinèfil. Apassionat pel món del cinema. Parlador irrefrenable. Artista de teatre i cine. Cofundador del Talleret de Salt. D’oficis varis i escadussers beneficis. Locutor de ràdio. Llibreter. President del gremi de llibreters. I finalment escriptor. O narrador de memòria viscuda i compartida.
En tot cas el “meu” – permeteu-me l’expressió - Guillem té un altre currículum.
Comença a les sorres plàcides, però odiades en ocasions i canviants del desert.
I és un coneixement primer de la persona que no pas del llibreter, del cinèfil o de l’agitador cultural, també és cert que poc després de conèixer-lo ja intueixes per on van els seus interessos vitals, perquè això si, és transparent i per tant poques vegades pot dissimular el que pensa o diu.
Ens coneixem doncs en un barracots pintats de verd en el Batallón de Instrucción de Reclutas nº 1 de la Playa del Aaiun. Àfrica Occidental espanyola.
Ell escrivent ,de renom “pàl·lid” perquè no li toca el sol, de la quarta companyia i jo caporal instructor de la tercera companyia, diuen que era la pitjor.
Coneixença, connexió. Coincidència en moltes coses i vas aprofundint en elles
Nits de tabac Corones o altre coses, cervesa, nescafés i/o licors forts...
Descobriment de Leonard Cohen comentaris de lectures i confidències que ja et situen a la persona i el marc en que es mou habitualment lluny de l’exèrcit.
No parlaré d ela Mili, perquè l’autor en esmentar aquesta nostra trobada diu que no n’ hem parlat mai massa i és veritat. Però la nostra mili té noms propis. Crec que indiquen el temps, el oment, l’ambient d’aquella generació. Mort de Carrero Blanco. Portugal 25 d’ abril. Gutierrez Mellado i Diez Alegria estaven conxorxats amb els militars portuguesos?. Pepe Beúnza, el primer objector catòlic tancat a Cabrerizas
Múñoz Grandes fill, general sancionat més tard per una certa tendència anti-democràtica
De Pablo Loizaoga primer intendent de l’ Ertzaina. Front Polisàrio. Front popular d’alliberament del Sàguia el Amra i el Rio de Oro” Primeres incursions i primeres nits de patrulla. Assumpció de formar part de l’exèrcit colonial. Rescabalar aquest deute amb la solidaritat. He descansat quan he tingut la possibilitat d’ajudar a la seva causa – un bell obsequi- i tinc ara una bandera de l República Sahrauí a casa que em van oferir uns nens que venien a la ciutat a fer colònies. No en parlo més , per més informació llegiu “Mira si yo te querré” de Luis Leante de l’editorial Alfaguara. Magnífic. D’aquelles nits i jornades plenes i intenses en queda un bon record i una bona amistat que avui perdura.
Retornat a la península ens retrobem ara ja a cara descoberta sense necessitat d’embuts i subterfugis. Casaments , fills i filles. Augmenta la relació. A vegades es temporades de silencis. Però sempre amatents a la notícia dels uns altres.
És impensable i imperdonable anar a Girona i no passar per la vint-i-dos ni que sigui per preguntar pel ell. Encara que sigui només per fer-hi un cafè.
A casa amb la Teresa i l’Aida sempre ha estat un personatge mític.
L’ hem seguit , hem seguit les seves cuites. ( actor a Soldados de Salamina – gran paper per cert- I aquell no massa llunyà episodi que el va catapultar a primera pàgina dels diaris i a les televisions, quan des d’un tren aturat en mig d’un aiguat i abandonat per tothom truca al Conseller demanant auxili i que algú fes alguna cosa ( era abans del desastre de rodalies). Hem llegit els seus articles i les entrevistes que li han et i hem celebrat els seus èxits professionals .
I els èxits professionals en són molts que queden més o menys notariats en l llibre.

I ara toca parlar del llibre.
Abans però crec que seria injust no fer esment que a la ciutat i també queda referenciat adequadament al llibre en Guillem hi té altres bons amics. Paco Escribano, Sergi López , la Rossana i segur que me’n deixo alguns i també hauríem d ‘esmentar a la policia local, - no referenciat en el llibre- bé per multar-lo en més d’una ocasió o bé per atendre una trucada d’algun veí fart de sentir una tertúlia que tenia com a un dels protagonistes al Guillem a altes hores de la nit.

El llibre:
Algú podria dir que és un llibre gironí. Si i no. Ho és però crec que té una projecció i abast més enllà d’un marc físic i fins i tot temporal.
Sí ho és perquè el protagonista és un saltenc amb la doble nacionalitat gironina i, no ho és perquè jo crec que és el llibre guia d’una certa manera d’entendre la vida d’una generació de ciudatans i ciutadanes que al llarg dels setanta fem la nostra via. Som una generació que com diu Javier Pérez Andújar “No hem viscut la guerra però hem perdut la majoria de les batalles”
L’autor no vol que es digui que és un llibre de memòries. Segurament perquè fer un llibre de memòries significa arribar al final d’un camí i el nostre autor està encara començant-lo per molt que ja hagi caminat i després perquè el terme memòries suggereix gairebé de manera implícita un deix de nostàlgia que ens pot fer pensar que tot era millor i ara res no ve bé.
No veig a l’autor un nostàlgic sinó més aviat un activista del records i un transformador actiu d’aquet passat que fonamenta el present i que ens projecta cap al futur.
Memòries doncs no, memòria sí.
I aquí manllevo un fragment d’un article de Quim Nadal escrit a rel de la presentació d’aquet llibre a Girona.

“M’agafo l’índex i busco noves generacions compromeses en la vida comunitària des de camps molt diversos. Apareix un horitzó més feminitzat al ritme de canvi social necessària i detectem noms pont entre un generació i una altra però també grups nous i compromisos nous d’un altre temps i del mateix país, la mateixa ciutat”.
I segueix: “ Noms que caldrà explorar per atorgar un perfil més polièdric a la història de la ciutat contemporània , lluny del reduccionisme de la política i amb l’afany de conèixer el propi nervi que conforma la personalitat col·lectiva....”

Aquest fragments em sembla que defineixen molt bé el llibre. Per una banda la història d’un compromís, el retrat gairebé generacional d’un moment prou important i que ara comença a tenir una certa presència en el camp de les lletres en poc temps he llegit, a més del llibre del Guillem ,altres quatre llibres que volen conformar una part de la història dels anys setanta, des de posicions ben diverses i segurament molt sectorials però els esmento: “Los setenta a destajo” Pepe Ribas, “Temps indòcils” d’Agustí Pons. “Los Príncipes valientes”de Javier Pérez Andújar i “Adolescencia en Barcelona hacia los 70” Laura Freixa.
Cadascú en la seva faceta i amb la singularitat pròpia fa memòria d’uns anys apassionants que potser comencen a encuriosir a les actuals generacions pel molt que han significat pel país i per les persones.

El llibre del Guillem mostra un altre aventura seguida per molts i moltes ciutadans de Catalunya que després tindran un paper rellevant a la vida pública des de consellers a regidors del poble més petit , d’artistes i escriptors, de gent compromesa amb l’educació i l’oci i la cultura com maneres diverses de transformar el petit món que ens rodeja... Hi ha una trajectòria vital que és gairebé calcada.

Escoltisme o esplai- parròquia ( motivacions pures i no tant pures. El tema de la noia del coro em sembla fantasiós i recurrent, gairebé de pel·lícula) .Pastorets, revistes AA de VV i integració en moviments culturals o politiques Assemblea Democràtica- que just naixien i que han florit esplendorosament . A la certa acomodació actual, a la vida gairebé subvencionada, a la reclamació permanent els caldria segurament un bany d’aquells moments, no perquè passessin les obligades penúries d’aquella situació, sinó perquè d’alguna manera les coses que s’havien de fer, es feien amb poca lamentació i molt d’esforç personal i també amb convicció i potser com diu l’autor: "No teníem la sensació de canviar el món , volíem passar-nos –ho bé ( cito de memòria).
El llibre al meu entendre té un seguit de raons per ser comprat primer, i llegit després:
v Aquest és un llibre vital, de recorregut fàcil de lectura però de profunditat i rigor testimonial - recordin a Ortega –
v Aquest és un retrat local d’una generació que globalment segueix el mateix itinerari o alguns de semblants i paral·lels.
v Aquest és un llibre de testimoni d’un combat cultural i vital.
v Aquest és un llibre que il·lumina un temps i unes persones, moltes, un llibre que no cerca la brillantor personal sinó el testimoni col·lectiu, això si sota el punt de vista del coprotagonista de moltes històries.
v Aquest és un llibre d’homenatge sincer als seus amics, la nòmina dels quan és amplíssima i amb molt de llustre.
v Aquest és un llibre on hi tronem esmentat i documentades bona part dels autors literaris contemporanis i sempre amb alguna anècdota i història vinculada al Guillem. Això dóna mostra del saber fer i del saber estar del protagonista . D’això en fa un aprenentatge i mai una impostura.
v Aquest és un llibre en que es dona protagonisme als altres – i ben merescudament, segur- i això demostra la generositat de l’autor que és un més d’ells però defuig el protagonisme fatu i fatxenda per ser un d’aquest secundàries imprescindibles en tota bona pel·lícula. I aquest paper el fa guanyar l’Oscar.
v Aquest és un llibre enormement aventurer . En el sentit de saber les mil i unes aventures consumades positivament o no de l’autor i del seu entorn.
v Aquest és un llibre que descriu el triomf – consolidació i projecció- d’una empresa. Llibreria 22, lluny dels manuals de Harward , Minessota o Esade ens dóna algunes receptes pràctiques per sobreviure amb una certa solvència, sempre amb dignitat, però , en el món del llibre.
v Aquets és un llibre de consell de veterà no de “cebolleta”. S’ha analitzen problemes i s’esbossen possibles solucions des de l’experiència i des de la batalla a la trinxera a la quotidianitat.
v Aquest és un llibre que condensa trenta anys de batalla personal i col·lectiva de posar en el mapa les ciutats mitjanes – perdó, de capitals més enllà de Barcelona- de Catalunya amb projectes importants de caràcter nacional i amb vocació de serveis , sense perdre el prisma del negoci ben entès. Si diuen, algun cop amb una certa sornegueria,que hi ha una manera gironina de fer política, en aquest llibre veiem que hi ha un manera de “fer” i reeixir pròpies dels gironins i gironines. És doncs per mi un llibre que val la pensa llegir-lo.
Ara la diré grossa, però la dic convençut. Paral·lelament ha “Demà serà un altre dia” he llegit “Dietari de 1973” de Josep Maria Castellet, dietari que sembla que s’havia perdut i que és la memòria d’un temps convuls i agitat. Guardant les referències , les distàncies,l’ edat i el “glamour”, tots dos podrien competir en interès. Per mi el matx acabaria en taules. Ho signo públicament.
En fi, que és un llibre abastament recomanable perquè com he dit la batalla personal i privada vol ser diluïda volgudament en una tasca col·lectiva que, en el fons, són aquelles que perduren perquè que són més que la suma de voluntats personals i tenen el valor afegit de compromís de molts i moltes persones.

Abans d’acabar deixeu-me però fer cincs darreres cons¡deracions breus:
- Tinc enveja del Xevi Planes, el periodista que ha ajudat a confegir el discurs. Només pensar les hores divertides i d’apassionada conversa amb el Guillem en fan delir.
- Confessar que vull agrair-li al Guillem tres coses , primera haver-me fet conèixer a Leonard Cohen i la seva mítica Susanna en alguns cops havia assoldat llargament. Dos, haver pogut estar a menys de cinc metres del meu mite cinematogràfic més preuat. L’Ariadna Gil en una imatge carregada de Màgia al claustre de la Universitat de Girona rodant Soldados de Salamina. Me la volia presentar , no vaig voler trencar l’encant el moment. I tercer aquest llibre que des d’una perspectiva pública i publicada em reconcilia amb la meva pròpia generació i crec que col·lectivament ens hem divertit i modestament hem canviat una mica més el món.
- “La memòria és efímera i l’oblit és injust. Fer memòria en el sentit més ampli i generós és un exercici de justícia històrica que ens haurem de proposar per no caure en la fredor virtual de les anàlisi estereotipades i buides de contingut”. L’afirmació, que manllevo altre vegada, és de Quin Nadal però la faig meva i la deixo aquí com a millor qualificatiu del llibre. Contribuir a la memòria històrica.
- Tornant a Ortega . I la poesia? Ras i curt. Llegiu atentament el capítol setè. Llegiu el que està explícit però , per mi la gran lectura és allò d’implícit, allò que hi ha de personal i íntim darrera de la reflexió sense que s’expressi obertament.
- I la darrera, Ara la locomotora ja va a tota marxa, és doncs el moment de dir: Guillem no l’aturis i cridar “ más madera!!!”. Demà serà un altra dia , segurament i desitjada amb millors expectatives fonamentades sobre velles i immutables certeses.

Vilanova i la Geltrú
Llibreria Llorens
14 de març del 2008

dimecres, 5 de març del 2008

Diari de Girona 04/03/08


Salt crida per la independència.

Guillem Terribas i la Comissió de Reis reben els Premis Tres de Març en una gala marcada pels25 anys de la segregació. L'Ajuntament homenatja els veïns que van lluitar contra l'annexió
Text i foto:J. Badenas

L'entrega dels Premis Tres de Març es va convertir ahir en una nova crida per mantenir el carácter de poble, la identitat i la independència de Salt, 25 anys després d'haver-la recuperada. El Teatre de Salt es va omplir per reconèixer Guillem Terribas i la Comissió de Reis, els dos guardonats escollit per un jurat i també es va lloar la tasca de la Comissió de la Independència.
El periodista Albert Requena, presentador de l'acte, va rememorar que la independència de Salt va coincidir amb l'arribada de la democràcia. Després de la lectura del veredicte del jurat, que va fer el regidor de Cultura, Carles Borrell, el premi a les persones va se entregat per l'alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda.
El llibreter i activista cultural, Guillem Terribas, va rebre el premi amb emoció i orgullós de ser de Salt. Va recordar la seva infantesa al carre Llarg i va insistir que Salt és el poble on va nèixer i viure mentre que a Girona és el lloc on ha desenvolupat la seva vida. Terribas va afirmar que és "part del que és gràcies a tot el que ha après de les persones de Salt". L'agitador cultural va recordar quan va rebre la notícia que Salt sería indepent: en una nit de Santa Llúcia a Tortosa i per boca del llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol. Terribas va tancar la seva intervenció reclamant als nouvinguts que no perdin les seves arrels però que s'estimin el poble i lluitin per Salt.
Josep Pericot i Màrius Pericot van rebre el guardó Tres de Març a les entitats com a representants de la Comissió de Reis. Van recordar els treballs d'anteriors entitats i van remarcar la improtància de la gent que maquilla, de la gent que desfila i de les persones que ajuden en l'organització.
Després de la lectura musicada de la llegenda de la ninfa i el Gegant del Rec -a càrrec de Quim Lecina i Pau Ferrer-, es va homenatjar la Comissió de la Independència. Miquel Casellas va actuar de portaveu i va remarcar que la importància de tots els ciutadans en la lluita per trencar amb l'annexió. Tot el grup va acabar cantant l'himne oficiós de la indepedència, que es cantava als carrers fa 25 anys.
Va tancar l'acte l'alcaldessa, Iolanda Pineda (PSC), que va reclamar el protagonsime per a Salt dins de l'àrea urbana i va demanar als veïns buscar dins seu "l'orgull de ser de Salt" i els va instar a "fer crèixer el nom" del poble.