dijous, 13 de juliol de 2017

Una vida de cinema

Terribas, Guillem. Alegra'm la vida. Barcelona: Columna, 2017. 279 p. ISBN 978-84-664-2202-4. 17 € en paper, 9,99 llibre electrònic.
La cinefília és una malaltia incurable, que tots aquells que la patim volem encomanar a les persones que ens envolten. Per al cinèfil, el cinema esdevé una forma d’entendre i apropar-se a la vida; una manifestació vital que unifica l’escapisme existencial, el gaudi artístic i la il·lustració intel·lectual.
Guillem Terribas, llibreter emèrit de la Llibreria 22 a Girona, és un cinèfil empedreït, i ha escrit un llibre per compartir la seva fascinació i amor pel cinema, mirar d’encomanar-nos-el i incitar-nos a difondre’l entre la mainada.
Alegra’m la vida és la biografia sentimental que Guillem Terribas, conegut llibreter i agitador cultural gironí, dedica a la seva història d’amor amb el cinema, i amb la qual vol fer partícip al lector de les seves experiències i records relacionats amb el setè art. El llibre està format per dues parts ben diferenciades: la primera és un recull de les vivències personals de l’autor relacionades amb el cinema i amb la seva cinefília; la segona part consisteix en un llistat de 22 llargmetratges, una selecció personal per transmetre la passió per veure cinema a les noves generacions.
A la primera part del llibre, titulada «Hi havia un vegada el cinema», Terribas explora i deixa testimoni dels seus records vitals relacionats amb el cinema, i ens parla de la seva vinculació sentimental amb les històries viscudes a les sales de projecció: des de la seva descoberta infantil «en aquells programes dobles del diumenge a la tarda» que durant el franquisme li servien de via d’escapament cap a un món d’imaginació i aventura, fins a la seva faceta com a cinèfil que el va portar a formar part de la fundació del Cinema Estudi Truffaut de Girona. Una narració farcida d’anècdotes on parla de quins són els directors i les pel·lícules que més l’apassionen, i en la qual descobrirem, entre d’altres, que l’adaptació cinematogràfica favorita de Terribas de Romeu i Julieta és la de Zeffirelli, la seva estreta vinculació amb el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i com va ser la seva participació en el rodatge de Soldados de Salamina.
La segona part del llibre recull en 22 capítols una llista de pel·lícules que Terribas ha triat per veure amb la seva neta, la Martina, amb la voluntat de compartir amb ella la seva passió pel cinema i d’inocular-li la seva dèria i «les ganes de cinema». Cada capítol tracta d’un dels títols escollits, i en ells comparteix, sempre des d’una visió molt personal, el motiu de la tria i les seves reflexions al voltant de la pel·lícula, farcides de records i d’experiències personals. La tria del 22 no és arbitrària, com el lector més despert pot haver endevinat, i és un gest romàntic en homenatge al nom i el número del carrer on s’ubica la llibreria que Terribas ha gestionat durant més de 36 anys.
Es tracta d’un text ben escrit, amè i entretingut, en què amb un to senzill i proper, Terribas comparteix amb el lector el seu vagareig pels records cinematogràfics de tota una vida; records en què apareixen una extensa llista de noms i personatges il·lustres, coneguts i reconeguts, relacionats amb el cinema i la vida cultural del nostre país: Imma Merino, Àngel Quintana, Javier Cercas, Sergi López, Josep Mir, Ariadna Gil, David Trueba, Àlex Gorina, Roc Villas, Esteve Riambau... Per citar-ne alguns.
Aquest volum, tot i tenir una veu i un fil narratiu propis, serveix com a addenda i complement perfecte de l’obra anterior de Guillem Terribas Demà serà un altre dia: aventures d'un llibreter (Ara Llibres, 2007), llibre de memòries professional, en què Terribas explica la seva trajectòria com a llibreter i fundador de la Llibreria 22, obra de lectura obligatòria per a tots els professionals del món del llibre que vulguin conèixer de primera mà el testimoni d’un dels llibreters insignes del nostre país.
Alegra’m la vida és, sobretot, un cant d’amor al cinema, que ens permet apropar-nos i conèixer una mica més la vida i figura de Guillem Terribas, tot i copsant en les seves paraules, com la passió i l’entusiasme són les que l’han guiat al llarg de la seva vida, fent del seu autor un agitador i figura cultural de primer nivell, mereixedor de la Creu de Sant Jordi l’abril del 2017, i part fonamental del magma cultural gironí i per extensió de Catalunya.
Toni Espadas
Cap de Documentació de la Biblioteca del Cinema
10.07.2017

dijous, 6 de juliol de 2017

PETONS MATINALS 2017 I part



Petons Matinals , que son penjats cada matí en el faceboock d'en Guillem Terribas. Del Gener al juny 2017.

dimecres, 5 de juliol de 2017

La Martina llegeix el llibre L' AVI DE LA MARTINA



La Martina, el mes d'abril de 2017, anant en cotxe llegeix un fragment del llibre L' AVI DE LA MARTINA, escrit per Guillem Terribas amb il·lustracions de Sandra de la Prada i editat per Vaixell de Vapor, primeres lectures el març de 2017

dissabte, 1 de juliol de 2017

TORMENTA A GIRONA 30.06.2017



La tarda del 30 de juny de 2017 durant 30 minuts a Girona capital (també a les rodalies) van caure 52 litres, amb forta calamarsada i vent huracanats. Aquestes son (algunes) les imatges que ha deixat la tormenta. El 5 de juny de 2012, a la ciutat de Girona van caure 99 litres, però la tormenta no va ser tant violenta.

dilluns, 26 de juny de 2017

Promoció Llibres i autors ESTIU 2017 / LLIBRERIA 22



Portades de llibres que la Llibreria 22 de Girona reconama per aquest estiu.
També hi han imatges de presentacions de llibres a la 22.

dilluns, 12 de juny de 2017

Una vida plena

MIQUEL BERGA 

PROFESSOR D’HUMANITATS A LA UPF. AMB EN SALVADOR SUNYER VAN ENCAPÇALAR COM A INDEPENDENTS LA CANDIDATURA DEL PSC DE SALT DURANT 8 ANYS
Miquel Berga, salvador sunyer i eusebi cabezas
A L'AJUNTAMENT DE SALT 1989. FOTO: TOMÀS CASADEMONT

Una vida plena que va transcendir l’àmbit privat per esdevenir una font d’estímul i d’inspiració per a molts. Sense estridències i per pur efecte exemplar. En ocasió dels seus 90 anys es va fer una trobada amb tots els treballadors de l’Ajuntament de Salt de la seva època. No n’hi va faltar cap. Va resultar un acte insòlit en el món de la política: funcionaris de tota classe i condició manifestant la influència decisiva que va tenir per a ells tenir-lo com a alcalde. En Sunyer, a banda de les seves virtuts personals, feia d’alcalde amb sentit “institucional”, un rol indispensable en l’articulació de la societat que està desapareixent, de manera alarmant, en els lideratges actuals.
Quan un parla de l’avi Sunyer, com li solíem dir, planeja en l’ambient un pensament de santedat, però, com que jo subscric allò que tots els sants són sospitosos mentre no es demostri el contrari, puc certificar que en Salvador era perfectament humà. Aclarit aquest punt no m’estaré de fer-ne elogis. Amb ell es podien fer bromes que aplicades a un altre sonarien grotesques. Per exemple la que m’agradava repetir de tant en tant: a Girona tenen catedral, però a Salt tenim en Salvador Sunyer. No es tractava de minvar el valor grandiós de la Girona gòtica ni tampoc d’insinuar que en Sunyer fos un monument. Era una excusa per remarcar una certa dialèctica entre gran i petit, entre centre i perifèria, que ha marcat la representació del món que ens hem fet els que som de Salt i, suposo, els de Girona. La figura i la trajectòria d’en Salvador ens donava elements per entendre la vàlua –finalment superior– dels homes sobre les pedres. En el cas d’en Salvador l’assumpció dels orígens humils de la seva família, del seu poble i de la seva gent va ser clau en el seu projecte literari i en la seva pràctica política. La poètica de Sunyer és lluny dels grans centres monumentals: habita, discreta, entre les ombres acollidores de les Deveses o els entorns recòndits del Reremús, aquell petit braç del Ter que és, en paraules del poeta, “amb prou feines un modest torrent”. “Tu i jo” –escriu el poeta adreçant-se a aquell rierol “que curteja de tots cantons”–, “tu i jo tenim absoluta identitat de destí”.
Primer lliurament Premis 3 de març
( 03.03.1989) Ramon Paraols, Guillem Terribas
 (representant a la revista La farga)
i l'alcalde Salvador Sunyer.
En Salvador era, en essència, poeta. Un poeta que estimava i treballava la seva llengua i que portava a dins un mestre natural. Amb l’empenta de la Transició aquell home, com tants altres, va ser arrossegat a la política, al servei públic i institucional, i en aquell àmbit va fer aportacions dignes i substancials. Va ser, però, un interludi. Ell va viure fins al final essent poeta. Un poeta que no vivia en cap torre d’ivori ni habitava cap illa imaginària. El poeta convivia amb un home de caràcter diligent i tenaç (potser tossut) que va viure a l’empara de tres conviccions: la fe cristiana, l’amor a la família i la lleialtat al seu poble. Va tenir una aliada impagable en la seva esposa, la Carme Bover. Aquests darrers temps, amb més de 90 anys, era espectacular veure les interaccions de la parella en la seva vida diària. La sensació que projectaven era la d’una parelleta d’enamorats embadalits en la complicitat, la tendresa i l’admiració mútua.
En els anys que vam treballar junts a l’Ajuntament vaig entendre que el seu ideari d’esquerres bevia més del Sermó de la muntanya de Jesús de Natzaret que no pas d’El capital de Karl Marx. La justícia social i el catalanisme eren els motors de la seva acció política. La seva visió del món, però, estava arrelada en el que els marxistes en dirien “consciència de classe”, una consciència que en Salvador va adquirir de ben petit gràcies al fet d’haver nascut en un poble que tenia centenars de treballadors i un sol marquès, el marquès de Camps. Les seves memòries (A la vora del camí, un llibre indispensable) permeten entendre com es va forjar l’educació sentimental dels nens de la seva generació. En Salvador hi evoca, de manera memorable, la visió del nen Sunyer veient el seu pare atemorit davant del pas del senyor Marquès. En aquella visió hi havia la constatació de qui era qui en el seu món, i a partir d’aquella empremta fundacional es va articular el seu compromís amb la causa de la justícia social.
Durant dècades en Sunyer es va lliurar –discret i tossut com sempre– a fer família, a guanyar-se la vida despatxant a la farmàcia, però també i, efectivament, a seguir el dictum del seu poeta de capçalera, Salvador Espriu, és a dir, a “salvar-nos els mots”. Els anys d’en Sunyer mestre de català van ser d’una productivitat extraordinària i se’n van beneficiar una llista interminable d’alumnes de totes les edats i condicions de les comarques gironines. Durant aquells anys, en Salvador va fer un servei a la reconstrucció d’aquest país d’un valor incalculable, un acte de voluntariat que va marcar unes quantes generacions i que va ajudar centenars de gironins a saber qui eren i d’on venien.
Poques vegades un home sol ha fet tant per la llengua de molts. Poques vegades un autodidacte ha instruït amb autoritat tanta gent amb estudis. No tots els pobles de Catalunya han pogut tenir, com Salt, el seu Sunyer, és a dir, el vincle prim però decisiu que establia ponts entre passat i present, la veu indòmita de qui vivia per mantenir viva una llengua i una cultura amenaçades d’extinció per un règim brutal i barroer.
Per a molts ciutadans de Salt i les comarques gironines la veu poètica, didàctica i política d’en Salvador Sunyer ha estat un referent i un estímul. Amb la perspectiva que dona el temps s’engrandeix la figura d’un home que va ser clau en la configuració d’un catalanisme transversal que posa sempre al davant la justícia social i l’ajut als desvalguts, d’una acció política que posa sempre –fins on és possible– la voluntat de consens i la de sumar energies.
Ara que ens deixa cal recordar que va deixar arrels, que va viure ell mateix arrelat a la terra i al seu entorn immediat. Són arrels de bona mena, són d’una estirp d’autèntics aristòcrates (i que em disculpi el senyor Marquès): les arrels de l’alta noblesa que caracteritza la gent que no ha envejat mai res.
Poques vegades, d’una manera tan clara, en l’hora de la seva mort sentim les ganes de celebrar la seva vida i de dir: gràcies per tot, Salvador.
Miquel Berga, publicat en el Punt-Avui 11.06.2017
"A més de ser una personalitat important, per a tota una generació de saltencs ens va donar un sentit a les nostres vides. A través de la seva bondat, amabilitat i ferm positivisme, ens donava forces per mirar sempre endavant." Guillem Terribas. 

dijous, 8 de juny de 2017

La memòria dels refugiats

Vanessa Redgrave, als seus vuitanta anys esplendorosos, ha realitzat la seva primera pel·lícula, Sea Sorrow/El dolor del mar, que ahir va presentar a Canes. S'ha decidit a fer-la pel seu activisme polític, que ara se centra a donar suport als refugiats que arriben (o intenten arribar-hi) a Anglaterra fugint de Síria, l'Iraq, l'Afganistan i diversos països africans. Amb un títol que remet a la frase de La Tempestat, de Shakespeare, amb què acaba el relat amb el qual, fent-s'hi present amb Ralph Fiennes, Pròsper explica a la seva filla Miranda per què, víctima d'una traïció, van haver de refugiar-se a l'illa on habiten, el documental primer dona veu a refugiats i després a activistes que, com la mateixa Redgrave, demanen un compromís als governs i els ciutadans per acollir tantes persones que han hagut de fugir dels seus països en el món actual. L'actriu apel·la a l'esperit de la Declaració Universal dels Drets Humans que, proclamada l'any 1948, ella té present des que era una nena que, durant la II Guerra Mundial, va haver de desplaçar-se del Londres bombardejat pels alemanys. Recorda els fugitius dels feixismes. També explica que, quan era una jove estudiant d'Art Dramàtic, va ajudar els refugiats hongaresos que, l'any 1956, van marxar del seu país quan van entrar-hi els tancs soviètics. I no oblida les seves visites als camps de refugiats palestins al Líban.
Vanessa Redgrave vol dir-li a Europa que, fent memòria dels seus propis exilis i refugiats, hauria de ser per força sensible al “dolor del mar” que transporten els refugiats del present. I mentre admira l'actitud dels grecs amb aquells que arriben sense res a les seves costes, considerant-los un exemple per a la humanitat, lamenta que el govern anglès sigui tan poc procliu a recollir els refugiats. Com saben, no és l'únic govern i aquesta és una de les vergonyes actuals d'Europa. Veient Sea Sorrow vaig pensar que Vanessa Redgrave pràcticament no es refereix a l'exili de tants de republicans espanyols que van haver de refugiar-se arreu del món. En tot cas, nosaltres l'hauríem de tenir molt present. No fer-ho té les seves conseqüències. I és així que he recordat una pregunta que va fer-me fa poc el meu amic Guillem Terribas: “Per què creus que els del PP no tenen cap mena de sensibilitat pels refugiats?” I la resposta, en part, és perquè les seves famílies no van haver d'exiliar-se: no tenen la memòria dels refugiats.

divendres, 19 de maig de 2017

Presentació a la 22 del llibre UN HOME CAU de Jordi Basté/Marc Artigau



Presentació a l'Espai 22 / Llibreria 22 de Girona del llibre de Jordi Basté i Marc Artigau el dissabte 6 de maig de 2017. Van intervenir-hi CARLES PUIGDEMONT, president de la Generalitat de Catalunya; MARC ARTIGAU i JORDI BASTÉ ; RAFEL NADAL, periodista.

dilluns, 1 de maig de 2017

Una proposta per a l'antic Modern

Recentment, la CUP va convocar un debat sobre l'antic cinema Modern. Les propostes van girar més entorn de com decidir la funció i els usos que de proposar usos possibles. I al final del debat sobre les fórmules relatives a com gestionar-lo, no semblava que es mantinguin posicions irreconciliables. En canvi, no es va poder entrar en profunditat sobre quines necessitats hauria de resoldre la reforma d'aquest edifici. Amb ànim de contribuir al debat sobre aquest tema, voldria avançar una proposta.
Un ús que ningú discuteix és el de sala de cinema en versió original i cinema d'autor que ha consolidat al gestió feta pel Col·lectiu de Crítics de Girona. La iniciativa deu l'èxit al fet que la du a terme una associació amb el millor coneixement de la matèria disponible a la ciutat, amb capacitat per atendre una demanda no atesa i amb sensibilitat envers les propostes dels creadors locals. Aquests elements crec que els fan mereixedors de mantenir la proposta, ampliada amb una segona sala.
Cinema Modern i entrada del Cinema Truffaut. Foto: Joan Sabater 
En segon lloc, la creació del centre cívic del Barri Vell i dels centres específics per a gent gran al Mercadal no fan pensar que calgui espai addicional per a les activitats que genera el teixit associatiu del sector. Una altra cosa seria avaluar com es duen a terme aquestes activitats i la implicació dels col·lectius i les associacions del barri. Però, a priori, no sembla que la ciutat estigui mancada de metres quadrats destinats a aquesta finalitat.
Respecte de la possibilitat apuntada de crear un nou espai escènic, dubto si és realment necessari. La ciutat té el Municipal, La Planeta, Sant Narcís i l'Auditori de la Mercè. A la veïna ciutat de Salt, es disposa del Canal (per cert, quan obre?) i Can Panxut. Cal un nou espai? Crec que alguna de les funcions no ateses que es reclamen (una oferta estable de dansa, per exemple) es podrien oferir en el marc de les programacions d'algun d'aquests espais, especialitzant-lo si calgués.
És cert que el Barri Vell de Girona no disposa d'un espai relacional per a persones que tenen interessos culturals diversos, perquè hem acabat especialitzant tant els equipaments que costa identificar un espai que serveixi a la transversalitat. Vagi per endavant la meva escassa convicció pels anomenats espais polivalents, perquè un espai que permeti qualsevol ús cultural possible possiblement no en prestarà cap amb les condicions que calen. Amb l'entrada en funcionament de la biblioteca Carles Rahola, no es va produir el trasllat de la biblioteca Ernest Lluch a la Casa de Cultura. D'altra banda, la Casa de Cultura fa temps que necessita una reforma que l'adapti als usos que ha anat incorporant.
La possibilitat de crear una biblioteca al Modern podria permetre alliberar espais a la Casa de Cultura que permetessin reformar-la, ordenant els usos a l'entorn dels patis de l'edifici creat per Ventura Rodríguez. D'aquesta manera, una ala podria articular l'oferta formativa en arts escèniques i música i millorar les condicions que ha reclamat l'AMPA del conservatori amb motiu del 75è aniversari del centre, de manera que tingui assegurada la qualitat de les instal·lacions per als propers anys. L'altra ala podria concentrar l'oferta d'espais expositius i d'activitats que necessita la Casa de Cultura. I, de pas, reformar l'espai d'accés, de manera que actuï com una ròtula per a les moltes persones que utilitzen aquest espai.
La creació d'una biblioteca al Modern resoldria la necessitat d'un espai de referència per a les pràctiques culturals, encreuant generacions i interessos. Hi ajudaria si es creés pensada com un espai de trobada entre persones amb interessos culturals diversos, amb una aposta clara i nítida per la promoció de les propostes culturals de qualitat, esdevenint un lloc de prescripció i consell pel que fa a les lletres, les arts visuals, l'audiovisual, la música, el teatre i la dansa, disposant d'un bon espai relacional (un bon servei de bar, vaja) i amb una acció estretament connectada amb la dels equipaments veïns que ofereixen una proposta especialitzada (el Truffaut, el Municipal, el centre cultural de la Mercè, l'arxiu de Sant Josep, el centre cívic de les Voltes d'en Rosés, la Casa de Cultura).
Un centre d'aquestes característiques permetria atendre una necessitat posada sobre la taula el passat dijous: disposar d'un equipament que tingui per funció actuar com a espai cruïlla, com a espai plaça que contribueixi a incorporar cada vegada més gent a l'activitat cultural a partir del foment de la lectura. Les biblioteques de Girona han demostrat saber fer molt bé aquesta tasca. Fer un pas més en aquesta direcció contribuirà a consolidar aquesta funció i reforçarà el model bibliotecari d'una ciutat que ha decidit gestionar les biblioteques atenent a la funció cultural que han de dur a terme i no en funció dels interessos de la institució titular.
Si, a més, el Modern esdevé el lloc des d'on promoure fórmules que permetin als creadors trobar vies per tenir possibilitats de viure de la seva activitat creadora, la proposta pren encara més sentit. I tot plegat, com a valor afegit, alliberaria espais a la Casa de Cultura, de manera que en permetin la reforma, tan necessària.

Consuetes a la Catedral

Joan Ribas
Dies enrere es va representar una consueta a la Catedral en dues vetllades seguides amb interès pel públic i acceptades per la crítica, que si bé –com sempre– més aviat es feu fonedissa. És important recuperar una de les tradicions més antigues, atès que el teatre –com tothom sap– va començar a les esglésies amb representacions hagiogràfiques –d'exaltació dels sants– fins que el bullici de la gent i la poca fidelitat dels textos va motivar que els clergues les en foragitessin. D'allà les representacions van passar a la plaça pública, i finalment als locals de teatre, on es van estendre a tot tipus d'arguments.
S'ha dit que aquesta era la primera representació “en mil anys”. En realitat, hi ha notícies d'escenificacions a Girona sobre el màrtir sant Esteve l'any 1360, i un text del segle XV sobre sant Joan Evangelista. El que més entusiasmava aquell públic medieval eren les tortures que s'infligia als màrtirs. Els textos donen instruccions de com fer-ho: “Pren dues moles, que seran dos garbells, i es lligaran al coll, per tirar lo sant al riu.” O bé: “Per cremar-los ficats dins una caldera, feran un poch de foch ab palla d'ordi, que fa molt fum, i posaran un coet debaix de la caldera.”
La tradició es va recuperar el segle passat. En concret, els dies 27, 28 i 29 de juliol del 1972 a l'interior de la Catedral de Girona el grup Proscenium va presentar una de les obres més antigues, la Consueta de sant Cristòfol, extreta, quant a l'argument, de la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze (c. 1266), que narra vides de sants amb molta fantasia. Per a la vetllada es va aixecar un cadafal davant de l'altar on hi ha el mateix sant Cristòfol (patronímic del canonge que va pagar l'obra), en què tingueren lloc les principals escenes, davant d'un públic molt sensibilitzat de veure teatre a la Catedral per primera vegada en segles.
Es va ocupar tota la nau gòtica, ja que l'obra s'iniciava amb una processó de frares, en què cantaven –encaputxats– membres de la Polifònica de Girona mentre l'enorme orgue del bell mig del temple bramava, accionat pel mestre Francesc Civil. El paper d'infant diví fou representat per l'actual director escènic Xicu Masó –que llavors era un infant–, amb el gran actor saltenc Joan Canals en el paper de sant Cristòfol, i Joaquim Masó com a joglar. Afegim que un dels botxins era el premiat recentment amb la Creu de Sant Jordi, Guillem Terribas. La decoració fou de Carles Vivó, que a més d'això feia de cavaller diable; el vestuari, d'Anna Breva; Modest Prats va ensinistrar els participants en el lèxic medieval; i mossèn Iglesias, rector del Carme, va instruir en els cants litúrgics a interpretar, amb la solista Anna Donato. Una multitud de gironins va representar el poble fidel, els acòlits i els clergues.
Joan Ribas, publicat en el Punt-Avui 30.04.2017

dijous, 27 d’abril de 2017

SANT JORDI 2017 A LA 22


iMATGES realitzades i muntades per Sandra Ojosnegros, sobre el Sant Jordi 2017 a la 22. El dia 22 autors signant a la Llibreria 22, entre ells Miquel Fañanas, Sílvia Soler, Xavier Bosch, Rafel Nadal, Pilar Rahola, Màrius Serra, Joan Lluís-Lluís, Gabi Martinez, Lluís Gavalda, Elisenda Roca, David Cirici, Xavier Theros, Gemma Ruiz, Xavier Sala, Ramon Solsona, Natza Farré,, Marc Pastor, Carla Zaplana, Mònica Usart, Jofre Martell, Oscar Andreu, Teresa Muñoz... També hi han imatges de la parada de la 22 a la rambla el dia 23, Sant Jordi.

divendres, 21 d’abril de 2017

Una imitació que alegra la vida

IMITACIÓN A LA VIDA
Imitation of Life Estats Units, 1959 )
Direcció:Douglas Sirk.
Intèrprets: Lana Turner, John Gavin,
Susan Kohner, Sandra Dee.
 Durada: 124 min.
Gènere: Drama.
 Idioma: Anglès.
Data d'estrena: 20/04/2017.
Còpia en 35mm.

A «Alegra’m la vida», el llibre amb el qual Guillem Terribas festeja el cinema evocant moments estel·lars de la seva vida cinèfila i explicant l’experiència de veure unes quantes pel·lícules amb la seva neta Martina, pot llegir-se: «Creadors, guionistes, muntadors, fotògrafs, compositors i actors europeus són en bona part responsables de l’entusiasme que molts sentim pel cinema americà. Directors com Douglas Sirk, Billy Wilder, Charles Chaplin, Alfred Hitchcock, Fritz Lang, Jacques Tourneur.... en són una bona mostra». En aquest seu llibre, fet a imatge i semblança seva i, per tant, apassionat, sincer i definitivament alegre tot evitant la nostàlgia mentre convida cada lector a recordar la iniciació en el cinema i a renovar-li l’amor, Terribas no fa referència concreta a cap pel·lícula de Sirk, alemany nascut a Hamburg l’any 1897 que s’anomenava realment Claus Detlef Sierck i va abandonar el seu país durant el nazisme; però el director de tants de melodrames sublims, com ara «Magnificient Obsession» i «All That Heaven Allows», enceta la seva llista de cineastes europeus que li han fet estimar el cinema de Hollywood. No vol dir que sigui el primer de les seves preferències, però devia ser el primer que li va venir al cap. I això no deu ser per res. A més, ens consta que li resulta impossible veure el final d’«Imitation of life» sense plorar. No és l’únic perquè, de fet, gairebé és impossible no emocionar-se en «assistir» al funeral cantat per Mahalia Jackson i en la qual una jove plora la mare de la qual ha renegat perquè, tenint la pell força clara, vol aparentar que no és negra. El cas és que, per festejar l’amor al cinema i celebrar «Alegra’m la vida», el cinema Truffaut projecta com a «clàssic del mes» l'última pel·lícula dirigida per Douglas Sirk, culminació d’un art melodramàtic amb el qual va explorar la complexitat humana (amb la tendència dels individus a la insatisfacció i la infelicitat) i va esbossar una crítica del racisme, el classisme i la hipocresia de la societat nord-americana dels anys 50.
Realitzada l’any 1958 per a l’Universal, la pel·lícula està protagonitzada per Lana Turner, que hi encarna l’actriu Lora Meredith, però el personatge possiblement més interessant és aquesta jove que, per evitar la discriminació que pateixen els negres, aparenta ser blanca. Interpretada per Sarah Jane Johnson, Susan Kohner és filla d’una dona (Juanita Moore) que, després de conèixer-se a la platja de Coney Island junt amb les seves filles respectives, es converteix en la criada de Lora, que aleshores és una vídua jove amb aspiracions com actriu. Aquesta última triomfarà al teatre, però sempre tindrà una certa insatisfacció mentre la seva filla (Susan Dee) considera que no li fa prou atenció i no s’acaba de comprometre en la seva relació amorosa amb un fotògraf (John Gavin). De fet, sobretot en el cas de Lora i Susan, els personatges desitgen una altra vida i d’alguna manera fan una imitació: Imiten una altra identitat, imiten la vida, viuen més una ficció que una realitat. No és per res que tant una com l’altra es dediquin al món de l’espectacle, sigui el teatre o, en el cas de Susan, les varietats: representacions, il·lusions, imitacions. Douglas Sirk també era conscient que el cinema és una imitació a la vida, però va convertir-lo en un mirall que, més enllà dels arguments i de l’època dels seus films, continua reflectint-nos en les nostres desigs, insatisfaccions, imitacions a la vida. Mestre absolut de la posada en escena, el cineasta va utilitzar els miralls amb una intenció profunda que, a propòsit d’«Imitation of life», va apuntar en una llarga entrevista de John Halliday: «Hi ha una expressió meravellosa en anglès: through a glass darkly (veure de manera confusa a través d’un mirall). Tot, fins i tot la vida, està inevitablement allunyat de tu. No pots arribar al real, ni tocar-lo. Només veus reflexos. Si tractes d’agafar-te a la
felicitat, els teus desigs només troben el cristall. No hi ha esperança».
Imma Merino, Guillem Terribas i Àngel Quintana
Douglas Sirk tenia, certament, una visió pessimista que fa que, subvertint les convencions de Hollywood, els «finals feliços» dels seus films sempre suggereixen una certa infelicitat, una mancança. Tot i el final catàrtic d’«Imitation of life», podem sospitar que els personatges tornarien a caure en els propis paranys. Tanmateix, quan el cinema és extraordinari, sempre «alegra la vida». O no, Guillem?
Imma Merino / Full de Sala Cinema Truffaut 20.04.2017

dijous, 20 d’abril de 2017

Promoció Sant Jordi 2017 / LLIBRERIA 22


Imatges d'autors i llibres, que seran noticía i que passaran per la Llibreria 22 de Girona, durant la campanya de Sant Jordi 2017. Tres dies d'abril: Divendres 21, dissabte 22 i diumenge 23.

dimarts, 18 d’abril de 2017

El llibreter Guillem Terribas i l'artista Lluís Roura, premiats amb la Creu de Sant Jordi

La Fundació Ramon Noguera, els Amics de la Cultura de Sant Martí de Llémena i l'Il·lustre Col·legi d´Advocats de Figueres també han estat guardonats.

El Govern ha acordat concedir la Creu de Sant Jordi a 29 personalitats i 23 entitats que s´han destacat pels serveis prestats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural.
El llibreter Guillem Terribas i l'artista Lluís Roura, premiats amb la Creu de Sant Jordi
La Creu de Sant Jordi és un dels màxims reconeixements que pot rebre una persona per part de la Generalitat de Catalunya. La distinció es va crear el 1981 amb la finalitat de distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya. Qualsevol ciutadà, grup de ciutadans o entitat pot demanar que s'atorgui aquest guardó a alguna persona, ja sigui física o jurídica.
Les 29 personalitats que rebran la distinció en l´edició d´enguany són:
Fina Birulés i Bertran
Filòsofa i docent. Per la seva intensa tasca de traducció, estudi i divulgació de la producció filosòfica femenina, i particularment de l´obra de Hannah Arendt. Autora de nombrosos assaigs, ha analitzat també qüestions de subjectivitat política i ha fet remarcables aportacions a la teoria feminista.
Ramon Boixadós i Malé
Enginyer industrial i directiu d´empreses. Per la seva destacada trajectòria en l´àmbit empresarial, en el qual ha ocupat càrrecs de primera fila, i per la contribució al projecte olímpic de Barcelona havent exercit la coordinació de les obres necessàries per al desenvolupament dels jocs. També ha tingut una notable activitat en matèria cultural, a través de la presidència de la Fundació Gala-Salvador Dalí.
Francesc Burrull i Ill
Músic. Per la seva contribució a la música catalana, concretada en la tasca efectuada com a compositor, intèrpret i arranjador. Ha creat diversos conjunts i ha format part de distints grups. Ha mantingut una estreta col·laboració amb moltes de les figures més importants de la cançó catalana, havent excel·lit igualment com a músic de jazz.
Eusebi Casanelles Rahola
Museòleg. Per la seva concepció innovadora del projecte museogràfic, traduïda en la creació del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, que va dirigir entre el 1982 i el 2013, i en la constitució de la xarxa de museus associats, distribuïts arreu del país. El seu impuls i el seu mestratge han estat decisius per a la incorporació dels béns industrials al patrimoni cultural.
Montserrat Catalan i Benavent
Secretària del president Tarradellas i directora de l´Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. Per la seva tasca de preservació de la memòria del president Tarradellas, del qual en va ser col·laboradora directa. Aquesta tasca ha tingut la seva expressió més clara en la gestió del llegat documental de l´arxiu presidencial, dipositat al monestir de Poblet, del qual en va ser directora des del 1988 fins la seva recent jubilació.
Rosa Clarà i Pallarès
Modista i empresària del sector de la moda. Per la seva destacada participació en el món de la moda femenina a partir de la seva empresa, fundada el 1995, que ha adquirit presència internacional i un sòlid prestigi per les seves creacions. Ha contribuït a la projecció exterior de Barcelona i de Catalunya a través de la participació en salons i certàmens i de la comercialització dels seus dissenys arreu del món.
Miquel Crusafont i Sabater
Numismàtic i historiador. Per la seva obra d´estudi i difusió de les monedes i la seva circulació en els territoris de l´antiga Corona catalanoaragonesa, traduïda en més d´una vintena de llibres i en centenars d´articles sobre la matèria. Com a especialista ha aconseguit ocupar un lloc de privilegi en el panorama internacional dels estudiosos de la numismàtica.
Josep Cuní i Llaudet
Periodista. En reconeixement dels seus mèrits com a comunicador. Professional de prestigi, compta amb una extensa trajectòria en els mitjans audiovisuals, desenvolupada principalment en llengua catalana, que ha estat reconeguda amb nombroses distincions. Va tenir un paper remarcable en el procés de creació i consolidació de la radiotelevisió pública de Catalunya.
Romà Cuyàs Sol
Dirigent esportiu i promotor cultural. Pel seu paper rellevant en els àmbits de la cultura i l´esport, havent-se distingit com a editor i com a dirigent federatiu. Exercí com a comissari del Projecte Olímpic Barcelona 92 i com a membre del Comitè Executiu del COOB 92, i també va desplegar una intensa activitat al front de l´aleshores denominada Direcció General de Promoció Cultural, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Rosa Fabregat i Armengol
Farmacèutica i escriptora. Pel conjunt de la seva trajectòria intel·lectual. És autora d´una obra literària singular, desplegada en diversos gèneres i caracteritzada per la contemplació de la naturalesa i per la sensibilitat social, reivindicant el paper de la dona i defensant els més desafavorits. Com a narradora ha explorat distintes tècniques expressives i com a poetessa ha destacat per la perfecció formal del llenguatge.
Montserrat Freixer i Puntí
Activista contra el càncer. Per l´extensa tasca desenvolupada en la lluita contra aquesta malaltia. Presidenta d´Osona Contra el Càncer, una entitat que aplega més de 2.500 associats i que mobilitza prop d´un miler de voluntaris i voluntàries a través de les 45 delegacions locals que té a la comarca.
Teresa Gimpera i Flaquer
Model i actriu. Per la seva carrera professional, iniciada als anys seixanta com a model publicitària i continuada com actriu cinematogràfica, havent participat en més de vuitanta pel·lícules a les ordres dels més acreditats directors catalans, espanyols i europeus. La seva és una figura central en la cinematografia catalana.
Víctor Grífols i Roura
Empresari. Per la seva singladura al front d´una empresa familiar que al llarg dels darrers anys ha viscut un accelerat procés d'internacionalització i creixement, fins a arribar a ser un referent en el camp dels productes plasmàtics, en tant que ha esdevingut una de les principals productores mundials del sector dels hemoderivats.
Anna Hospital Ribas
Metgessa. Per les seves importants realitzacions en la medicina forense, i particularment en el camp de l'odontologia forense, en el qual és una referència. Ha estat enviada en missió especial en casos de grans catàstrofes per ajudar a identificar víctimes, tasca que ha dut a terme combinant el rigor tècnic amb la qualitat humana.
Joan Martí Castell
Filòleg. Per la seva tasca acadèmica en els terrenys de la dialectologia, la història social de la llengua, la sociolingüística i la lexicografia. Primer rector de la Universitat Rovira i Virgili, ha ocupat distints càrrecs de responsabilitat en institucions científiques, incloent la Secció Filològica de l´Institut d´Estudis Catalans i l´Institut Interuniversitari Joan Lluís Vives, dels quals en fou president.
Gemma Mengual Civil
Esportista. Per la seva dilatada trajectòria en la natació sincronitzada, esport que ha aconseguit popularitzar entre el gran públic. Extensament llorejada, al seu palmarès s´hi poden destacar 17 medalles d´or, 18 de plata i 12 de bronze, entre campionats del món, europeus i Jocs Olímpics. Ha participat en quatre olimpíades.
Jaume Miranda i Canals
Cartògraf. Per la seva contribució a la ciència geogràfica i a la millora del coneixement del territori i del medi. Responsable de la posada en marxa de l´Institut Cartogràfic de Catalunya, avui Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Des de la direcció d´aquesta institució, la convertí en referència a nivell internacional, tot continuant la tasca iniciada en aquesta matèria per la Mancomunitat de Catalunya i la Generalitat republicana.
Joaquim Molins i Amat
Polític. Pels seus serveis al país, acreditats mitjançant la participació en la vida política catalana durant vint-i-cinc anys, així com també a través de la seva contribució en l´àmbit econòmic, com a empresari. També ha destacat per les seves inquietuds culturals, havent exercit la presidència del Patronat del Gran Teatre del Liceu.
Jaume Padrós Selma
Metge. Per la seva trajectòria, que combina la medicina i la preocupació per les qüestions socials. President actual del Col·legi de Metges de Barcelona, va ser cofundador del primer banc d´aliments de l´Estat espanyol i impulsor del Programa de Renda Mínima d´Inserció (PIRMI). Ha promogut programes sobre la salut dels professionals sanitaris des de la Fundació Galatea i la European Association for Physician Health (EAPH).
Josep Maria Pou i Serra
Actor i director. Per una llarga carrera artística, desenvolupada al teatre, al cinema i a la televisió. Ha treballat com actor i director, havent protagonitzat un gran nombre de muntatges teatrals. També ha exercit com a director escènic i com a director artístic de diversos teatres, havent intervingut en distintes sèries televisives. La seva trajectòria ha estat distingida amb premis i reconeixements en totes les facetes de la seva activitat.
Borja de Riquer i Permanyer
Historiador. Per la rellevància dels seus estudis sobre el catalanisme polític i el franquisme, concretats en un seguit de treballs de referència per al coneixement i l´anàlisi de la nostra història recent. Ha participat com a expert en la comissió que va assessorar la Generalitat per aconseguir el retorn de la documentació de la Generalitat republicana i d´entitats i particulars catalans que es trobava a l'Arxiu de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca.
Lluís Roura Juanola
Artista plàstic. Pel conjunt de la seva obra en la qual, com a pintor, escultor i il·lustrador de llibres, ha sabut captar la bellesa de la natura i del paisatge de les comarques gironines, i especialment de la de l'Empordà. Des del 1970 exposa els seus treballs dins i fora de Catalunya, i ha obtingut nombrosos reconeixements.
Josep Ildefons Suñol Soler
Empresari i col·leccionista d´art. Pel seu destacat paper filantròpic i la seva remarcable contribució a la millora social a través de les dues fundacions que impulsa: la Fundació Glòria Soler, que dóna suport a projectes en l´àmbit de la salut, de manera molt destacada pel que fa a les cures pal·liatives pediàtriques i la lluita contra la sida i la leucèmia, i la Fundació Suñol, centrada en la promoció i difusió de l´art contemporani.
Guillem Terribas i Roca
Llibreter i promotor cultural. Pel seu incansable activisme cultural, que l´ha dut a participar en un ampli repertori d´iniciatives en aquest àmbit. Va ser fundador de la Llibreria 22, de Girona, que dirigí entre el 1978 i el 2015, convertint-la en un establiment de referència, obert a tota mena de tendències i amb una decidida voluntat de promoció i difusió de la cultura catalana. Així mateix, també ha destacat com a crític cinematogràfic i com a col·laborador en distints mitjans de comunicació.
Miquel Valls Maseda
Empresari. Per la seva important participació en les institucions empresarials del país, que ha contribuït a reforçar i potenciar, posant-les al servei del desenvolupament econòmic i de la projecció exterior de Catalunya. Des de la presidència de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona ha impulsat la millora de la competitivitat de les empreses catalanes i la seva adaptació a l´obertura dels mercats internacionals.Diari de Girona 11/04/2017

Més informació:
 http://www.diaridegirona.cat/comarques/2017/04/11/llibreter-guillem-terribas-lartista-lluis/840086.html
http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2017/04/12/lluis-roura-guillem-terribas-rebran/840170.html
http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1118045-el-govern-recordara-chacon-amb-la-creu-de-sant-jordi.html?cca=1
http://femgirona.cat/gironaara/guillem-terribas-creu-de-sant-jordi-2017/
http://www.vilaweb.cat/noticies/el-govern-concedira-la-creu-de-sant-jordi-a-carme-chacon-a-titol-postum/
http://www.gerio.cat/noticia/273575/guillem-terribas-i-lluis-roura-premiats-amb-la-creu-de-sant-jordi
http://web.gencat.cat/ca/actualitat/detall/Creus-de-Sant-Jordi-00005

divendres, 7 d’abril de 2017

EL BALCON DE LA MUJERES en el Cinema Truffaut

Ismach Hatani
Israel, 2016
Director: Emil Ben-Shimon
Intèrprets: Avraham Aviv Alush,
Yafit Asulin, Orna Banai, Itzik Cohen,
 Sharon Elimelech, Evelin Hagoel,
Igal Naor, Einat Saruf, Herzl Tobey,
 Haim Zanati.

Gènere: Comèdia dramàtica.
Durada: 96 min.
Idioma: Hebreu.

Les dones es revolten.
El públic català no té gaires possibilitats de veure pel·lícules realitzades a Israel. Ara en tenim  una de caire costumbrista. Una pel·lícula on hi ha una diversitat de personatges, que fan que la història sigui coral, d'una gent del barri i que té problemes amb la seva sinagoga. Es una pel·lícula que té tocs d'humor, de tendresa i una mica de denúncia. Tot molt blanc, sense ferir massa la sensibilitat de l'espectador i de la gent benpensant de Jerusalem i, sobretot, per la part que toca a la religió.
Ens trobem davant d'un film que podria donar resposta allò de "tot el que voldria saber sobre la vida i costums dels jueus i mai s'ha atrevit a preguntar-ho". De ben segur que aquesta pel·lícula "El balcon de la mujeres" dona respostes a tots els dubtes i curiositats. Ens parla de la vida familiar, de la relació entre amigues i veïnes; també de la relació dels homes i la seva vida laboral, la majoria tenen petites botigues. De les celebracions, dels menjars i, sobretot, de la seva religió. La religió es el més important en les seves vides i en les seves relacions. I serà a través del fanatisme que les dones es revelaran i reclamaran els seus drets dins el culte religiós.
La història, el film, comença amb una celebració a la sinagoga amb un bateig i al mig de l'alegria hi ha la tragèdia, doncs es desploma el balcó on tenen el seu espai les dones. Apart de les ferides i gent hospitalitzada, les dones es queden sense balcó. I aquí començaran els embolics, maldecaps, els interessos, el fanatisme i el menyspreu cap a les dones. De totes maneres després de 95 minuts, la història acabarà amb una altra celebració. I aquesta sense cap problema.
El film esta dirigit per Emil Ben-Shimon, i aquest és el seu primer llargmetratge, fins ara havia realitzat sèries de televisió. I sap dominar la història i fer creïble el seus personatges interpretat per actrius i actors molt coneguts en el seu país. Només cal recordar que ha estat número 1 de recaptació a Israel. El guió es d'una dona, de família molt religiosa, Shalomit Nehama, que es molt coneguda pels seus treballs a la televisió israeliana per guions que ha escrit en programes infantils i sèries d'animació. Nehama i el director Emil, podien haver decantat la història cap a la denuncia més agressiva i han preferit anar pel costat amable, fet que possiblement els hi ha estat favorable i d'aquí ve la bona acollida que han tingut en el seu país i a diversos festivals en que ha participat.
L'espectador sortirà de la projecció amb un somriure els llavis i sabent una mica més del dia a dia d'una comunitat jueva que viu en un popular barri de Jerusalem.
Guillem Terribas, full de sala del Cinema Truffaut 07.04.2017  

CERCAS HI TORNA.



D’entrada: El monarca de las sombras, es un llibre de lectura obligatòria.
Cercas torna a explicar-nos una història ambientada en la Guerra Civil Espanyola. Cercas torna a explicar-nos la vida d’un personatge que va lluitar en el bàndol de Franco, convençut que eren els bons. Cercas, aquesta vegada, ho fa esbrinant a les entranyes de la seva família, investigant un oncle-avi falangista de divuit anys que se’n va  a lluitar, d’alferes,  amb les tropes franquistes,  convençut que tenia la raó. Cercas va a els orígens. Va a buscar el seu passat. Investiga el perquè. Pregunta. S’informa. Ens informa. Va a el seu poble, Ibahernando, a la recerca dels orígens, a preguntar a familiars i a gent que va viure i que va conèixer a Manuel Mena, el seu oncle-avi, que els divuit anys se’n va anar a la guerra a lluitar contra el desordre.
Cercas, investiga el  perquè la seva família era de dretes i franquista. Busca una lògica que no existeix, però no ho sabrà ni ho sabrem fins que ha parlat i ha escoltat a la gent d’ Ibahernando.
Tot això i molt més, està explicat en primera persona i també a través d’un narrador. L’escriptura  de Javier Cercas és més que mai, en aquesta història,  seductora i d’una gran riquesa narradora.
El monarca de las sombras, és un viatge al passat, un viatge a els orígens familiars de l’autor, Javier Cercas, protagonista de la novel·la.
I una vegada més, Javier Cercas ens torna a explicar la mateixa pel·lícula: “El hombre que mato a Liberty Valance” (The Man Who Shot Liberty Valance de John Ford) i aquesta vegada John Wayne, es la seva mare, la Blanca Mena, l’autentica protagonista d’aquesta història crepuscular, anomenada El monarca de las sombras. Un llibre que s’ha de llegir i s’ha de pair.


Guillem Terribas. , publicat a la revista "L y más" de Librerias L. librerias independientes.
A la revista s'ha traduït al castellà el text. 

dilluns, 3 d’abril de 2017

9 mesos: Amor asolescent amb conseqüències

9 MESOS ( keeper)
Bèlgica, 2016
Director: Guillaume Senez
Intèrprets: Kacey Mottet Klein,
Galatéa Bellugi, Laetitia Dosch,
Corentin Lobet, Sam Louwyck,
Catherine Salée.

Gènere: Drama romàntic.
Durada: 95 min.
Idioma: Francès.
AMOR ADOLESCENT, AMB CONSEQüÈNCIES.
El jove director Guillaume Senez (Bèlgica, 1978) sap explicar molt bé una història en la qual, essent la seva primera pel·lícula, no és d’estranyar trobar-hi alguns apunts autobiogràfics, desdibuixats en aquests dos joves adolescents de quinze anys (ho repeteixen diverses vegades durant la projecció)  anomenats Maxime i Melanie.
La història és senzilla, tendre i agredolça. Maxime i Melanie van a l’escola. S’estimen, encara que només tenen quinze anys i no saben massa com funciona això de l’amor i, sobretot, el sexe; perquè un bon dia Melanie s’adona que està embarassada i, quan li comunica a en Maxime, tenim el primer enfrontament d’aquest idíl·lic amor adolescent.
Aquest és el punt de partida del film, molt ben interpretat per uns joves actors anomenats Galatéa Bellugi (Melanie) i Kacey Mottet Klein (Maxime), que fan molt creïble la proposta del director. Una història que té els seus moments tensos, sobretot per part dels pares dels dos adolescents −els d’en Maxime estan separats i la Melanie no té pare. Una història que té moments tendres, alguns moments de felicitat i alegria entre els dos joves. Somnis optimistes de futur i triomf: Maxime és porter d’un equip de futbol i té aspiracions d’arribar molt lluny, fer molts diners com a jugador professional i així comprar una casa amb piscina i molts cotxes, a més de moltes altres coses amb els molts i molts diners que guanyarà fent de porter amb un equip de primera divisió.
En definitiva, ens trobem amb una història actual, que passa en els nostres dies i que, a pesar de la molta informació disponible, ens demostra que els nostres adolescents encara no entenen les conseqüències d’un amor adolescent i decideixen ser pares als quinze anys. Si en situacions normals ser pares és un acte d’inconsciència, el d’aquets parella ja ho es de forma definitiva.
La gràcia del jove director amb aquesta primera pel·lícula, és que ha sabut controlar el tempo, el ritme de la història i ha fet una pel·lícula entranyable, però no bleda; una història que explica una realitat sense jutjar ni permetre que hi hagin bons i dolents.
Només hi ha un problema. I aquest problema s’ha de resoldre. I el director ha resolt molt bé la pel·lícula.
Guillem Terribas
Col·lectiu de crítics de cinema de Girona